. . .

traspas a:
hoy no puedo dormir

gràcies

tc

saltos

salto una edad de nuevo, y adentro en el mar de las nubes interminables, infinitas... donde la posibilidad de acortar silencios es grande, para actuar sin luz pero por un camino correcto... ¿correcto e incierto?
nos vemos en roma, donde todos los caminos van

esbozos

...inevitable sentir un orgullo apelmazado y silvestre > en los alicaídos semblantes de los comedores de nocilla existe aún, aunque débilmente, un candor o un sentimiento de derrota, de gran sombra que se cierne sobre los poetas idólotras: simples objetos de peregrinación hacia y desde la locura o por la necesidad del alma rota...

los albaricoques están verdes y no cerraré nunca la página abierta...
permanezco.

expando el blog – cambio de idioma de nuevo y abro nuevos mundos – difusión más grande con apoyos débiles – sigo con corta o nula puntuación ni mayúsculas – es un vicio y me importa una puta mierda los resultados y las opiniones mentales (las escritas son inexistentes) – palabras rotas (¿palabrotas?) en aumento próximo para descoser el corazón y reprimir poco o nada – esto es gratis y la conciencia es feliz y el cargo de ella nulo – estoy harto, muy harto de todo y lo reflejo/reflejaré sólo en parte - ¡qué remedio si el mundo es corto! – no sólo el absurdo o el surrealismo o dadaísmo escorado saldrán a la superficie, también la suficiente mala baba – o quizás no saldrá nada – quizás mañana ya no escribiré nada y el aire se llevará todas las cenizas de un cuerpo que se pudre por no pintar lo suficiente, lo necesario o lo esperado desde el interior roto por la magnitud, alcance y estupidez de la tragedia..

g r r r ' s

estic a punt de renovar el disseny de tot això o fer-ne un de nou, potser també un nom de blog nou, no sé... ja neguitejo: és cíclic, és temporal, és estacional, és carcamal...

m'agrada molt la revista de disseny gràfic gRrr, pel canvi de tipografia del propi títol i en el cas d'aquest últim nº 15, amb una bona colla de portades diferents, molt original tot, amb uns continguts interessants, que en quan a les propostes d'aquesta forma de portades diferents, m'ha recordat el nostre entranyable i llunyà aürt, tot i la gran diferència en el contingut he sentit -constato- una proximitat conceptual en les ganes de transgredir el continent... bé, molt bé !!
estic content pel premi -merescut- atorgat a antoni muntadas, el premi velázquez, és un dels millors (en muntadas)... el vaig conèixer farà ja uns 20 anyets mitjançant un casual a la galeria d'en benet costa, quan la tenia al carrer comerç de Bcn - va ser una conversa en un bar proper molt interessant - tot i que en aquella época creia que ja podíem superar les conceptualitzacions del conceptualisme, i jo dessitjava -no era l'únic, però quasi m'ho semblava- que la pintura tenia que imposar-se de vellnou, com si això fos una guerra - el temps en part m'ha donat la raó en alguna cosa - però que és la raó, si la construïm constantment a la nostre mida i és la que volem que sigui, o sigui que no és... d'en muntadas vaig admirar la instal·lació, em sembla que al pabelló d'espanya- a la biennal de venecia del 2005 - és un dels millors, ja ho he dit abans...
avui m'ha bufetejat l'expo temporal de la fundació miró que he visitat de kiki smith - també en una altre mesura la de l'espai 13 a la mateixa fundació feta per la basca abigail lazkoz - de la kiki em quedo amb tot el sentiment personal i plàstic de l'experiència -per a mi- tocant una realitat paral·lela que sovint anomenem -onírica, poètica o fantàstica-però que és molt més... possiblement és la constatació -una de tantes ja- dins l'art, de que estem -com ella- a la vora de fregar els missatges d'una realitat propera però no tangible físicament a la nostra - si que mitjançant el procés creatiu és manifesta una plàstica i un discurs on la coherència esta a punt de manifestar una realitat que camina de la ma amb ella, amb mi, amb tots...
la profunditat i la confecció en quasi tot blanc i negre de la lazkoz, també dona una mostra de la seva capacitat per captar les veladures d'un temps i un món de arquetips i de somriures d'un més enllà que també està aquí...
valdria la pena a partir de demà acostar-se al macba, on es mostrarà fins a finals d'agost, les últimes adquisicions del seu fons propi i dipòsits importants -pel que sembla, segons escriuen els diaris, en els cada dia menys espais disponibles per la cultura, devant l'atronadora euferia futbolística per culpa del barça (i el que resta si segueix guanyant així-
estic content per aquestes trobades i friso per agafar els pincells i continuar lluitant per fer quelcom d'autèntic, diferent alhora...
avia'm !
de moment a dalt a l'esquerra penjo una pintura sobre paper -meva- al atzar (?) crec que de l'any 07 (?)

