_ vies

_ durant tota la setmana els de cultura del diari la vanguardia, des de internet, publican un dibuix meu, des de el dilluns fins divendres, avui ha estat el quart: el poder de la paraula !!
_ és una oportunitat de donar més a conèixer la meva obra, especialment la que toca la temàtica del còmic, sel·lecció d'obra del meu blog: cops de bec, però amb un món oníric molt personal: una barreja de dibuixets iniciats mentre parlo per telèfon i una aproximació difícil, però constant, al món del somnis i de realitats parael·les (a la vora o ben allunyades...)_ El sota-conscient que parla fluix i dibuixa per donar a conèixer quelcom?
_ gràcies a tots els que per e-mail o des dels propis comentaris de la secció de la vanguardia i d'altres aventures em fe-ho costat, i especialment a la periodista mònica cebrián per la seva constància, perseverància i treball...
_ des de l'interior d'una balena o forn de pa: seguiré lluitant, treballant, il·lusionant i mortificant... !!

Nos

_ No hi ha massa temps per crear a les paraules que clouran en mig del desert de la ment nua
_ No hi ha cap ànima que no sàpiga que tot es fum
_ Un no és el resultat de l'oblit segur...

meninas

_ vaig visitar oblidant velázquez, las meninas, al museu picasso de bcn, val la pena només per revisitar la revisitació que fa el mestre de l'altre mestre, en aquest a més amb l'icorporació d'obres que donen voltes a les primeres, no sé ben bé per a qué, potser seria millor posar-les al costat de l'obra del prado, doncs la versió picassiana comença i acaba per ella mateixa_ suposo que tot es monta per donar continuïtat, sense treba ni sentit i/o mantenir el perfil tour-turístic de la ciutat...
_ no sé que fan alguns del quadres de picasso enmig de algunes obres: menines per menines no hi ha massa sentit, doncs el que volia donar picasso és molt diferent dels altres pintors, encara que l'influencia de velázquez fos l'origen
_ diria que picasso va fer tota la serie -uns quadres que no em canso mai de visitar- amb el seu sentit carnívor i camaleònic necessari i de sempre en quasi tota la seva obra, per fumigar l'obra_ també per fer una obra definitiva més gran, a l'estil guernika, però va ell i ho fa tot al revés, començant per una primera obra més gran que totes les que aniran darrera, tot ho capgira com només ell sap fer, cada obra actua alhora com un apunt i alhora com un ganivet que ratlla i ratlla un original, siguin els propis personatges capgirats, el propi espai i procés on els pigments expliquen una decadència i una lluita per acabar amb l'art, una peça més, un argument més per fer-ho...
_ i ací seguim nosaltres, o no...

amagats

_ llegia ahir a el país, pag.50, un article sobre "los escondidos", comentant i enaltint l'obra de gonzalo hidalgo bayal, com a modest professor d'institut a plasencia però amb una obra metòdica, feta sense pressa, sense l'angoixa de la promoció i l'éxit, un bon geni literari entre desconeixement general relatiu i una obra d'alta qualitat... formaria part d'uns amagats que el temps els hi dona una poca però segura raó, doncs treballen amb la llibertat suficient com per fer-se i desfer-se d'un món propi sense lligams, ni aparents ni materialistes, com fan la gran majoria d'ens i ànimes del món literari i artístic
_ per extensió a mi em toca l'artístic i puc donar fer de tota aquesta realitat, potser absurda però del tot inevitable: res és el que hi ha en aparença però avui en dia sembla que el que no té èxit gran o dins dels cenacles més o menys tancats, senzillament no existeix_ però alhora hi ha tota una fauna de creadors que tiren endavant amb força honestedat, sentit comú i creatiu d'amplia llibertat, amb tot un corpus d'originalitat i vitalitat
_ seguiríem doncs un camí com el dibuixat en les lletres de vila matas al seu llibre bartleby y compañia, on una serie d'artistes transiten sense pausa, aliens a les promocions i focus d'atenció mediatitzada, medallística, gremial i de fanfàrria pura i dura_ també i resumint: la mediocritat enfront -a mort- al res, la inseguretat o la inanició... però això seria una altre història (o és la mateixa...?)
_ no som pocs (sembla), i ningú respira massa!

_trenco:
_ per altre banda torno amb la llarga protesta per la meva manca de temps o per l'acumulació de llibres pendents de lectura que s'apilen de forma angoixant_ aconsello dos de nous que em menjo amb calma però constància (com tot el que puc...):

1. el complot del arte (ilusión y desilusión estèticas) de Jean Baudrillard, llibre molt recomanable (d'amorrortu- editores)per saber de la realitat esfereïdora de l'art actual o dels últims anys posmoderns i conceptuals, entre altres parèntesis de situacions, dissuasions, reflexions i paranoies de l'art contemporani...
2. L'altre és de quim casas de càtedra i és una més que aproximació a la vida i obra de david lynch, molt detallat i amb una visió molt especial, real i desacomplexada del gran director i la seva producció (també la no específicament cinematogràfica i formes de crear plàstiques diferents i alhora complementaria o iniciàica de la seva intensa producció, doncs aquest paio és molt més que un director de cinema...)

