primers

_ja he començat els primers apunts envers els desastres de goya_ alguns els pujaré aviat a la meva web dins dels treballs d'obra recent de gener_ no hem trobo tan estrany com em semblava en un principi, al considerar a priori que caldria separar-se, el màxim possible, de la plàstica del gravat, doncs volia -vull- aplicar la pintura la més nua possible i un collage i d'altres amb una aplicació ràpida i directa, tot el contrari del procés del propi gravat... potser encara es dora, no hi ha presa per fer cap judici raonable, si és que cal massa raó en tot plegat_ doncs al final voldré que signifiqui tot un al·legat contra la guerra, totes les guerres, que encara n'hi han masses_ no he pogut evitar, de moment i encara que només siguin apunts, d'incorporar el color a partir del tercer desastre, però ja ho aniré corregint, o no, més endavant...
_un primer pas:

negres

_amb tretze anys d'edat vaig visitar el museo del prado de madrid i pocs dies després començaria la meva vida laboral i encara ara, tant de temps després: parlo del 75, sembla difícil de creure o simplement inversemblant,( lo de vida laboral no el visitar el museu)_ vaig anar-hi doncs força content pel que podria significar per veure obres d'art de "veritat"_ els següents anys vaig anar-hi encara dues vegades més_ sempre m'he encantat davant les obres de velázquez i goya_ recordo i admiro especialment les meninas i las lanzas del gran velázquez i les, per a mí mal anomendades, pintures negres de goya_ aquestes les tindré ara ben a la vora per entendre quelcom dels seus grabats i del seu propi interior creatiu...
_de goya no oblido mai la senzilla i alhora immensa lliçó del seu enigmàtic quadre: el gos
_parlant d'interior, avui a la vanguardia una carta al director de pedro serrano de valladolid, destacada i contestada pel intel·ligent alex rovira d'esade,on escriuen envers el despido interior (l'acomiadament interior, vaja...) i cal reconèixer quanta raó tenen en descriure aquesta especia de patología i crimen laboral, segons del cantó que s'observi, que acaricia tota relació actual entre empresa i treballador_ com a mínim en una gran majoria de llocs de treball_ és fastigós com s'omplen la boca que els treballadors son el principal patrimoni de les empreses i al final, encara en ple segle XXI, son els principals marginats i atemoritzats, com simples mercaderies o mobles, que només cal acontentar amb la simple nòmina_ no solament s'ha perdut el caliu humà, si és que mai ni ha hagut, també continuem perdent la decència i el criteri assenyat, sincer o com a mínim el necessari per fer verdaders equips de persones al servei de persones...
_ no som màquines ni esclaus, o si?

desastres

_després de molts anys tinc a les mans la reproducció dels 82 gravats de los desastres de la guerra de goya_ ignoro encara si suposa un missatge supra o intravenós, la qüestió és que des del diumenge passat em plantejo seriosament fer unes variacions o re-visitacions als esmentats gravats_ crec que hi ha quelcom de deute amb el meu passat i, entre goya i mussorskij, se'm presenta, potser ara, una oportunitat per retornar a un nou espai plàstic i alhora expositiu_ si més no l'inici d'una altre però, renovada relació obtusa, entre el fet creatiu i l'exposició física i cansada envers l'espai, entre el moviment i la quietut, entre el saber i la consciència més profunda...
_també per repassar els meus propis desastres davant de la poca operativitat i interconnexió amb el meu poc real o minsos marketing i públic-
_quasi mort el món pràctic de fer difusió física de la meva obra, salvo per internet i alguna cosa més, importants sí, però esporàdiques_
_ sempre preferència a l'obra més recent, en aquest cas també_
_ considero molt atractiu alhora poguer acostar-se de la mà d'aquest mite dels gravats d'aquest mite de l'art universal al mite de la guerra_ l'idiotesa i el drama de la guerra: les guerres com a plat gastronomic quasi inofensiu i inexpressiu de la nostre cotidianitat més avorrida, avorrida i banal per culpa de la repetició i l'abús sistemàtic i interessat del poder o poders que ens envolten i ofeguen cada dia més i més_
_aviam què, doncs...