fronteres

la frontera és tènue, fonedissa, entre la raó i la bogeria - en art és mostra aquesta cruesa: una llista llarga d'artistes coneguts, uns més que d'altres, des de l'edat mitjana fins ara, pot donar certa mesura de la desmesura, de l'evidència que entre expressions d'art -i potser per això mateix- s'ha mostrat, i es mostra, la dèbil frontera entre la mal anomenada cordura i el salt cap a l'abisme de la por, el desconegut, la incertesa i la seva funda per a suïcides i si més com a missatge de la pròpia mort com a espectadora de l'imponent espectacle de la lluita entre la realitat i els somnis -i no solament de les hores de dormir- > els somnis no estan o no els creem a la nit de la son, perquè la vida és somni, i l'artista crea dins d'ells, a plena llum del dia o la nit, però sempre ben despert, atent i absent alhora, perdent la realitat per instants o hores, o dies...
per això és fa l'art, per això transformen la realitat - realitat o realitats somniades però unificades en una única pregunta i resposta a l'instant de construir l'obra - després l'obervador de cap a l'infinit, observant-la...
per exemple antonin artaud que li exposen important material a la casa encendida de madrid
per exemple...

passadís

m'agrada passejar pel macba - vaig estar-hi fa uns dies - s'acabava vàries expos - entre d'elles una d'especial per la laboriositat de l'artista thomas bayrle - obra complexe on retrata mitjançant una metodologia i un discurs punyent la nostre realitat més recent, encara que cobreixi un llit que abasta fins els darrers decennis - la política enmig l'evolució de la nostre pobre civilització, basada en la lluita entre les llibertats i la publicitat o l'auto engany del materialisme que fonen constantment, aquesta minsa llibertat que obrim i tanquem a caprici dels poders, cínicament...
la forma, els materials, el concepte de treball i resultats m'ha deixat esbalaït, acollonit, és un gran creador que desconeixia - hi ha tanta gent que no coneixo dins -i fora- del món (?) de l'art...
també les propostes de cildo meireles i el gran joan rabascall, fugit a l'estranger des de fa anys i molt conegut a casa nostre/casa seva...
m'agrada passejar pel macba i rodalies- emulsions d'un temps passat on hi passava de pas cap a enlloc o cap a la por d'un carrer fosc, un passadís o d'una proposta del desconegut, de l'angoixa inconscient per quelcom esfereïdor i potser absent i que es tancaria aviat, passant les hores i a la vora de les hores d'estudi on potser genís hi anirà al setembre...
el pas ràpid per arrivar tard però, amb carrers i pareds humides. amb aquells colors gris i blau i gris i blau - carrers mollats sense ploure - ràpids entrepans i a preparar pigments per apendre quelcom entre paraules de vells i joves professors, entre amics inolvidables, entranyables, impagables -on deuen ser ara?-
alguna manifestació, potser masses i a correr darrera els grisos - el passar-ho bé i el treball constant i crític... on anavem i on estem? tant ha canviat tot? es clar que si... es clar?
tant que ens varem prometre...

