draps

_ a punt de canviar la web, pujo tot potser aquest vespre mateix, continuo amb la fascinació i necessitat vital d'anar contra l'avorriment omnipresent en tota vida humana generalitzada i a la meva en particular_ un cercle estrany o peix que es mossega la cua: la vida i la seva monotonia absurda, massissa, absorbent, maleïda i puta...
_ va agradar molt la feina del rai a iguapop el passat dissabte_ passejo per carrers del voltant del de comerç i recordo vells temps, galeries i bars, carrers mullats i poc il·lumintats, ente els il·luminats _compro el llibre d'en josé ribas sobre les seves vivències dels 70's, i la de tants d'altres, com jo, doncs tot i que sóc més jove que ell però hi ha força esdeveniments que em tocaven de la vora i varem traspassar pels 80's _ i essències que encara avui vull conservar i compartir o quan menys no oblidar, no deixar fluir -com és diu ara- o especialment que no s'evapori l'esperit perfectament valid d'aleshores, es digui el que es digui ara (els de sempre...)_ josé, si m'escoltes: on està l'ajoblanco que a punt havia de ressucitar fa poc temps?_ ens fa falta quelcom de semblant, tan sols semblant... ! !
_ de totes formes: que nos quiten lo bailao ! !
_ i arrossego alhora també alguna de les essències utòpiques, vitalistes, anarquistes, situacionistes, "tocacollonistes" del maig del 68... tot i els neo-lliberals i la patuleia nazi-globalitzadora que ens toca per arreu i el que no sona...
_ també llegeixo -i miro i admiro- llibre sobre vida i obra de de kooning, cabró i boníssim tot ell, tota ella (l'obra...)
_ tindria que anar a la funda miró, la tàpìes (pero estan d'obres), el Macba i el Mnac, també d'altres però tinc l'estiu a la vora i l'articket a la butxaca...
_ demasiados dias sin saber nada de eldígoras, no puede ser... tampoco de paralelo sur, no puede ser, y cómo está eom, ?? _hay que llamar-hacer-mover algo, y b del eme, y tantas y tantos...??
_ i ara ja fa un any de el corazón del limo... Un any ! !
_ apunt de canviar també aquest blog i l'altre (forma part del mateix instint de modificar o carregar-me el fet, els fets i les imatges per trencar monotonies i apaivagar el desassossec i la basarda que envolta masses voluntats rovellades, toma ya!!!!...) o potser no ho faré: em cau bé la fragilitat i l'abisme de l'incertesa, la sorpresa i tot el no programat_ que ja és desig doncs en la quotidianitat tot està perfectament programat, promocionat, sessionat, sancionat, previst, objectivat, acomodat, departamentat, podrit vaja...
_ i de crear-ne un de nou, però molt especial, hermètic, quasi invisible (potser a ple estiu...)_ per continuar sent un "culo de mal asiento"_ en creació i en quasi tot és l'única manera que entenc que les coses han de progressar: movent-se, fent sempre quelcom de nou_ i costa, costa molt, però s'ha de lluitar
_ em sap molt de greu que hagi mort en sidney pollack, gran cineasta, gran, molt gran...( però a mi no m'agrada memorias de áfrica, apunto...)
_ he pintat bastant, però encara tinc el ferro, el totxo, la fusta massissa, el milió de draps, el ciment armat, el clavegueram, l'ansietat, la mort, el pessebre vivent, la serp de pedra i diamants, la negror de d'incertesa i de l'amor tombat: com a possibles elements per no veure una crua realitat o vells aliats per estimbar-me relliscant a la primera corva perillosa, però especialment suports, ferides i desviacions d'agradables guions per no obrir la capsa, enlloc de la caixa, definitivament...
_ l'aire és feixuc però sembla alterar un segona visió d'un ordre intern que no vol caminar per deserts ni glaceres
_ cal més alegria i sexe i colors o demanar capses per pintar-les a les dues de la nit, com abans, molt abans...
_ cal un arbre nu per vestir-lo.

ulls

_ em serveixen unes paraules de josep pla del quadern gris, per expressar un sentiment de veritable claror i obscuritat alhora_ ho porto/portem a dins (i a fora...)_ sorpren i electrifica i altera per les cantonades de la memoria i de la vida:

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

liquats

_ ah!
aquest matí quan esmorçava un troç i traç de pa amb buti negre i estrella -entre espais de basarda esmorteïda pels sotracs financers d'una massa suficientment grossa o ample per obligar, segons com i/o quan, vomitar a estones o baixar de recules i amb les mans alçades (com titulava pedrolo, fa temps), al arribar al mig del cultura|s de la vanguardia, observo, amb sorpresa i goig, algunes de les obres d'en rai escalé que ahir mirava i admirava per la seva web i fa dos dies comentava jo aquí un post, i:
_ m'alegro molt perquè és un gran artista i té una gran obra_ amb un cantó especial, obert però obscur i... especial, obscur i obert...
_ ah!
_ apunto una artista nord-americana, descoberta fa poc des de camins paral·lels, liquats o laminats londinencs, i m'agrada molt: julia schwartz...

