branques

pensava en aquelles olors de primavera, normalment avançada ja, cap a finals d'abril, època de fira, i de canvi de roba i de canvis en general, també de pensaments, de posicions i d'esdeveniments en i per la vida, aquella vida entremig de palmeres, oficines, estudis, bancs, fàbriques, pedres, vies de tren cap a l'infinit o si més no a frança, austria i itàlia, taques de pintura a les mans i als pantalons, texans levi's sense amagar el paquet sempre calent, tabac i altres sustancies equívocades i d'altres que impregnen encara el sentit del fracás a la pell
sense por
passió
la pintura i les suors netes, de calamarsa i vent...
el treball, l'esforç i el viatge, els amics, els amors, les companyes i les soletats,
el mar i la sang
la sal
dibuixar i la rauxa a flor, el sol
sol, sense dol (encara)
la cadira i el mar, i el mal, i les llargues-llargues hores entre tenebres laborals, fràgil tot i més...
sabors,
olor de pell, a sexe, a ulls, a música, a trementina, a pluja eterna i vent
diplomàtic insegur?
madur? com un arbre que s'atansa a les seves pròpies arrels per clavar les branques a la terra, si ho pogués fer ho faria, però no pot ser...
i perquè no?