suggeriments mentres buscava enllaços:
neo2
maría giménez
e-barcelona
blanca berlin galeria

darrers

segueixo pinzellant més sovint que mai en aquests darrers mesos...
retorno i retorço mirades per entre vitralls i sales sense portes, esmicolant records d'un interior ampli, expansiu, pertorbador alhora...
la sal s'aboca a la ferida i espolsa la sang vella - hi resta un temps buit, apassionadament absurd, corbat per la força de l'avui, sense les ombres que ho envoltaven tot...
el llibres, les seves paraules, les pròpies lletres i signes s'esvaeixen massa depressa, sovint sense haver-me empassat encara el primer pensament, la primera imatge del matí d'una ideia, projecte o forma que per l'espai i el temps és l'única escusa per construir, per jugar o amagar...
la sal s'aboca sola a la boca oberta, al toll de saliva oberta per l'última onada, al mig de la platja groga, on alguns esperem que arrivi el nou paper amb els antics poemes...
som a temps per matar l'anterior verb, per acaronar la moneda de l'esperança (o el fastic)
gos:
ara el traç es torna troç de tronc i vermell...

llibres

emociona un dia dedicat al llibre, llàstima l'espectacle lligat/enganxat a aquesta festa, massa exagerada per motius no sols comercials, també polítics i frikis _ sigui com sigui és millor això que un cop de peu a la intel·ligència d'una altre forma o de la forma habitual: televitzant l'espèrit i promocionant el nul coneixement generalitzant l'apatia cultural i la manca total de debat, així com perpetuar l'aussència quasi be absoluta de programes culturals...
no cal esmentar, però si, el cretinisme ben evolucionat/alimentat en el món educatiu, on el baix risc i la dessidia és manifesta arreu per continuar donant als educants poc alicient per la promoció de la cultura dels futurs lectors: poc risc i minsa qualitat = nens amb poc interés pels llibres enfront del fàcil món audivisual que ho envolica tot...
la literatura, la bona (que n'hi ha, si es busca/treballa bé -els educadors-) i també l'art, han de fer-se actuar com a eines/mitajns de suggeriment, no per imposició-obligació-exàmens corresponents - tampoc com a forma de escaquejar temps (excursions-sortides-viatges cap al no res, sino hi ha verdaderament un esperit de suggeriment, interès, imaginació, misteri, fantasia...)
un dia dedicat al llibre: doncs molt bé, però hi la resta de l'any
jo particularment ja fa anys que no em surt de l'ànima i de la butxaca adquirir-ne cap el 23 d'abril, però aquest any però, pel cap baix, ja en dec haver comprat més de trenta...
la rosa si, no sempre, però en gral. m'agrada comprar una (i dos) rosa vermella per st jordi i relalar-la a la persona(s) que estimes més... bona iniciativa catalana a nivell mundial, i lo del llibre també, vamoooooooooooooooos.........................!
més val un llibre (o trenta) i una rosa que una puta pistola, o haver aguantat guatànamo o les sortides assessines militars dels d'israel, per exemple...
(a dalt enganxo una pintura d'abil 2005, no sé perquè, o si...)

pigments

lluita enmig de la terra que mostra-mata un pigment i el suc de trementina - un raig de joia o pensament que s'esmicola i tanca la forta presència de l'oblit celestial - la molla de l'angunia llargament esperada per a formar com a forma el dolor - l'aire que s'ensopega al no creure el que fa o li pot fer el millor dels colors - quin?

el cap sense cervell fa d'esponja del que pot, doncs ja no hi ha espera i el toll d'idees es centra en una: acabar en explosió, en el fotimer de rara expressió que enceta l'últim esclat de vermell, com de sang i ràbia...
des de la platja del blanc present (infinit) el pigment es torna carn, entre la llum d'una espelma que es torna més gran, aclaparant espai...
del núvol s'atura, en una dècima de segon, la grossa gota de suor, traint el guió i aquella llunyana (hores, dies o anys) primera sortida, enmig d'una terra i la dèbil boira de la trementina - a la següent dècima abraça el somni del somriure d'un color...

