darrers

segueixo pinzellant més sovint que mai en aquests darrers mesos...
retorno i retorço mirades per entre vitralls i sales sense portes, esmicolant records d'un interior ampli, expansiu, pertorbador alhora...
la sal s'aboca a la ferida i espolsa la sang vella - hi resta un temps buit, apassionadament absurd, corbat per la força de l'avui, sense les ombres que ho envoltaven tot...
el llibres, les seves paraules, les pròpies lletres i signes s'esvaeixen massa depressa, sovint sense haver-me empassat encara el primer pensament, la primera imatge del matí d'una ideia, projecte o forma que per l'espai i el temps és l'única escusa per construir, per jugar o amagar...
la sal s'aboca sola a la boca oberta, al toll de saliva oberta per l'última onada, al mig de la platja groga, on alguns esperem que arrivi el nou paper amb els antics poemes...
som a temps per matar l'anterior verb, per acaronar la moneda de l'esperança (o el fastic)
gos:
ara el traç es torna troç de tronc i vermell...