_ apostem per seguir amagats o ens obri'm?

rooms

_ d'un extrem a l'altre? escoltava el requiem de mozart per si al final m'animo pel grec d'enguany el dos del vuit, dia abans del quaranta-set, però passo cagant llets al setting sons de the jam, com aquell que no vol la cosa... eren (son) molt bons, entre the police i els pistols, temes curts i ràpids, més lírics que els ramones però efectius, sincers, directíssims com una fuetada a la cara o als ous... em quedo amb tots, més els the clash, the smiths, the cure, the who.........
_ en treballs meus del 01 he trobat ja els personatges del barret cònic i nas llarg vermell o de pallasso, com el treball casual (aparentment) d'algun il·lustrador, com el del cultural abcd del abc (cretins), no pas previ al d'aquells apunts en the room del 01 i posteriors_ estranys fils que s'ajunten amb molts d'altres que he anat comprovant molt sovint en feines de consagrats, coneguts o inèdits artistes i artistets_ persistència i extensa sincronicitat (en aquestes imatges i d'altres que es magnetitzen, emmagatzemen o s'acaronen "creativament")_ es curiós com el que abans era bastant hermètic ara, en pocs anys, s'ha "democratitzat", s'ha obert, s'ha fet quotidià, amic o company... es així i no té perquè ser dolent, oi?
_ m'ajuden (sons i rooms) per a la recerca d'alguns colors, formes i situacions (també landscapes) o millor dit o profunditzant: personatges/missatges químics entre el meu jo i el diàleg per fer figures i formes noves, no pas gens fàcils, de moment, però m'endinso entre l'essència sagrada del mite pigmentari obscur i la ciència dels afers quotidians, tampoc gens fàcils però gratificants
_ no sé perquè el color rosa, i més d'un dia també el marró cabró, ha sortit tan ràpid com potser acabarà marxant... i el negre que ho inunda quasi tot, quan menys oposa resistència al blanc cabró que vol netejar tot (com sempre...) i la foscor és immensament i proporcionalment equidistant i necessària en temps de crisi com els d'ara o en temps d'imbecil·litat crònica com sempre... ens envolten parpelles carregades de merda i no fem prou cas de la basarda, el patiment, més l'intenció suprema d'arraconar veritats per part dels que porten tapa punys amb angles d'or...
_ i sobre la taula vermella sobta retrobar el sentiment dels aromes de la carn, dels sons i la son... i the room ?

preliminars

_ al final a la laie trobo el llibre-catàleg per 28 eurets de l'obra del pintor que m'ha tingut tota la setmana amb una relativa, però persistent, tensió doncs no sabia si aconseguiria el llibre però, passada una setmana doncs, l'he trobat, i era l'únic que quedava i existia allà i qui sap si a d'altres llocs d'aquest país i no ha volat: com ha de volar un llibre sobre un artista quasi desconegut, però tot podia passar en una llibreria d'un centre d'art tan transitat amb milers de visitants setmanals_ es tracta de: avner ben-gal, pintor israelià i no és entrenador del barça_ imatges sel·lecció d'una mostra de la seva obra a la kunstmuseum de basel_ és d'aquells fets estranys que passen -em passen sovint- i reconec que l'obra és estranya però m'agrada molt_ es com si l'avner m'hagués fet bona part dels quadres que jo hagués tingut que fer durant els últims anys i que no he fet per haver-me dedicat a fer el burro en d'altres coses, suposo que també, o més aparentment, necessàries, però em resta un buit molt gran al meu interior o la meva ment tan desviada...
_ això em passa molt de tan en tan amb d'altres artistes com: baselitz, oehlen, guston o el malaurat kippenberger, és una sensació molt estranya i antiga: en mig del meu desig de ben jove de no voler assemblar-se la meva obra a ningú, el cost deu ser aquesta sensació de que algú s'aprofita del que jo voldria fer o pretenia fer_ aquesta sensació va començar una bona tarda de 1ers dels 80's visitant la galeria dau el set o la metràs a bcn on havia una col·lectiva d'artistes (joves?) austríacs i també a la trece amb un desconegut aleshores barceló_ en fi com deia: deu ser el cost de voler preservar quelcom d'autenticitat o de paranoia evolutiva o degenerativa, que hi farem... m'ho prenc amb calma i alguna dosis de llunyana il·lusió per continuar treballant lliurament, amb total llibertat, vaja...!!
_ remarco però que tot és més aviat conceptual que material doncs, per altra banda, difuminant dualitats però reconeixent alguna realitat, no m'assemblo tan al final plàstic d'aquests que anomenava i d'altres que el temps instal·la en alguna carpeta de l'oblid teòric, no: realment he aconseguit fer quelcom d'original, crec molt en la meva obra original -una altre és la pèssima o nul·la difusió- però es clar: les fronteres avui dia son molt difícils d'impermeabilitzar i també de penetrar, com a pigments morts...
_ me voy:
_ ara ja preparo, i tot això m'ha ajudat crec, juntament amb els esdeveniments llargs d'explicar de l'últim any i de més enllà, una llarga serie de dibuixos i, espero: una serie de pintures sobre paper i tela, segurament oli i tècniques mixtes... perquè: ja toca, no puc més...!!!
_ de moment amb desertitzaré pensaments i m'embolicaré amb essències vitals durant unes setmanes adolorint els dits, els ulls i el cervell amb uns preliminars de seducció i angoixa alhora, com aquest:

grans

_ en un dia he passat d'escoltar les suites franceses de bach interpretades pel gran glenn gould a injectar directa al cervell i cor les cançons de the who del cd who's next, comprat fa una hora al eroski -vés per on!!!- pel grandíssim preu de 4,99 €, impressionant temes com: baba o'riley, my wife, won't get folled again o going mobile...
_ el gran arriaga a la icatFM, em sembla que era ahir però, entrevistat per la gran mery cuesta que té una web de putamare, ella que em va fer un sabrós article a la gran el temps d'art, filla del gran setmanari el temps, que sembla(?) que no es publica o no la sé trobar pels puestos que hauria d'estar...
_ en un altre ordre de coses i preferències, molt llunyà i a la vora alhora:
_ avui he pensat (quin remei!!!) amb els grans cracs (departamentals aquarterats...) que m'envolten el cervell de dia, millor dit es pensa'n que fan quelcom de gran al meu-nostre món laboral superior, i per freqüència amiga o enganxosa he trobat una descripció casual o definició del que pensava i escrivia fa quelcom més d'un any pel meu antic blog dado i traspasso ici, ipso facto:

Tomates verdes (la nube no lo sabía...):

• Si bien aún no es oficial, ya se puede publicar: El concepto ausente o la sinrazón escenificada en las, sospechosamente cohesionadas, asambleas de jefes de marketing ha parido un tomate verde casi único (?). Y no uno de artificial, sino uno como verdadero, físicamente igual a cualquier otro tomate verde, de cualquier país donde se paren a lo natural, claro.
• Ello no es motivo para declarar, a escondidas pero con rotundidad, que con este tipo de muestras, por muy reales que parezcan o sean, ser pervierten demasiados reflejos del alma empresarial, no consiguiéndose que los trabajadores laboren más y no se profundizan ni se debaten los problemas reales. Más bien se siguen pasando por los cojones cualquier idea para ordenar la nada. Y la Nada continúa cara y necesaria para poder mantener a tantos cerebros-culos insolentes e inútiles... Incapaces.

_ continuem la farsa i el món de fantasia on perdura una realitat perversa i pervertida que es desintegra gradualment i tota sola-soleta, dins la pròpia mediocritat, imbecilitat i tendresa de la pròpia por i de la inutilitat més estesa i morta i que forma part, a gust sembla, de la nostre societat i d'un suposat ordre laboral, empresarial, sindical i carcamal... absurda realitat per un NO RES monumental...
_ en fi: alguns grans de grandaria i de grans al cul...

arestes

_ em va agradar ahir visitar, amb l'arnau amb matí plujós, l'expo de jonathan meese al espai montcada de caixaforum_ tanca el proper dia 8, val la pena, hi ha poesia i malaostia tan necessària davant del cofoisme d'avui en dia a l'art i cultura en general
_ llunys els 70 i 80's, on semblava quelcom es movia per millorar, si més no per revolucionar fonaments i realitats caducades en aquest nostre pais tant petit i a la resta d'aquesta europa també rovellada, ara només podem observar petites pinzellades de risc en obres com les d'en meese, tot i la seva anarquia aparent i el freekisme manierista manté i ens mostra un discurs directa, autèntic, sense additius, sense por, amb la cruesa suficient i poc acomodatícia enfront de la gran farsa dels circs mediàtics i de moltes grans estrelles de l'univers of art
_ sembla estrany que no es doni més pas a galeries d'aquests, penso jo, punts de partida a realitats noves, amb risc si, però tenia modestament entès, o malentès, que l'art és risc...
_ vaig tocar un llibre d'un artista que no recordo el nom (potser van-gel) però el haver trobat a la mateixa llibreria laie de nou la revista exit-express, de la pròpia emoció, doncs em pensava que ja no la editaven, em vaig distreure i ara tindré que esperar un altre dia, i esperar alhora que l'únic exemplar no hagi voltat, doncs em va agradar per les mateixes raons que el treball d'en meese (alhora potser s'acosten, es toquen, el meu propi, però amb algun discurs variable...)
_ hi veig i noto una sinceritat, sota un aparent infantilisme, que s'acosta potser a propostes plàstiques d'en lynch, oehlen, dahn, kippenberger i d'altres ara no tan anomenats però igual de vigents i d'arrels de risc, de voltar sense por per les arestes dels abismes i també de la poesia infinita que un troba si rasca la superfície real i amorfa que ens protegeix (?)_ i si un (o una) fa servir la ment i el cor enlloc de recercar falsos glamours...
_ i la crema catalana segueix cremada, encara.