draps

0 comentaris
_ a punt de canviar la web, pujo tot potser aquest vespre mateix, continuo amb la fascinació i necessitat vital d'anar contra l'avorriment omnipresent en tota vida humana generalitzada i a la meva en particular_ un cercle estrany o peix que es mossega la cua: la vida i la seva monotonia absurda, massissa, absorbent, maleïda i puta...
_ va agradar molt la feina del rai a iguapop el passat dissabte_ passejo per carrers del voltant del de comerç i recordo vells temps, galeries i bars, carrers mullats i poc il·lumintats, ente els il·luminats _compro el llibre d'en josé ribas sobre les seves vivències dels 70's, i la de tants d'altres, com jo, doncs tot i que sóc més jove que ell però hi ha força esdeveniments que em tocaven de la vora i varem traspassar pels 80's _ i essències que encara avui vull conservar i compartir o quan menys no oblidar, no deixar fluir -com és diu ara- o especialment que no s'evapori l'esperit perfectament valid d'aleshores, es digui el que es digui ara (els de sempre...)_ josé, si m'escoltes: on està l'ajoblanco que a punt havia de ressucitar fa poc temps?_ ens fa falta quelcom de semblant, tan sols semblant... ! !
_ de totes formes: que nos quiten lo bailao ! !
_ i arrossego alhora també alguna de les essències utòpiques, vitalistes, anarquistes, situacionistes, "tocacollonistes" del maig del 68... tot i els neo-lliberals i la patuleia nazi-globalitzadora que ens toca per arreu i el que no sona...
_ també llegeixo -i miro i admiro- llibre sobre vida i obra de de kooning, cabró i boníssim tot ell, tota ella (l'obra...)
_ tindria que anar a la funda miró, la tàpìes (pero estan d'obres), el Macba i el Mnac, també d'altres però tinc l'estiu a la vora i l'articket a la butxaca...
_ demasiados dias sin saber nada de eldígoras, no puede ser... tampoco de paralelo sur, no puede ser, y cómo está eom, ?? _hay que llamar-hacer-mover algo, y b del eme, y tantas y tantos...??
_ i ara ja fa un any de el corazón del limo... Un any ! !
_ apunt de canviar també aquest blog i l'altre (forma part del mateix instint de modificar o carregar-me el fet, els fets i les imatges per trencar monotonies i apaivagar el desassossec i la basarda que envolta masses voluntats rovellades, toma ya!!!!...) o potser no ho faré: em cau bé la fragilitat i l'abisme de l'incertesa, la sorpresa i tot el no programat_ que ja és desig doncs en la quotidianitat tot està perfectament programat, promocionat, sessionat, sancionat, previst, objectivat, acomodat, departamentat, podrit vaja...
_ i de crear-ne un de nou, però molt especial, hermètic, quasi invisible (potser a ple estiu...)_ per continuar sent un "culo de mal asiento"_ en creació i en quasi tot és l'única manera que entenc que les coses han de progressar: movent-se, fent sempre quelcom de nou_ i costa, costa molt, però s'ha de lluitar
_ em sap molt de greu que hagi mort en sidney pollack, gran cineasta, gran, molt gran...( però a mi no m'agrada memorias de áfrica, apunto...)
_ he pintat bastant, però encara tinc el ferro, el totxo, la fusta massissa, el milió de draps, el ciment armat, el clavegueram, l'ansietat, la mort, el pessebre vivent, la serp de pedra i diamants, la negror de d'incertesa i de l'amor tombat: com a possibles elements per no veure una crua realitat o vells aliats per estimbar-me relliscant a la primera corva perillosa, però especialment suports, ferides i desviacions d'agradables guions per no obrir la capsa, enlloc de la caixa, definitivament...
_ l'aire és feixuc però sembla alterar un segona visió d'un ordre intern que no vol caminar per deserts ni glaceres
_ cal més alegria i sexe i colors o demanar capses per pintar-les a les dues de la nit, com abans, molt abans...
_ cal un arbre nu per vestir-lo.


ulls

0 comentaris
_ em serveixen unes paraules de josep pla del quadern gris, per expressar un sentiment de veritable claror i obscuritat alhora_ ho porto/portem a dins (i a fora...)_ sorpren i electrifica i altera per les cantonades de la memoria i de la vida:

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.


liquats

0 comentaris
_ ah!
aquest matí quan esmorçava un troç i traç de pa amb buti negre i estrella -entre espais de basarda esmorteïda pels sotracs financers d'una massa suficientment grossa o ample per obligar, segons com i/o quan, vomitar a estones o baixar de recules i amb les mans alçades (com titulava pedrolo, fa temps), al arribar al mig del cultura|s de la vanguardia, observo, amb sorpresa i goig, algunes de les obres d'en rai escalé que ahir mirava i admirava per la seva web i fa dos dies comentava jo aquí un post, i:
_ m'alegro molt perquè és un gran artista i té una gran obra_ amb un cantó especial, obert però obscur i... especial, obscur i obert...
_ ah!
_ apunto una artista nord-americana, descoberta fa poc des de camins paral·lels, liquats o laminats londinencs, i m'agrada molt: julia schwartz...


