meninas

_ vaig visitar oblidant velázquez, las meninas, al museu picasso de bcn, val la pena només per revisitar la revisitació que fa el mestre de l'altre mestre, en aquest a més amb l'icorporació d'obres que donen voltes a les primeres, no sé ben bé per a qué, potser seria millor posar-les al costat de l'obra del prado, doncs la versió picassiana comença i acaba per ella mateixa_ suposo que tot es monta per donar continuïtat, sense treba ni sentit i/o mantenir el perfil tour-turístic de la ciutat...
_ no sé que fan alguns del quadres de picasso enmig de algunes obres: menines per menines no hi ha massa sentit, doncs el que volia donar picasso és molt diferent dels altres pintors, encara que l'influencia de velázquez fos l'origen
_ diria que picasso va fer tota la serie -uns quadres que no em canso mai de visitar- amb el seu sentit carnívor i camaleònic necessari i de sempre en quasi tota la seva obra, per fumigar l'obra_ també per fer una obra definitiva més gran, a l'estil guernika, però va ell i ho fa tot al revés, començant per una primera obra més gran que totes les que aniran darrera, tot ho capgira com només ell sap fer, cada obra actua alhora com un apunt i alhora com un ganivet que ratlla i ratlla un original, siguin els propis personatges capgirats, el propi espai i procés on els pigments expliquen una decadència i una lluita per acabar amb l'art, una peça més, un argument més per fer-ho...
_ i ací seguim nosaltres, o no...

pinzells

_ amb arnau al museu picasso de bcn, tard però hem pogut veure tot el més essencial... primer la variada col·lecció particular del pintor on hem vist mestres de les vanguardies on hem pogut mig esbrinar quelcom del fet del seu crear: algunes influències fortes d'en cézanne, corot, braque i matisse per exemple i d'altres més tangencials però igualment amb gran força i afinitats: impressionants els rousseau, matisse, braque, fernández, renoir, prèvert, modigliani...
_ després la seva pròpia obra en la col·lecció permanent del museu, ara feia alguns anys que no visitava, on destaco especialment tota la serie sobre les meninas de velàzquez_ és una riuada de treball i esforç per arrancar del quadre original tota una nova lectura mitjançant la recerca de tot l'art del segle XX, on picasso és el gran geni i artífex, on la pintura fins aleshores i les sortides que és podien presagiar i fer, va quedar triturada sota la seva ment i les seves mans...
_ resta molt per fer, però per culpa d'ell de vegades no ho sembla, més aviat sembla que tot és un gran desert, sembla que tot s'ho va emportar ell, arrasant, però el perdono_ o no.
_ sigui com sigui: espero haver carregat piles o una força suficient per no deixar el pinzell massa dora o massa tard.

finals

_ fa poc tornava a observar obra d'en picasso dels seus últims anys de vida_ entre el 72 i 73 especialment comprovava de nou la riquesa creativa d'un home vell d'edat , ja passava dels 90, però molt jove -joveníssim- per fer art encara aleshores... era sabedor de la seva propera mort però lluitava contra el temps, el poc temps que li restava, amb un estil que alguns criticaven aleshores, entre deixat anar amb poca preocupació estilística i d'un control per trobar alguna raó introbable_ es emocionant i estrany, però mostra d'una força vital que l'empenyia a pintar prolíficament figures amb sexes desproporcionats, especialment el sexe femení on un observador-ell mateix com ego suprem i final- no parava de mirar en un suposat silenci i quietud total...
_ fa temps que no trobo autèntiques crítica, especialment les sagnants, dins del món de l'art_ costa de trobar_ com a molt en la sel·lecció que molt de tant en tant s'observa i llegeix a salonKritik_ enyoro un castro florez (tenim però el seu blog!!!!) o d'altres que esporàdicament tocaven allò que no sona al mal anomenat món de l'art, doncs al final només és una petita familia: culturburg l'anomenava tom wolfe a la palabra pintada...
_sembla que culturburg agonitzi (desapareix també exitexpress i el temps d'art? -pregunto-) i bones crítiques a d'altres revistes, ja no cal dir als diaris de gran i petita difusió: no cal però jo ho denuncio_ realment estic far de tan pelotari gremial i tan d'arco consagrat.
_ tot creix i es desintegra molt ràpidament, no hi temps per reflexions: galeries, fundacions, museus, centres d'art en general i cenacles de cultura obren i tanquen propostes sense temps a pair quasi bé res_ alhora entre i surten crítics, tertulians i diálogos para besugos en tot mitjà de comunicació, però a més cada dia menys...
_ falten molts picassos lluitant fins l'últim moment (no fins un final...)_ la gran majoria, i ja fa molts anys, ni tan sols han començat...
_ en art, com en tantes altres coses, volem anar massa depressa (anar depressa és atensar-se cap un final, si es que hi ha final...) i recordo unes paraules escrites del gran raimon panikkar:

" Vivimos en un tiempo en el que se pretende que el rosal crezca rápidamente tirando de sus hojas ... La felicidad es inversamente proporcional a la acelaración "

_ per reflexionar-hi...