imperis

solament bach m'ha continuat lligant amb quelcom de la mal anomenda -i aprofitada- setmana santa - he escoltat totes les seves passions -menys, encara, la de lluc- i el seu magnífic magnificat... amb permís de mozart és el millor, tot i que esmorcen sempre junts amb beethoven, haydn, mahler, brahms, vivaldi i uns quans més... deuen planejar alguna tornada per aquest nostre podridet món, avia'm si tornen a fabricar quelcom de creativitat i divinitat pels humans, tan necessitats estem...!
la resta del que es mal entén per setmana santa, és exemple de com es pot manipular i prostituir el saber humà, tan desviat interessadament pel poder polític i religiós, o ambdós, doncs han estat -i estan més del que ens pensem encara ara- ben juntets durant més de dos mils anys... ja en l'època de la suposada vida d'aquest personatge mal anomenat jesús de natzaret (jesua el nazrim, segurament...) tota aquesta errònea unió -pels pobladors de la palestina de'aquells temps- entre poder polític i religiós ja anaven ben de la mà, per extorsionar i recaptar impostos per a la imperial roma - això, com a totes les regions que tenien ocupades, significava pactar amb governs amables i sostenidors dels seus interessos - sinó imposaven un monarca titella - envers la religió eren més permissius, només perquè la gent, que al final d'ells espoliaven bona part dels seus bens- - i parlant de titelles la saga herodiana va ser una d'elles en aquell lloc i l'època corresponent - i aquí esta la gràcia i la manipulació en bona part dels fets i personatges que han format tota una religió -secta judaica en bona part- i alhora una civilització manipuladora i falsejada - perquè encara resten dades que els escribes manipuladors pels seus interessos de no fer enfadar a roma en l'època constantiniana especialment, no van creure necessari o possible estripar o tergiversar: per ex. l'arrel davítica del jesús polític, o sigui monarca, com així també l'executen els poders polítics herodians i romans del moment (no en va encara anoten el inri que fa posar pilatus, màxim cap polític-militar de roma) - també l'apressament amb una mica de sang d'orella, on molts no creuen que fos per una espasa, sinó que els seus seguidors eren realment guerrillers lluitant per tornar al poder al vertader -i desposseït- monarca. el famós ungit, d'on bé el nomenament de messies i alhora crist amb grec... son fets altament evidents que interessadament encara ara es volen passar per alt: aquest jesús, fill segurament de judes de gamala, també guerriller en contra de roma i ajusticiat (i aquest si que els anomena l'únic historiador seriós de l'època: en flabi josef) - o sigui tota una saga amb precaris o no tan precaris mitjans, - i amb una alta cobertura social, com en alguns llocs encara passa amb els anomenats ara terroristes - aquells però lluitaven i morien per aconseguir imposar el vertader monarca dels jueus, o sigui: rei dels jueus, un jueu o galileu que lluitava pel poder -també el religiós- amb una barreja nova - nova entre teories variants dels fariseus i potser del essenis, més a la vora conspirativa del que ens diuen i mostren les línies oficialistes encara ara... tampoc ajuda a una imatge pacífica la batalla al temple, doncs no és de rebut que només va tombar unes quantes taules i diners dels canvistes i venedors del temple, o les seves rodalies - és ben lògic que fes un atac amb cara i ulls i potser no suficients mitjans, salvo que un primer èxit després el portés a un apressament o derrota i posterior mort a la creu, segurament amb dos o més dels seus oficials.. és més possible tot això que no pas tota la retòrica que, gràcies a st. pau i els seus seguidors per no fer enfadar a roma, van crear una secta judaica amb suficient cara i ulls per agradar al poder de aleshores (constantí els va fer servir per unificar -finalment en va- pel seu ferit i decadent imperi romà de les acaballes...) i tot fins ara mateix, i enmig d'una història ben plena de disbarats, militars i de sang inclosos, que si bé a canviat en aparence els últims anys, no acavà de quallar el seu fil religiós i de pau i fraternitat, doncs una oligarquia, començant pels mateixos sant pares del vaticà, només s'encarreguen de fer perdurar aquest "negoci" que amb poques dosis de sentí comú i d'atenció històrica -sense manipulacions- faria tombar com una bufada de vent ho fa amb una rama d'un arbre: i quina rama, quina gran rama torçada i retorçada - i per cert... una gran rama del petit, però etern, arbre de la veritat...
i res em traurà però, d'admirar i seguir escoltant totes, totes les passions d'en bach.

