Cromos

Fa pocs dies parlava de monstres però potser hauria de dir cromos. Jo tinc cromos, no monstres, ni quadres, ni d'altres definicions per a les il·lustracions que mantenc empresonades, potser encara vives, entre fustes i basarda... Si, il·lustracions quelcom grans, però cromos a la fi. Ho deixo escrit i pel no res segurament. Ho deixo, neguitosament. I atabalat però raonablement assenyat o esclavitzat. Serenor tonta, sense meditar prou?.

Vaig passar per la tendra joventut dels cromos de la xocolata, del bimbo, del tigreton, del que fos i mostrant de quasi tot: futbol, grans imperis, grans preguntes i aventures o herois del cinema. I a l'instant passava cap als cromos amb tela de cotó i bastidor de fusta, amb els seus claus enganxada (després grapes, s'havia d'economitzar!) I allà sol, al mig del blanc porós i escandalosament nu, punyent, requerint un gest, un pintava cromos... Els cromos, imatges de i com cromos, i col·lecionava (col·lecciono per a l'eternitat) cromos del no res, cap el no res, de res, com res i com molt... Caldria omplir, recercar més?.
Apa, nen.
Recordo quelcom vist de Kiefer aquest estiu, més uns tocs de Hernàndez Pijuan, Guston o Tàpies, i prego per retornar a la vella força (paral·lela) que em feia fer i creure en els cromos...