decorats

0 comentaris
a un dinosaure gros i gris:
_ s'acosta el temps d'apuntar les cartes marcades per un destí uniforme o erm
_ hi ha un futur per la meva sang (part) on pinzells esperen tacats de pintura o basarda
_ també recorda: l'esperança de l'angoixa constant (entre cromos i nocilla)
_ es difumina un cos entre mil lliris, en clara bonhomia per ser discret per continuar fumigant pols de bledes (o eucaliptus)
_ la sabata persisteix a restar sola, es tractaria -si volgués- de fotre un cop als collons d'algú, però és massa bona... sabata
_ eixamplar el paper per vomitar-hi de nit i la carn blanca
_ un riu
_ estimo al peu i la lluna, després de la primera llàgrima
_ aigua i quelcom hermètic
_ perdérem aquells rellotges de la renfe antics ( i la palmera?)
_ l'espurna del fàstic acostuma a crear absència, no es massa bo, no es massa... no sé: he perdut quelcom del 2006, però no sé...?
_ mirar dissabte o la radio o l'escombre, mirar entre un escenari de plenitud o solitud, mirar...
_ és clar
_ és clar?

sincronos

0 comentaris
_ es curiós (molt més curiós, diria...) que ahir pensava amb la propera mostra swab, concretament si començava el proper dia 15 o la propera setmana i que la primera de l'any passat em va agradar molt o com a mínim sorprendrem i refrescar molt, molt..._ amb algun desencís (molt íntim però i alhora agradable -masoquisme de la casa...-)_ també que ni en G ni jo varem gosar a deixar cap anunci-postal de la meva web, ni tan sols parlar amb cap galerista (tot i l'apropament curiós d'alguna, com una noia d'una galeria nord-americana, però es devia pensar que era un possible comprador, i tot i el seu bon castellà no vaig aprofitar per dir-li que també era un puto pintor i que potser voldria quelcom d'atenció o que anava carregat de gelosies immenses, o etc...) però tot això forma part del meu tarannà, no solament inconformista i/o anti-stablishment (qué maco aquest nom...!) sinó que també i més concretament: d'autèntic gilipollas que no pensa en difusió de la seva puta obra sinó en seguir pintant: només pintar i acumular obra fins el sostres de mil cases, edificis, castells i cervells varis...
_ en fi, la qüestió és: que pensant amb tot aquest desgavell personal i proper esdeveniment d'art barceloní in and on, fassion and young, cool i cul, etc... va i m'escriu el meu admirat (com pocs, tinc que reconèixer, i alguns amics en son testimoni dels pocs artistes de bcn que m'agraden i que potser he tinc afinitat(s) d'estil i/o intenció que és: en rai escalé i que ara exposa (recomanable: jo hi aniré el proper dijous...) a la iguapopgallery_ em comenta un post d'addiccions del passat 5-4 envers el pintor, admirat però en escés avorrit i amanerat fins no sé quin extrem!!- antoñito lópez i la seva peli amb l'erice del membrillo
_ coincidim en el pronòstic i conclusió i aprofito doncs, de nou, per re-anunciar la seva expo_ fa temps que conec l'obra i l'enllaço en els meus links del costat dret... m'agrada la coincidència amb la meva obra a que de tant en tant el collage es fa molt protagonista, com una primera pell per distorsionar una nova realitat més ambigua, estranya, nova o tangencial quan no també multirreal , transformant un tot nou o potser només desitjant una lectura com angoixa esquinçada, modificada i acaronant alhora una nova raó o un nou monstre...
vero?
_ també acabo amb tot plegat com una (gran) "coincidència" (diem estranya o recurrent sincronicitat?) amb d'altres -i mateixes- coses/fets:
swab, trobada entre un quadre i els seus (possibles reals a l'instant (i posteriors trobades a d'altres llocs de mostres d'art...), de maig a maig, d'abril a abril, de carrer comerç de fa vint anys al d'ara, de benet a iguapop al mateix lloc o al costat, de ninos i nines a collages que es transformen amb paral·lelismes, de formes, colors i calors que es modifiquen, lliguen, alteren, conserven, perllonguen, escapen, reiteren, entren i surten...
vero?