compartiments

pensava que hi ha d'interessant per la blogesfera i la web en gral. envers mons d'art enredats - alguns fa temps que veig però quasi mai anotava dades per a compartir i això està mal fet nen dolentot...
per ex., per a mi, una de les millors en català: artneutre, com a bon centre de difusió i comunicació del que passa pels nostres conreus herbacis o no - una altre on comprar art a bons preus i dels millors artistes: tinta invisible , a més de propostes expositives i d'altres varietats originals...
una d'un dels millors pintors d'ara: rai escalé, del que si crec ja he anotat quelcom d'ell altres vegades o alguna > gran força creativa, i li sumo el vell i jove alhora evru
també molt interessants: espai en blanc, salonKritic, e-limbo... on el món d'art pot resultar amb present i futir amb quelcom d'optimisme, sense llançar cap campana al vol, però...
la de mery cuesta y julio arriaga, com a exemples de coherencia i treball amb risc i qualitat suficient i a nivells diferents
també: les magnífiques il·lustracions de judit frigola, que potser compartirem colectiva el proper setembre?
hi ha gent que pensa molt i amb intensitat, i passió, com eldígoras, sempre... s'arrisca amb més gent amb projectes editorials com paralelo sur
estic envoltat de bones fonts, d'aquestes i d'altres, i cal aprofundir més...

branques

pensava en aquelles olors de primavera, normalment avançada ja, cap a finals d'abril, època de fira, i de canvi de roba i de canvis en general, també de pensaments, de posicions i d'esdeveniments en i per la vida, aquella vida entremig de palmeres, oficines, estudis, bancs, fàbriques, pedres, vies de tren cap a l'infinit o si més no a frança, austria i itàlia, taques de pintura a les mans i als pantalons, texans levi's sense amagar el paquet sempre calent, tabac i altres sustancies equívocades i d'altres que impregnen encara el sentit del fracás a la pell
sense por
passió
la pintura i les suors netes, de calamarsa i vent...
el treball, l'esforç i el viatge, els amics, els amors, les companyes i les soletats,
el mar i la sang
la sal
dibuixar i la rauxa a flor, el sol
sol, sense dol (encara)
la cadira i el mar, i el mal, i les llargues-llargues hores entre tenebres laborals, fràgil tot i més...
sabors,
olor de pell, a sexe, a ulls, a música, a trementina, a pluja eterna i vent
diplomàtic insegur?
madur? com un arbre que s'atansa a les seves pròpies arrels per clavar les branques a la terra, si ho pogués fer ho faria, però no pot ser...
i perquè no?

beneficis

des de que a finals dels 70 vaig admirar en directe el centre pompidou de parís he admirat tota l'obra que he vist dels 2 arquitectes que van parir la idea _ tot i l'entorn fora de lloc -aparentment- d'on instal·laven, l'invent no tenia dubtes envers la magnitud del trencament que significava l'obra tan avantguardista com captivadora i innovadora... guerra als puristes i a prendre pel sac!!
al pas del temps he anat seguint quelcom d'ells, especialment de richard rogers, (l'altre és renzo piano), però la setmana passada al caixaforum, amb l'arnau, varem quedar garrativats amb l'escenagrofia dels seus projectes a nivell de maquetes i d'altres aspectes visuals i documentals de la seva obra al complert, o quasi...
el que per sobre de tot m'ha refermat en que és un personatge especial i no sol creativament -que ho és i molt- sino també l'aspecte social i/o laboral que envolta/impregna la seva empresa _ i com a mostra un botó d'un dels seus principis d'una empresa que de fet és una fundació amb importants i democràtics projectes d'ajuda a l'estil d'una ong, o millor encara: una empresa que no es dedica a fer guanys per a repartir entre accionistes purs i durs, sino tot el contrari, segons expliquen en el catàleg editat i que recomano adquirir -és gratis- i llegir al complert, a més de visitar l'expo el que pugui:

com ens organitzem:
creiem en la divisió equitable i transparent dels beneficis de la nostra feina - els sou dels directors es fixa en proporció al de l'arquitecte amb el sou més baix de l'estudi - després que es descompten els diners destinats a reserva i a impostos, la resta de beneficis es divideixen entre tots els treballadors o es distribueixen a organitzacions benéfiques, segons uns principis declarats públicament -

etc...
important exemple a seguir per importants empreses o corporacions que si bé en teoria ho podrien fer -algunes a més ho tindrein forçosament que fer- no sols no ho fan sino que tenen la barra de esclavitzar al treballador encara avui en dia, ja avançat el segle XXI
i no sols és un exemple a seguir sinó que podria implicar un verdader canvi de vida laboral i social, on el benefici del treball quedaria més i ben repartit, amb un component solidari autèntic, tan necessari avui en dia com tergiversat, aprofitat i insuficient, enmig d'aquesta nostra societat de l'opulència i la hipocresia - en lloc de fabricar això ens dediquem a falsificar arguments per argumentar crisis, falses expectatives i sentiments...

