imperis

solament bach m'ha continuat lligant amb quelcom de la mal anomenda -i aprofitada- setmana santa - he escoltat totes les seves passions -menys, encara, la de lluc- i el seu magnífic magnificat... amb permís de mozart és el millor, tot i que esmorcen sempre junts amb beethoven, haydn, mahler, brahms, vivaldi i uns quans més... deuen planejar alguna tornada per aquest nostre podridet món, avia'm si tornen a fabricar quelcom de creativitat i divinitat pels humans, tan necessitats estem...!
la resta del que es mal entén per setmana santa, és exemple de com es pot manipular i prostituir el saber humà, tan desviat interessadament pel poder polític i religiós, o ambdós, doncs han estat -i estan més del que ens pensem encara ara- ben juntets durant més de dos mils anys... ja en l'època de la suposada vida d'aquest personatge mal anomenat jesús de natzaret (jesua el nazrim, segurament...) tota aquesta errònea unió -pels pobladors de la palestina de'aquells temps- entre poder polític i religiós ja anaven ben de la mà, per extorsionar i recaptar impostos per a la imperial roma - això, com a totes les regions que tenien ocupades, significava pactar amb governs amables i sostenidors dels seus interessos - sinó imposaven un monarca titella - envers la religió eren més permissius, només perquè la gent, que al final d'ells espoliaven bona part dels seus bens- - i parlant de titelles la saga herodiana va ser una d'elles en aquell lloc i l'època corresponent - i aquí esta la gràcia i la manipulació en bona part dels fets i personatges que han format tota una religió -secta judaica en bona part- i alhora una civilització manipuladora i falsejada - perquè encara resten dades que els escribes manipuladors pels seus interessos de no fer enfadar a roma en l'època constantiniana especialment, no van creure necessari o possible estripar o tergiversar: per ex. l'arrel davítica del jesús polític, o sigui monarca, com així també l'executen els poders polítics herodians i romans del moment (no en va encara anoten el inri que fa posar pilatus, màxim cap polític-militar de roma) - també l'apressament amb una mica de sang d'orella, on molts no creuen que fos per una espasa, sinó que els seus seguidors eren realment guerrillers lluitant per tornar al poder al vertader -i desposseït- monarca. el famós ungit, d'on bé el nomenament de messies i alhora crist amb grec... son fets altament evidents que interessadament encara ara es volen passar per alt: aquest jesús, fill segurament de judes de gamala, també guerriller en contra de roma i ajusticiat (i aquest si que els anomena l'únic historiador seriós de l'època: en flabi josef) - o sigui tota una saga amb precaris o no tan precaris mitjans, - i amb una alta cobertura social, com en alguns llocs encara passa amb els anomenats ara terroristes - aquells però lluitaven i morien per aconseguir imposar el vertader monarca dels jueus, o sigui: rei dels jueus, un jueu o galileu que lluitava pel poder -també el religiós- amb una barreja nova - nova entre teories variants dels fariseus i potser del essenis, més a la vora conspirativa del que ens diuen i mostren les línies oficialistes encara ara... tampoc ajuda a una imatge pacífica la batalla al temple, doncs no és de rebut que només va tombar unes quantes taules i diners dels canvistes i venedors del temple, o les seves rodalies - és ben lògic que fes un atac amb cara i ulls i potser no suficients mitjans, salvo que un primer èxit després el portés a un apressament o derrota i posterior mort a la creu, segurament amb dos o més dels seus oficials.. és més possible tot això que no pas tota la retòrica que, gràcies a st. pau i els seus seguidors per no fer enfadar a roma, van crear una secta judaica amb suficient cara i ulls per agradar al poder de aleshores (constantí els va fer servir per unificar -finalment en va- pel seu ferit i decadent imperi romà de les acaballes...) i tot fins ara mateix, i enmig d'una història ben plena de disbarats, militars i de sang inclosos, que si bé a canviat en aparence els últims anys, no acavà de quallar el seu fil religiós i de pau i fraternitat, doncs una oligarquia, començant pels mateixos sant pares del vaticà, només s'encarreguen de fer perdurar aquest "negoci" que amb poques dosis de sentí comú i d'atenció històrica -sense manipulacions- faria tombar com una bufada de vent ho fa amb una rama d'un arbre: i quina rama, quina gran rama torçada i retorçada - i per cert... una gran rama del petit, però etern, arbre de la veritat...
i res em traurà però, d'admirar i seguir escoltant totes, totes les passions d'en bach.