mayos

0 comentaris
_ hay que reconocer que babelia sigue siendo un gran suplemento de cultura de un gran periódico como el país_ aunque un lector criticaba el pasado sábado, en una carta al dire, que en el suplemento sobre el mayo francés del 68 del sábado anterior se olvidaba o no mencionaba a la internacional situacionista como movimiento previo importantísimo a tanta explosión de ideas, deseos y cambios, políticos y sociales... creo que tiene mucha razón la crítica del lector ya que conocí de primera-segunda mano (y muy prematuramente: a mis quince añitos de edad concretamente -en aquel insti del 76 infestado de "quematodo"...-) a las ideas de los señores/as situacionistas y es de justicia reconocer su labor de pre-mayo como mínimo y de los malditos, inauditos, tontos (¿deliberados?) olvidos (o es que es muy laborioso estudiar este y otros movimientos vitales previos y para que no sólo sean los señoritos de siempre con los adoquines en la mano los únicos protagonistas y "héroes" entonces y ahora cuarenta años después...) porqué, además, no todo el mundo estaba en parís aquel glorioso mayo... ¿verdad?
(a suivre...)
ah! y gracias a babelia por las palabras de benjamin black y roger waters...


pàgines

0 comentaris
_ no he comprat cap llibre per st jordi, no acostumo a compra-ne quasi mai en aquesta diada tan maca i tan polla... tampoc (però alguna vegada caig)els llibres super-super vendes a priori (de prior de les ordres monàstiques de les editorials, tan maques elles i tan nostres...), tot és tan maco que no compro en aquesta data tan maca i tan santa ella... uns dies abans sí, com per exemple un que ja porto una trentema de pàgines i és molt recomanable per saber més de la simetria i la seva relació amb la ciència, la plàstica i les mates per exemple i molt més, està encara a totes les llibreries, espero: doncs en breu ho canvien tot als aparadors, i es diu: belleza y verdad (una historia de la simetria) de ian stewart, una meravella saborosa i amplia, amb moltes possibilitats addicionals per descobrir...
_ la puta rosa, sí que la compro quasi sempre... l'anomeno així no despectivament ja que és una flor especial però cal reconèixer que en fem un gra massa, es treuen flors de fins a sota les pedres o de la mar salada, ara que fins l'aigua la veurem de la mar... la puta rosa també, qui sap!
_ també he començat el zoo cuántico de marcus chown: per entendre més sobre la complexitat i senzillesa alhora del nostre univers real (o imaginari...); i també sembla especial, molt especial el més conegut i a dalt de tot de les llistes: el noi del pijama de ratlles de john boyne (de tan en tan ja deia que ensopego a la tentació, o a la esporàdica moda. si crec que el llibre s'ho val, es clar...) Ah! i em deixava l'últim d'en mendoza, divertit, imprescindible i erudit, com sempre...
_ la setmana passada vaig estar a punt de saludar al moebius però l'espera semblava massa llarga i tampoc havia fet el dibuix que m'hagés agradat donar-li, però un altre any serà... el saló em va semblar molt bé, molt complert i ple d'iniciatives i propostes molt vàlides i necessàries, però tanta massa per veure em va saturar, segurament prefereixo la taula, la cadira, el paper, la tinta en un estudi de treball, la difusió -com sempre- és una altre cosa i així ens va als que no estem dins el "negoci"...
_ caldria escriure a la vicky, no ho he fet mai, tot i les ganes, i segurament ho faré algun dia perqué hi han qüestions que s'esveren per entre la memòria, les parpelles, els dits, els guants, els pinzells, les lletres, els ous, les llunes, la ment i els valors ofegats entre mil gats o colls d'artistes morts... i vius.
_ ja veurem...
_ en un glop de sang s'enterren varies cartes de formigues estrangeres i s'acaba un ritual_ o comença?

mirades

0 comentaris
_ boníssim el treball de marlango amb automatic_imperfection (tinc una edició especial), val la pena, del millor musicalment parlant per aquests nostres mons de déu, encara que sigui amb anglès quasi tot-tot...
_ traspasso amb la mateixa música i el seu ritme tranquil i enèrgic alhora a les fotos que david cos em deixà publicar en el meu primer blog pensart, farà ja més de tres anys... una pruna i també un estudi del dolor: fotos amb gran contingut i mala llet apreuada enmig de la nit de la son, la por o una mort amagada (dic jo...), d'entre tantes no vistes o poc de la vida abrupta i/o trencadissa, del gran amic, poeta i fotograf, que aprofito públicament per demanar-li que fabriqui constants somnis i sovintegi la difusió creativa, tema gens fàcil i ho sé: son paraules d'un que fluixeja molt aquest fil d'agulla mal endinsat... Cal, però...
_ el mateix david em recomana una expo a la virreina de fotògrafs xinesos, segurament aniré ben aviat, i jo alhora li recomano la d'artistes també xinesos contemporanis a la fundació miró... anava quelcom escèptic però cal reconèixer obres d'una gran originalitat, creativitat i seguretat en unes possibilitats difícils pel risc a copiar en l'art d'arreu avui en dia... Alguns s'han surten prou bé i amb una paciència i tècnica de treball infinita (ah! feines de xinos, es clar...). Em sembla que aviat hi haurà també quelcom d'art xinés d'ara al caixaforum. Fa una mica de por l'excés de proliferació o promoció d'aquesta gen d'aquest formidable país, tan mal portat políticament en contra d'elementals drets humans per la seva classe idiota política_ potser massa art xinés per arreu, ja ho vaig constatar a la biennal de venezia i d'altres però és el risc per voler saber de tot art potser mal anomenat emergent...
_ hi el proper cap de setmana aviam si saludo a en moebius, el gran moebius, al saló del còmic de bcn ?
_ pregunto a més: on són ara, per exemple: druillet, muñoz&sampayo o carlos giménez... Em feu falta !?