decorats

a un dinosaure gros i gris:
_ s'acosta el temps d'apuntar les cartes marcades per un destí uniforme o erm
_ hi ha un futur per la meva sang (part) on pinzells esperen tacats de pintura o basarda
_ també recorda: l'esperança de l'angoixa constant (entre cromos i nocilla)
_ es difumina un cos entre mil lliris, en clara bonhomia per ser discret per continuar fumigant pols de bledes (o eucaliptus)
_ la sabata persisteix a restar sola, es tractaria -si volgués- de fotre un cop als collons d'algú, però és massa bona... sabata
_ eixamplar el paper per vomitar-hi de nit i la carn blanca
_ un riu
_ estimo al peu i la lluna, després de la primera llàgrima
_ aigua i quelcom hermètic
_ perdérem aquells rellotges de la renfe antics ( i la palmera?)
_ l'espurna del fàstic acostuma a crear absència, no es massa bo, no es massa... no sé: he perdut quelcom del 2006, però no sé...?
_ mirar dissabte o la radio o l'escombre, mirar entre un escenari de plenitud o solitud, mirar...
_ és clar
_ és clar?

sincronos

_ es curiós (molt més curiós, diria...) que ahir pensava amb la propera mostra swab, concretament si començava el proper dia 15 o la propera setmana i que la primera de l'any passat em va agradar molt o com a mínim sorprendrem i refrescar molt, molt..._ amb algun desencís (molt íntim però i alhora agradable -masoquisme de la casa...-)_ també que ni en G ni jo varem gosar a deixar cap anunci-postal de la meva web, ni tan sols parlar amb cap galerista (tot i l'apropament curiós d'alguna, com una noia d'una galeria nord-americana, però es devia pensar que era un possible comprador, i tot i el seu bon castellà no vaig aprofitar per dir-li que també era un puto pintor i que potser voldria quelcom d'atenció o que anava carregat de gelosies immenses, o etc...) però tot això forma part del meu tarannà, no solament inconformista i/o anti-stablishment (qué maco aquest nom...!) sinó que també i més concretament: d'autèntic gilipollas que no pensa en difusió de la seva puta obra sinó en seguir pintant: només pintar i acumular obra fins el sostres de mil cases, edificis, castells i cervells varis...
_ en fi, la qüestió és: que pensant amb tot aquest desgavell personal i proper esdeveniment d'art barceloní in and on, fassion and young, cool i cul, etc... va i m'escriu el meu admirat (com pocs, tinc que reconèixer, i alguns amics en son testimoni dels pocs artistes de bcn que m'agraden i que potser he tinc afinitat(s) d'estil i/o intenció que és: en rai escalé i que ara exposa (recomanable: jo hi aniré el proper dijous...) a la iguapopgallery_ em comenta un post d'addiccions del passat 5-4 envers el pintor, admirat però en escés avorrit i amanerat fins no sé quin extrem!!- antoñito lópez i la seva peli amb l'erice del membrillo
_ coincidim en el pronòstic i conclusió i aprofito doncs, de nou, per re-anunciar la seva expo_ fa temps que conec l'obra i l'enllaço en els meus links del costat dret... m'agrada la coincidència amb la meva obra a que de tant en tant el collage es fa molt protagonista, com una primera pell per distorsionar una nova realitat més ambigua, estranya, nova o tangencial quan no també multirreal , transformant un tot nou o potser només desitjant una lectura com angoixa esquinçada, modificada i acaronant alhora una nova raó o un nou monstre...
vero?
_ també acabo amb tot plegat com una (gran) "coincidència" (diem estranya o recurrent sincronicitat?) amb d'altres -i mateixes- coses/fets:
swab, trobada entre un quadre i els seus (possibles reals a l'instant (i posteriors trobades a d'altres llocs de mostres d'art...), de maig a maig, d'abril a abril, de carrer comerç de fa vint anys al d'ara, de benet a iguapop al mateix lloc o al costat, de ninos i nines a collages que es transformen amb paral·lelismes, de formes, colors i calors que es modifiquen, lliguen, alteren, conserven, perllonguen, escapen, reiteren, entren i surten...
vero?

mayos

_ hay que reconocer que babelia sigue siendo un gran suplemento de cultura de un gran periódico como el país_ aunque un lector criticaba el pasado sábado, en una carta al dire, que en el suplemento sobre el mayo francés del 68 del sábado anterior se olvidaba o no mencionaba a la internacional situacionista como movimiento previo importantísimo a tanta explosión de ideas, deseos y cambios, políticos y sociales... creo que tiene mucha razón la crítica del lector ya que conocí de primera-segunda mano (y muy prematuramente: a mis quince añitos de edad concretamente -en aquel insti del 76 infestado de "quematodo"...-) a las ideas de los señores/as situacionistas y es de justicia reconocer su labor de pre-mayo como mínimo y de los malditos, inauditos, tontos (¿deliberados?) olvidos (o es que es muy laborioso estudiar este y otros movimientos vitales previos y para que no sólo sean los señoritos de siempre con los adoquines en la mano los únicos protagonistas y "héroes" entonces y ahora cuarenta años después...) porqué, además, no todo el mundo estaba en parís aquel glorioso mayo... ¿verdad?
(a suivre...)
ah! y gracias a babelia por las palabras de benjamin black y roger waters...