lligams

0 comentaris
Passen les hores en mig dels aixoplucs coneguts_ els verds s'han enfonsat dins del beix més acomodat i els blancs i negres que volen trencar les rutines on el vermell és l'amo absolut, quan vol, doncs acostuma a ser mandrós, però quan si posa si posa...

acaricio les noves fulles de paper estranger i els colors es manifesten sense masses angoixes_ el negre captiva per la seva seguretat operativa, ja fa temps l'he donat la llibertat absoluta (o quasi, no fos que s'ho cregui massa...) per recercar els perfils o els fons que desitgi, que envolti per si sol el discurs que vulgui dominar o aürtar...

la son escridassa a la raó però colpeixo encara les darreres veus d'una nit sempre present, sempre maleïdament present, com les golfes del cervell sempre obertes, massa obertes...

l'altre dia anotava coses d'en bacon i el seu estimat museo del prado, on em descuidava escriure que li fan una expo molt adient i necessària per conèixer més la seva obra, molt poc representada i vista per les espanyes, i no cal dir quasi gens present a les col·leccions privades i públiques_ voldria anar-la a veure el mes que bé, a més de l'arco, però encara no he preparat la motxilla necessària...

aprofito per preguntar a on para la pintura, les mostres de bona pintura, bons pintors avui en dia?

m'agrada la pintura de andré butzer, cecily brown i segons com em llevi la de neo rauch, cristopher wool, el keniata wangechi mutu i la de jonathan meese, que l'any passat vaig poguer veure i tocar al caixaforum de bcn

he comprovat l'obra de dos que s'ha semblen bastant a la de avner ben-gal, si: crec que tant wilheim sasnal i el mexicà daniel guzmán tenen quelcom amb el bó del avner, o més que bó es podria definir la seves mobres com un girar la ment cap a la primera (o última) cantonada de la por i de l'estrany, del interior més absurd, pervertit i fosc de l'ànima humana...

penetracions

0 comentaris
_llegia el diumenge passat un article al suplement de el país sobre francis bacon, on s'explicava la seva relació amb madrid, concretamente amb el museu de el prado i l'obra dels seus pintors favorits com goya, zurbarán, el greco i especialmente velázquez... també el fet de tindre un amant madrileny que el va atendre fins als seus últims moments, doncs va morir a la capital del ex-imperi...
_ pintor fonamental en la història de l'art del últim mig segle XX_ molt influït inicialment per picasso i el propi velázquez sempre, va anar fabricant el seu propi món plàstic en base a la distorsió del cos i l'ànima
_ per a mi saber, llegir i disfrutar de la seva obra i petjada significa un personal perenne homenatge, doncs només amb el pas del temps he anat identificant les meves influències més properes però alhora més interiors (com agafar o ser conscient d'uns imans que ràpidament es quedaven al meu interior per desenvolupar una obra, que per més personal i independent que sempre he volgut que sigui, alhora no puc -no podem- desvincular-nos/involucrar-nos de la pròpia evolució de la pintura del passat segle i d'ara...)
_ com l'espai de treball d'en brossa, bacon s'endisava també en una més que aparent caos, descontrol, brossa i bruticia, on sembla estrany la producció d'una obra pictórica tan meticulosa
_ l'extensió, distorsió, exposició, explosió, penetració, expressió de la carn i el desig, amb la raó sovint arraconada o absent, forma el nucli desassossegant principal de la seva obra i missió en aquest món, on l'obscuritat, el misteri, l'ocultació i els secrets, s'acaronaven entre ells pel seu sagrat desig i descontrol persistent
_ ha estat -i és- la magia i essència del seu legat més imoportant_ la valua del seu testament plàstic, no serà tan gran com la de picasso, però si més no, amb mi, ha significant un punt de partida per a ser més conscient de la nostre insignificancia dins el misteri de la pròpia vida, i la del propi fet de l'art, com presència i constància, amb tota la perversió, addiccions, i contradiccions, potswr paradoxalment per fer-nos quelcom millors o sabis...