silencis

_ escoltava a pere portabella, el passat dissabte a millennium, comentar sense embuts que al cinema actual no hi ha, en general, cap tipus de risc i que s'aburreix molt en quasi tot tipus de pel.licules, de directors com ventura pons o del propi (gran) woody allen, per exemple_ Aposta per un cinema, difícil de trobar, però existeix, com el que fa ell mateix i que ara a més té un gran éxit de públic (el silenci abans de bach), perquè creu que cal creure i apostar per aquest cinema, igual que s'aposta i massa per l'altre, sigui d'autor o comercial.
_ tot és una mostra i una prova de la gran prostitució als interessos creats per les grans o mitjanes corporacions i els localismes, siguin polítics o culturals, o ambdós ja que tot sovint van plegats de la maneta...
_ sigui en art, cinema, literatura... tot resta en claques gremials i silencis còmplices, i aplegat alhora en una breu però penetrant massa de mediocritat i i d'interessos creats per emmagatzemar cap a la merda les millors propostes independents i amb criteri, >>>> amb RISC !!
_ sense risc i llibertat no hi ha autèntica creació !!
_ i m'excita veure un piano com cau a l'aigua blava i profunda de la mar...

grans

_ en un dia he passat d'escoltar les suites franceses de bach interpretades pel gran glenn gould a injectar directa al cervell i cor les cançons de the who del cd who's next, comprat fa una hora al eroski -vés per on!!!- pel grandíssim preu de 4,99 €, impressionant temes com: baba o'riley, my wife, won't get folled again o going mobile...
_ el gran arriaga a la icatFM, em sembla que era ahir però, entrevistat per la gran mery cuesta que té una web de putamare, ella que em va fer un sabrós article a la gran el temps d'art, filla del gran setmanari el temps, que sembla(?) que no es publica o no la sé trobar pels puestos que hauria d'estar...
_ en un altre ordre de coses i preferències, molt llunyà i a la vora alhora:
_ avui he pensat (quin remei!!!) amb els grans cracs (departamentals aquarterats...) que m'envolten el cervell de dia, millor dit es pensa'n que fan quelcom de gran al meu-nostre món laboral superior, i per freqüència amiga o enganxosa he trobat una descripció casual o definició del que pensava i escrivia fa quelcom més d'un any pel meu antic blog dado i traspasso ici, ipso facto:

Tomates verdes (la nube no lo sabía...):

• Si bien aún no es oficial, ya se puede publicar: El concepto ausente o la sinrazón escenificada en las, sospechosamente cohesionadas, asambleas de jefes de marketing ha parido un tomate verde casi único (?). Y no uno de artificial, sino uno como verdadero, físicamente igual a cualquier otro tomate verde, de cualquier país donde se paren a lo natural, claro.
• Ello no es motivo para declarar, a escondidas pero con rotundidad, que con este tipo de muestras, por muy reales que parezcan o sean, ser pervierten demasiados reflejos del alma empresarial, no consiguiéndose que los trabajadores laboren más y no se profundizan ni se debaten los problemas reales. Más bien se siguen pasando por los cojones cualquier idea para ordenar la nada. Y la Nada continúa cara y necesaria para poder mantener a tantos cerebros-culos insolentes e inútiles... Incapaces.

_ continuem la farsa i el món de fantasia on perdura una realitat perversa i pervertida que es desintegra gradualment i tota sola-soleta, dins la pròpia mediocritat, imbecilitat i tendresa de la pròpia por i de la inutilitat més estesa i morta i que forma part, a gust sembla, de la nostre societat i d'un suposat ordre laboral, empresarial, sindical i carcamal... absurda realitat per un NO RES monumental...
_ en fi: alguns grans de grandaria i de grans al cul...

moments

_agafar el temps aquest matí a la sorra, el sol, la platja i especialment la visió, la presència de la mar... voldria acariciar una pintura o dibuix de guston, per exemple, i saber quelcom de perquè va canviar el procés, el seu procés d'emoció, la física i l'entorn mental del seu saber: noves sensacions, nous sentiments, nous colors, noves presències... ja passat el meridià de la seva vida.
_voltes per la malla i paro a l'entorn dels gossos de l'assassí de trotsky, interessants paraules i retorno a una antiga idea plasmada en antics apunts de: Trotsky estirat en una platja a mèxic, no arribat mai a la tela, igual que els quadres d'una exposició de Mussorkij (que algun dia faré, faré, faré...)... és una visió, son visions o desitjos recurrents que em visiten de tant en tant, fa anys eren persistents, ara no tant però hi son_ al igual que la visió de dos cossos nus, sovint endinsats fins a a les cames en un estany o riu, al mig de les dues figures un arbre amb poques fulles i sovint tot en un paisatge nevat o amb volves de neu caient_ també em visitaven un braç i mà estesa amb coses al palmell, com una flor o eines punxants_ perfils de rostres, alguns semblants al perfil en blau i/o gris d'un personatge, estudiant de medicina crec, que incorporava picasso en els seus primers apunts de les senyoretes del carrer avinyó i que després va descartar...
_moments i visites, i espais per algunes paraules, el desig de que descansi joaquín, el germà d'isabel, amb seixanta-sis ens ha deixat, -continua un temps de pèrdues-, amb una au que s'enlaire cap un cel infinit i blau brillant...
_ uns moments, un dibuix, unes paraules i una música:
La música de Bach és una de les proves principals que aquest món no és un fracàs (E. Cioran).
_crec que és cert, si més no provable...