capses

havia una capsa de colors que utilitzava a estones curtes en el desert de la por l'esquelet d'una forma nua que pul·lulava o millor dit encara pul·lula entre diverses idees desflorides i inútils del mag de les finances del mag de l'estupidesa més profunda al servei dels fillsdeputa de torn maleïts i desvergonyits eficaços segons ells i segons els més acòlits

és una estranya capsa és un estrany esquelet son els mites de les efímeres il·lusions on s'esvaeix la tendresa dels antics somnis dels antics propòsits adormits en una capsa de sabates on la presó eterna del temps aconsegueix esmorteir quelcom o massa segons el dia o les primaveres de torn

la capsa de colors i la capsa de sabates son la mateixa cosa i sovint es perden com a objectes estimats també dins el record dels embuts de les mentires perennes

no trobo però els colors corresponents

corresponents de què?

friso

o vomito

doncs entre d'altres disbauxes no trobo els pinzells ni les comes ni els punts necessaris com a penyores d'un temps mort

però necessaris per a què?

vomito

o friso

cargols

preservant una decadent forma d'engolafrà pels límits de les pastures arbrades i els conreus herbacis que només fan que aniquilar breu però intensament els cargols que aniüen enmig de la foscor de la ment premsada al calor del all i oli que fa somriure de picor al brau entaulat i foll
i moll

sabis d'orient i alguns d'occident modereu-vos agafant-vos els ous o d'altres parts que us apretin suficientment per avergonyir les vostres arrodonides cares sense cap tipus d'expressió humana o com a mínim amb la necessària coherència del que hauria de saber escoltar o be saber-se lliure per llargs moments com a paradigma de tot el que no proclamen

rubianes

amb una pintura no tinc prou per dedicar un adéu al millor còmic que ha trepitjat els escenaris de les nostres terres en els darrers anys: rubianes no ens ha deixat, és una broma de les seves...
els seus riures i les seves ganes de fer riure a la gent sempre romandran amb nosaltres, així com un cor solidari i una ment creativa i a la recerca sempre de l'humor, sovint gruixut però altament necessari, efectiu, anarquista i esmolador entre tanta hipocresia i estupidesa general que ens envolta...
ens deixa provissionalment un pallasso autèntic, no com els artificials que inunden la quotidionitat per fer-la més podrible, més manipuladora, feixiste i morta...
fan falta més rubianes, i no n'hi han, no n'hi han...
fins sempre !

àpats

_ escoltant a roger waters i a david gilmour enmig d'un carrer encara mollat per la pluja oblicua d'un hivern massa llarg i antic... les espelmes criden al foc que s'allunya i tampoc escolta a l'única cançó autèntica que brama entre paraules descosides del pagesos que llauren camps erms...
i les campanes i els rosaris caiguts s'esmicolen rivalitzant per engendrar nous colors a les hores mortes de tots els capvespres del món,
dels mons
i
suarem encara més, abans no fem la darrera pinzellada absurda o serena, o ambdues...
sang de març
i llampecs, encara
o
perquè el sopar d'un divendres pot formar part del àpat nat de les esponges que suren entre els milions d'ampolles buides que mai serviran ja per apaivegar les cuisós més íntemes dels pecadors cercans i cercats?

esquitxos

lligar una mirada per quadres de turner i alhora, o en breu temps, per uns quants de bacon força a l'esperit a enrocar-se en una espiral de plaer, amb tocs de desitjos foscos... son dos obres equidistants, però també plenes de semblances: maquinaven, especulaven i sagnaven en els entorns externs, pervertint paisatges de la memòria per arribar a l'interior i donar plaers dels racons de ments inexpertes, inexplorades i boixes d'angoixa... Les lluites amb noves presentacions del color com a eix principal per a trencar i crear noves fronteres d'un, i la llibertat per transformar el cos humà, lligant-lo i deslligant-lo del paisatge intern, també fins al cervell i la no-raó, perllongant-lo cap a mons paral·lels, molt més pròxims del que ens podríem imaginar, si és que ens resta imaginació...

