Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris velázquez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris velázquez. Mostrar tots els missatges

suors

2 comentaris
_ hi ha un tipus americà que pintava de meravella i que sempre m'ha sorprès per la precisió tècnica i una voluntat de treball immensa_ hi han i hauran d'altres de semblants per aquest nostre món, però ell és el més famós i més bo, és: norman rockwell
_ els que ens acostem a l'abstracció o expressionisme ens ha costat admetre als realistes o hiperrealistes com ell a ser "autèntics" pintors, però cal ser honest o deixar les coses clares: és una obra fascinant per la tècnica i potser no tan el concepte, però té cops amagats molt interessants, com a esponja de la realitat i circumstàncies de la seva època_ partint d'un concepte plàstic d'un velázquez per exemple fins a arribar a un cert realisme de còmic actual com quelcom de moebius, per exemple, doncs la seva obra de pintura a l'oli servia per il·lustrar a les més importants revistes de la seva època (els tres primers quarts del segle passat, que no és poc...)
_ i es que és inqüestionable la seva precisió tècnica en l'aplicació de la pintura per les textures de qualsevol superfície o líquids, així com la llum i l'estudi-aplicació excel·lent de rostres i tota anatomia i expressió humana i d'animals_ un domini total, vaja...
_ recomano un llibre sobre la seva vida i obra de taschen, bonito i barato -com sempre- amb una bon gruix d'il·lustracions i ben escrit per karal ann marling
_ salvant la evident distància, no he volgut mai desempallegar-me d'aquesta realitat paral·lela als afers quotidians i segurament més experimentals on apuntem més risc entre l'abstracció i expressionisme, com apuntava més a dalt, i la prova és que mantenc les meves dosis de "realitat" entre blancs i negres i la calor d'un aparent o suggestiu realisme_ és un bon punt de partida o si més no una necessitat, segurament també uns cops de bec al icebergs de totes les realitats que envolten la voluntat i la ment...
_ potser tot és una forma de no deixar de pensar del tot amb els cromos que la xocolata primer i els tigretons i bonys després ens acostaven a unes realitats pintades i que més d'un varem intentar emular i desenvolupar per altres camins plens de colors, paraules i suors...
_ i seguim!


meninas

0 comentaris
_ vaig visitar oblidant velázquez, las meninas, al museu picasso de bcn, val la pena només per revisitar la revisitació que fa el mestre de l'altre mestre, en aquest a més amb l'icorporació d'obres que donen voltes a les primeres, no sé ben bé per a qué, potser seria millor posar-les al costat de l'obra del prado, doncs la versió picassiana comença i acaba per ella mateixa_ suposo que tot es monta per donar continuïtat, sense treba ni sentit i/o mantenir el perfil tour-turístic de la ciutat...
_ no sé que fan alguns del quadres de picasso enmig de algunes obres: menines per menines no hi ha massa sentit, doncs el que volia donar picasso és molt diferent dels altres pintors, encara que l'influencia de velázquez fos l'origen
_ diria que picasso va fer tota la serie -uns quadres que no em canso mai de visitar- amb el seu sentit carnívor i camaleònic necessari i de sempre en quasi tota la seva obra, per fumigar l'obra_ també per fer una obra definitiva més gran, a l'estil guernika, però va ell i ho fa tot al revés, començant per una primera obra més gran que totes les que aniran darrera, tot ho capgira com només ell sap fer, cada obra actua alhora com un apunt i alhora com un ganivet que ratlla i ratlla un original, siguin els propis personatges capgirats, el propi espai i procés on els pigments expliquen una decadència i una lluita per acabar amb l'art, una peça més, un argument més per fer-ho...
_ i ací seguim nosaltres, o no...


codonys

2 comentaris
_ fa pocs dies llegia a el país una entrevista amb el gran pintor figuratiu antonio lópez, entre unes fotos on es veia treballant una gran escultura de la cara, em sembla, de la seva neta... tot típicament lopezià, tant les opinions com el seu treball meticulós, lent, repetitiu, somnolent, esmorteït sinó fos perquè està en una xarxa especial de creació pura (i dura)
_ però el que em cansa d'ell, com d'altres pintors de l'estil, és la seva capacitat d'avorrir_ ja ho va fer, millor dit ho van fer, amb víctor erice a la peli el sol del mebrillo_ d'acord molta sensibilitat, constància i paciència, també pels espectadors_ igual que els seus quadres -que de fet he admirat sempre- l'avorriment sublima-impregna tot_ perquè la filigrana no esborra el tedi_ m'agrada la tècnica però especialment amb lópez un fil de lucidesa única en el moment de crear_ és el més difícil pels que pintem i alhora ha de sorgir de forma espontània, sinó no hauria de valdre_ hi han quadres que de fet no son vàlids per això: la seva manca de connexió per fer-los amb una sinceritat més profunda del ésser que crea, i de fet el que fa de veritat l'obra: l'autèntic jo_ els autèntics creadors -tot i que la majoria no ho son del tot conscients- tenen com a veritable autor i protagonista intern, extern i etern que treballa, crea, ho encercla tot...
_ lópez supera la tècnica nua que no portaria enlloc perquè s'enganxa al fil de la llum de l'autenticitat, la veritat, la sinceritat, la calidesa del gest, de l'harmonia, d'un món apart necessari, tímid i majestuós alhora que té tota bona obra d'art, però li manca quelcom que tenia el seu estimat velázquez per exemple, li manca vitalitat, energia, inclús més amor i avorreix molt, però molt, com els membrillos...

negres

0 comentaris
_amb tretze anys d'edat vaig visitar el museo del prado de madrid i pocs dies després començaria la meva vida laboral i encara ara, tant de temps després: parlo del 75, sembla difícil de creure o simplement inversemblant,( lo de vida laboral no el visitar el museu)_ vaig anar-hi doncs força content pel que podria significar per veure obres d'art de "veritat"_ els següents anys vaig anar-hi encara dues vegades més_ sempre m'he encantat davant les obres de velázquez i goya_ recordo i admiro especialment les meninas i las lanzas del gran velázquez i les, per a mí mal anomendades, pintures negres de goya_ aquestes les tindré ara ben a la vora per entendre quelcom dels seus grabats i del seu propi interior creatiu...
_de goya no oblido mai la senzilla i alhora immensa lliçó del seu enigmàtic quadre: el gos
_parlant d'interior, avui a la vanguardia una carta al director de pedro serrano de valladolid, destacada i contestada pel intel·ligent alex rovira d'esade,on escriuen envers el despido interior (l'acomiadament interior, vaja...) i cal reconèixer quanta raó tenen en descriure aquesta especia de patología i crimen laboral, segons del cantó que s'observi, que acaricia tota relació actual entre empresa i treballador_ com a mínim en una gran majoria de llocs de treball_ és fastigós com s'omplen la boca que els treballadors son el principal patrimoni de les empreses i al final, encara en ple segle XXI, son els principals marginats i atemoritzats, com simples mercaderies o mobles, que només cal acontentar amb la simple nòmina_ no solament s'ha perdut el caliu humà, si és que mai ni ha hagut, també continuem perdent la decència i el criteri assenyat, sincer o com a mínim el necessari per fer verdaders equips de persones al servei de persones...
_ no som màquines ni esclaus, o si?