lentituts

0 comentaris
...llegeixo, entre d'altres, elogio de la lentitud de carl honoré, i entre moltes sensacions apassionades i tangencials, imploro i ploro per aconsseguir quelcom de remei pels desassossecs entremaliats del dia a dia... i encara mal porto aquest blog tan pulcre, com deia dies abans: encara que més pràctic no porto massa bé el faltar-me quelcom de llibertat entre un disseny més trencador o fora del normal i un de més intim_ com sempre prefereixo anar de cap a l'autoconeixement constant i experimentació, però al final només he fet que desenvolupar diferents espais -i diferents blogs- alhora_ igual que em succeeix amb la pràctica plàstica, també l'evolució dels meus texts son multifuncionals o multivers, com responia a la vanguardia l'any passat_ en aquest últims messos lluny de alentir o unificar algun procés o pràctica corresponent, només he anat incrementant la diversificació, i espero que no la dispersió_ i per aquest cantó tampoc faig res per reprimir els resultats i especialment les evolucions futures, a curt i mig terme, que estic ja intuint i fabricant_ aquestes “queixes” només son una especie de dret al “pataleo” que no porta massa lluny o si més no porta a una breu conscienciació de on puc o no anar, entre dotzenes de pinzells embrutats de desitjos i les paraules envellutades de malabarismes per entre els túnels plens de curves marejadores de la creació, millor dit de la pròpia expansió interior que grata i crida per fer-se més present, més potent...

preguntes?

0 comentaris
_ ara que finalment (o quasi) he modificat tota la plantilla, m'adono que tot resta massa pulcre i que la majoria de lletres, també algun dibuix, li manca més mala hòstia, i des de fa (massa?) temps_ i perquè? em pregunto sorprès o estupiditzat:
_ doncs no sé ben bé com expressar-ho i -de moment- no ho faré... només sé que torno a la maleïda -per alguns- manca de puntuació... (no sé d'on em bé el de no voler posar el puntet i seguit i/o apart quan toca, i després la corresponent lletra majúscula de torn...) les comes sí i els 3 puntets que m'emocionen per altres motius -llargs d'explicar per ací-
_ i què?
_ la manca de més mala hòstia deu ser per la maleïda continuïtat i contacte malaltís amb la crua realitat de la pandereta, tendareta, paradeta i d'altres etes que la quotidianitat absorbeix i m'absorbeix de collons cap amunt, cada dia, dia, dia,...
_ faré -faig- quelcom per a modificar la directriu inconscient fins avui i des de d'on em llevo, moc i mocu, i d'on em mantinc i mantenc a la prole varia i rellisco per entre la basarda generalitzada d'arreu, i boix per a tot i boix per a tu...
_ em farà falta una mica més de mala llet?, o bé més dosis de caracterització, insinuant menys camins de muntanya, afegida al molt agradable plaer de dibuixar, escriure i mastegar sobre aquest interior tan exterioritzat, tan absurd i prostituït nostre i meu de cada dia_ i no calen denúncies de masses coses que ja es denuncien i podreixen soles, només cal més mala llet, expressió o paciència (i les 3 coses?)
_ ahir vaig parir 14 pintures per una nova, sembla i per a fi , però només depenc de mi, expo a finals d'any o per a la tardor
_ una és aquesta de dalt, però no surt tot, encara trepitjo merda (com la del teatre?)
_ somni o dutxa, o caldria doncs, repetir?
_ també he canviat la planti de cops de bec, és millor?

anys

0 comentaris
Molts dies sense escriure i disseny nou, tot i que encara amb dubtes i peregrinacions per plantilles d'altres (amb permís), doncs em falta paciència per acabar els meus, encara que toco i retoco tot i més...Any nou vida nova, és un tòpic però de vegades es compleix. També prometo (procuraré) tornar a la puntuació normal, però aquest blog formava -forma- part de reflexions i alhora d'apunts escrits -i dibuixats- de taller, o sigui complementaris de la tasca de intentar crear quelcom paral·lel a la pràctica de la pintura, dibuix, collage, etc. i això m'obligava a escriure ràpid, amb poques correccions i afegits, i amb les meves ganes de retocar ben poc al pasar-ho als posts corresponents d'ací... També procuraré diversificar les tècniques que normalment presento gràficament acompanyants als escrits però, tot es líquid, sóc un home líquid com escrivia fa poc en la llibreta beix. Parlant de llibreta anotaré tot seguit alguns dels apunts, tant de la beix com de la negre:
D'entrada una reflexió molt suggerent d'en Henry Miller, que també pensava i escrivia quelcom entre fornicacions variades i variables:

Des del moment que hom presta atenció conscienciosament a alguna cosa, inclòs a un bri de herba, això és converteix en un món misteriós, sorprenent, indescriptible, grandiós per si mateix...

Suggerent perquè actualment també em fa de pont cap a d'altres constants que recentment exploro i anoto per altres ciutats de la internet, accelerant ments i sentiments...

A la llibreta negre he apuntat moltes coses per donar-me empenta a seguir utilitzant els pinzells i el cervell en missions de pau en mi mateix i potser -amb sort- al meu entorn:
No trobo unes notes de paraules que vaig extraure d'una entrevista recent a Ana Maria Matute, que fa poc ha publicat “Paraíso inhabitado”i que compraré. L'entrevistador la mostra, i ho suscric, com una nena dins un tratjo de iaia. Ella no creu que sigui un llibre trist però potser ho és. Es pregunta com perquè de petita, en algunes situacions, no es podia quedar-se allà... Ara és conscient que tot s'acaba. M'he impressionen els seus ulls, com ho fan les seves lletres i paraules. És una dona excepcionalment senzilla i entranyable, amb un món interior ple de referències a la fantasia i a mons i personatges que son més que els mites infantils i antropològicament universals. Dona i escriptora molt necessària entre el món ple de taurons de les lletres espanyoles i d'altres conreus...

Antoni Tàpies, i crec que Ràfols-Casamada també, ha complert 85 anys, que no son pocs... I Tàpies exposant a Madrid i en plena forma per l'únic quadre seus -fantàstric- que he vist reproduit del 2008. Son ambdós pintors que m'han agradat i influït de forma diferent però complementària alhora...

Al cinemes Verdi es podia veure el mes passat, ara ja no ho sé, la película Don Giovanni de Joseph Losey de l'any 1979. Aquell any, al mes de desembre, estava jo a Paris i recordo que la projectaven però no hi vaig anar, pensant que la veuria més endavant, cosa que no vaig fer i segueixo sense fer i no sé perquè... Coses que passen i no és la primera vegada, tant en cine com en llibres i pintors i pintures... Deu ser l'estrany destí... Crec però que vaig veure un troç del film, fa bastants anys, per la tv, amb la participació dels grans interprets: Te Kanawa, Raimondi i potser la Berganza...
Jove i feliç em sentia jo a Paris aleshores, divuit acabats de fer... Comprant els discs The Wall de Pink Floyd acabat de entrar i sortir d'una tenda parisenca (París i Londres van ser les dos primeres ciutats europees que van vendre el doble àlbum) i segurament vaig ser dels primers a tenir-lo (i no escoltar-lo fins arribar a casa al cap d'uns dies...). Per atzar (?) m'he trobat i he comprat, també aquest passat desembre, el mateix àlbum, vint-i-nou anys després exactes, però amb doble CD, ja que fins ara no ho havia fet i constato que segueix sent una música que no es passa gens ni mica, ben al contrari. I és que passen els anys i als teclats Wright ens va deixar el passat setembre...
Anys.

Apunto una web excel·lent per a conèixer més de història i llibres, o millor dit centrada per comentaris i crítica envers la història i els llibres, i amb les seves projeccions al voltant de la pròpia cultura, tant amb l'art com amb el cinema per exemple; editada magistralment per Pilar Alonso i que es diu: historia y libros.

Mostro tot seguit, al atzar (?), un dibuix del recull dels primers apunts, poema por poema -72-, que he dibuixat recentment (i he pogut entregar en mà al propi autor i amic) del llibre "El corazón del limo", de Javier Cubero.