codonys

_ fa pocs dies llegia a el país una entrevista amb el gran pintor figuratiu antonio lópez, entre unes fotos on es veia treballant una gran escultura de la cara, em sembla, de la seva neta... tot típicament lopezià, tant les opinions com el seu treball meticulós, lent, repetitiu, somnolent, esmorteït sinó fos perquè està en una xarxa especial de creació pura (i dura)
_ però el que em cansa d'ell, com d'altres pintors de l'estil, és la seva capacitat d'avorrir_ ja ho va fer, millor dit ho van fer, amb víctor erice a la peli el sol del mebrillo_ d'acord molta sensibilitat, constància i paciència, també pels espectadors_ igual que els seus quadres -que de fet he admirat sempre- l'avorriment sublima-impregna tot_ perquè la filigrana no esborra el tedi_ m'agrada la tècnica però especialment amb lópez un fil de lucidesa única en el moment de crear_ és el més difícil pels que pintem i alhora ha de sorgir de forma espontània, sinó no hauria de valdre_ hi han quadres que de fet no son vàlids per això: la seva manca de connexió per fer-los amb una sinceritat més profunda del ésser que crea, i de fet el que fa de veritat l'obra: l'autèntic jo_ els autèntics creadors -tot i que la majoria no ho son del tot conscients- tenen com a veritable autor i protagonista intern, extern i etern que treballa, crea, ho encercla tot...
_ lópez supera la tècnica nua que no portaria enlloc perquè s'enganxa al fil de la llum de l'autenticitat, la veritat, la sinceritat, la calidesa del gest, de l'harmonia, d'un món apart necessari, tímid i majestuós alhora que té tota bona obra d'art, però li manca quelcom que tenia el seu estimat velázquez per exemple, li manca vitalitat, energia, inclús més amor i avorreix molt, però molt, com els membrillos...

2 comentaris :: codonys

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.
  2. just la setmana passada la vaig veure per primer cop, sempre n´havia sentit maravelles prò em feia cosa per desfer el mitu.
    i tens tota la raó. hagués preferit no veure-la. i mira que el tio m´agrada, però quin tio més sosu! si pintar fos per tots així de calculat jo no pintaria.
    i a més que dèspota cabrón amb la seva familia.
    no entenc aquest ascetisme manxegu com de posguerra, i el tractament cinema crudité de l´erice encara ho fa mes jevy.

    salut compañer.
    rai
    (i que no se´t passi veure la meva expo a iguapop, que n´estic molt orgullós aquest cop).