moments

_agafar el temps aquest matí a la sorra, el sol, la platja i especialment la visió, la presència de la mar... voldria acariciar una pintura o dibuix de guston, per exemple, i saber quelcom de perquè va canviar el procés, el seu procés d'emoció, la física i l'entorn mental del seu saber: noves sensacions, nous sentiments, nous colors, noves presències... ja passat el meridià de la seva vida.
_voltes per la malla i paro a l'entorn dels gossos de l'assassí de trotsky, interessants paraules i retorno a una antiga idea plasmada en antics apunts de: Trotsky estirat en una platja a mèxic, no arribat mai a la tela, igual que els quadres d'una exposició de Mussorkij (que algun dia faré, faré, faré...)... és una visió, son visions o desitjos recurrents que em visiten de tant en tant, fa anys eren persistents, ara no tant però hi son_ al igual que la visió de dos cossos nus, sovint endinsats fins a a les cames en un estany o riu, al mig de les dues figures un arbre amb poques fulles i sovint tot en un paisatge nevat o amb volves de neu caient_ també em visitaven un braç i mà estesa amb coses al palmell, com una flor o eines punxants_ perfils de rostres, alguns semblants al perfil en blau i/o gris d'un personatge, estudiant de medicina crec, que incorporava picasso en els seus primers apunts de les senyoretes del carrer avinyó i que després va descartar...
_moments i visites, i espais per algunes paraules, el desig de que descansi joaquín, el germà d'isabel, amb seixanta-sis ens ha deixat, -continua un temps de pèrdues-, amb una au que s'enlaire cap un cel infinit i blau brillant...
_ uns moments, un dibuix, unes paraules i una música:
La música de Bach és una de les proves principals que aquest món no és un fracàs (E. Cioran).
_crec que és cert, si més no provable...

Señoritas

Las Señoritas de Aviñon, fueron/son Les Demoiselles d'Avignon, aunque Picasso nunca titulaba sus cuadros, se supo desde el principio que, a modo de broma, le llamaron así a su cuadro. Las señoritas de hecho eran putas, prostitutas de los burdeles frecuentados por Picasso en la calle Avinyó de Barcelona, cerca de su estudio de entonces. De hecho, según Palau i Fabre, uno de les más importantes expertos de la vida y obra de Picasso, el cuadro debería llamarse Les Senyoretes del carrer d'Avinyó. En muchos círculos intelectuales así se le reconoce y nombra. También es posible que uno de los influjos iniciales para realizarlo fue la reciente imagen del suicidio de su amigo Casagemas, compañero de fatigas, juergas y amores que no superó nunca su humanidad depresiva, aumentada por un amor no correspondido. También Picasso se estaba distanciando/separando de su primera relación estable con Mme Olivier. A ello añadía consciente o inconscientemente ingredientes de su cocina artística particular, que ya en su primera juventud era muy densa, llena de esponjabilidad, de vitalidad, análisis. técnica e introspección...

Para mí sigue siendo la obra de arte donde más tiempo he permanecido delante, observándola en su totalidad original. Fue, hace bastantes años, en Barcelona, antes de que se fuera depositado, para no moverse más, al museo norteamericano donde estará ahora mismo, supongo. Creo que es la obra de pintura más importante del pasado siglo, quizá de toda la historia de la pintura, con permiso del propio Picasso y su Guernika... En comparación con ésta, por ejemplo, destacaría a las de Avinyó como una obra más experimental, arriesgada, rompedora y seguramente también más llena de emoción y libertad del autor...
La vida de Picasso pasaba por un relativo buen momento económico que le había permitido ampliar espacio en le vateau lavoir y comprar tiempo para dar vueltas a un nuevo arte o estilo, enrocándose en mil maneras, bocetos y capas de pintura en este cuadro como una gran obsesión (no sería ni la primera ni la única ocasión que lo haría, pero seguramente sí una de las más intensas...). Se codeaba además, con los más afamados artistas emergentes y con coleccionistas de vanguardia del momento en París y, con la nueva obra, perseguía dar un golpe de efecto ante todos ellos... Y en buena medida lo consiguió, a pesar de unos iniciales comentarios jocosos y de desconcierto sobre el resultado de la obra por parte de sus colegas, Pero Picasso sabía que aquel cuadro era importante y podía transcender desarrollando todos los puntos de partida de su trabajo en su estancia en Gossol y Horta de Sant Joan. Sabía de la importancia que podía significar, y el tenía poder creativo y técnico para hacerlo: Crear un nuevo estilo artístico. Partía de la solidez de la influencia del arte de Cezanne, de El Greco, quizás Goya, de la majestuosidad y solidez del románico catalán, más de la improvisación y autenticidad del arte africano, muy de moda en el París de entonces... La mezcla fue un cóctel explosivo, de éxito y de influencia capital en muchos artistas, incluso para el propio Matisse, entonces con una sana, o no, rivalidad con el propio Picasso... El apoyo de Gertrude Stein y de nuevos intelectuales y marchants significó el despegue total hacia la fama para el artista y una no vuelta atrás para el desarrollo definitivo del arte del siglo XX y... hasta hoy mismo, con el permiso, avance y colaboración de Kandinskij, Miró y no más de cinco otros tantos artistas contemporáneos de él...