son obres allunyades de l'espai, però ajuntades en l'essència que ho envolta tot, que ho penetra tot

renovem mirades, multiplicant esquitxos de pensaments on el color, l'explosió del nou color d'un turner i la perseverança de torçar les formes de l'altre, iniciada per picasso ja fa més d'un segle, arrenglera als dos a tocar dels gran genis de la història, d'aquesta història de l'art tan alliçonada per rates dels pinzells com ambdós...

atmosfera, carn, desig, raó, desassossec, perversió per creuar entre una realitat extrema, escorçada, somniada...

connexions

_ pintar significa connectar, mitjançant un fil invisible semblant a una nota musical o a una succesió d'elles, amb un camp aparentment quiet, de silenci i llum, un espai net d'interferències de la vida quotidiana, un espai on es cou un guisat d'informació en forma de paraules, músiques, colors i ritmes aparentment desordenats i que només es poden "pescar" quan el creador recerca quelcom en l'univers immòbil del seu ser interior...
_ és el lloc, o no lloc, on esperem mentre la vista es mossega amb el res i amb el mai devant la tela o la pàgina en blanc corresponent...
- és un món tancat i alhora obert, entre passadissos i paisatges encantats, somniats a la recerca d'un temps perdut que no és gens llunya, més aviat a la vora dels meus abismes, dels nostres coneguts per sentits móns germans, a tocar mateix d'unes mans, orelles o ulls, però tossudament apartats cap a l'inconsciència, la desilusió o desencis de que els somnis només son això: somnis, enlloc d'admetre, de conèixer i reconèixer que allà i formem tota realitat, tota carn i matèria...
_ el temps es fa fonedís, es torna color de fang, però per poc que netejem amb la mirada interior o amb els ulls del cor autèntic, podem trobar-hi l'aire necessàri per aconsseguir la forma, la vibració eterna per fixar en un quadre, una escultura, una joia, una foto, un llibre, una música... l'acumulació de veus o poemes que furtivament robem o pesquem a l'espai etern, com habitació on es guarden els secrets i el misteris del mateix fet de crear...
_ agafem-ho sense por, és l'espai aturat on els elements es freguen amb la nostra realitat, més fexuga però intensament rica gràcies a aquest traspassos mal anomenants d'inspiració, doncs son d'ocupació, instrumentació o d'apropiació de l'eterna riquesa de l'energia infinita...
_ sóc aire...

tessitures

_ fa poc javier marías, escriptor i articulista de el país que personalment considero uns dels millors en castellà -quan menys un dels més equanims, sincers i punyents-, descrivia com a les seves visites a museus d'art, passava sense entendre res pels d'art contemporani_ ho feia -ho fa- com una especie de militància, que li agrada, però que ja no troba cap tipus de missatge, explicació o significat... no és l'únic que li deu pasar, ja que es un tema recorrent des de el principi de l'art modern, especialment l'abstracta o el contemporani en general_ m'estranya quelcom que només fes referencia a quadres, doncs si es posés a fer d'observador, i de segur ho deu fer, envers les obrers conceptuals, segurament la suposada manca de missatge seria de segur més gran, tot i que dona un tomb al tema fins arribar a la molèstia que li produeix la visió d'algunes obres al carrer, siguin escultures o accions concretes, fins arribar també als nivells d'idiotesa que demostra el gamberrisme que atenta contra aquestes obres de tant en tant...
_ davant d'aquestes situacions, concretament la primera, només voldria recordar-li al sr marías, i d'altres que es troben sovint en aquestes tessitures, que no defalleixin i que continuïn mirant-observant quadres i art, sigui del tipus que sigui, doncs en qualsevol moment poden tornar a sentir i obrir-se cap el missatge que també tanquen les obres no realistes_ i també m'agradaria dedicar-lis un frase meva que recentment he anotat al quadern negre i que amb alguns retocs potser anotaré al catàleg de la meva pròxima exposició:

el significat d'una obra d'art no està en la pròpia obra, sino en la ment de l'espectador que l'observa...

_ caldria reflexionari més?