exemples

1 comentaris
_ en que coincideix per exemple, una imatge d'en picasso pintant una tarda-nit el guernika i una parella assentada menjant crispetes en un sofà i mirant la tele un vespre d'un any entrat el segle XXI, per exemple...?
_ una flor que mata amb ganivet a una mosca podria arribar a ser presidenta d'un govern?
_ hi han projectes interessants com rizoma, e-limbo, espai en blanc i esferapública, per exemple... i també propostes de creadors o desertors del zèro o del no-res com per exemple: jeffBrigges
_ hi han rodes que passen per sobre de l'art i per les ombres de l'encaix enganxifós de peces d'escacs a temps parcial o per les cavitats poc conegudes de temps furtiu, amb algunes deïtats que perseveren, encara, suplicant ofrenes...
_ les sabates d'un esportista (com clown) son més febles que la pota d'un cocodril...
_ es fonen masses icebergs o s'encenen masses fogueres en ments assassines...?
_ caus?

codonys

2 comentaris
_ fa pocs dies llegia a el país una entrevista amb el gran pintor figuratiu antonio lópez, entre unes fotos on es veia treballant una gran escultura de la cara, em sembla, de la seva neta... tot típicament lopezià, tant les opinions com el seu treball meticulós, lent, repetitiu, somnolent, esmorteït sinó fos perquè està en una xarxa especial de creació pura (i dura)
_ però el que em cansa d'ell, com d'altres pintors de l'estil, és la seva capacitat d'avorrir_ ja ho va fer, millor dit ho van fer, amb víctor erice a la peli el sol del mebrillo_ d'acord molta sensibilitat, constància i paciència, també pels espectadors_ igual que els seus quadres -que de fet he admirat sempre- l'avorriment sublima-impregna tot_ perquè la filigrana no esborra el tedi_ m'agrada la tècnica però especialment amb lópez un fil de lucidesa única en el moment de crear_ és el més difícil pels que pintem i alhora ha de sorgir de forma espontània, sinó no hauria de valdre_ hi han quadres que de fet no son vàlids per això: la seva manca de connexió per fer-los amb una sinceritat més profunda del ésser que crea, i de fet el que fa de veritat l'obra: l'autèntic jo_ els autèntics creadors -tot i que la majoria no ho son del tot conscients- tenen com a veritable autor i protagonista intern, extern i etern que treballa, crea, ho encercla tot...
_ lópez supera la tècnica nua que no portaria enlloc perquè s'enganxa al fil de la llum de l'autenticitat, la veritat, la sinceritat, la calidesa del gest, de l'harmonia, d'un món apart necessari, tímid i majestuós alhora que té tota bona obra d'art, però li manca quelcom que tenia el seu estimat velázquez per exemple, li manca vitalitat, energia, inclús més amor i avorreix molt, però molt, com els membrillos...

pinzells

1 comentaris
_ amb arnau al museu picasso de bcn, tard però hem pogut veure tot el més essencial... primer la variada col·lecció particular del pintor on hem vist mestres de les vanguardies on hem pogut mig esbrinar quelcom del fet del seu crear: algunes influències fortes d'en cézanne, corot, braque i matisse per exemple i d'altres més tangencials però igualment amb gran força i afinitats: impressionants els rousseau, matisse, braque, fernández, renoir, prèvert, modigliani...
_ després la seva pròpia obra en la col·lecció permanent del museu, ara feia alguns anys que no visitava, on destaco especialment tota la serie sobre les meninas de velàzquez_ és una riuada de treball i esforç per arrancar del quadre original tota una nova lectura mitjançant la recerca de tot l'art del segle XX, on picasso és el gran geni i artífex, on la pintura fins aleshores i les sortides que és podien presagiar i fer, va quedar triturada sota la seva ment i les seves mans...
_ resta molt per fer, però per culpa d'ell de vegades no ho sembla, més aviat sembla que tot és un gran desert, sembla que tot s'ho va emportar ell, arrasant, però el perdono_ o no.
_ sigui com sigui: espero haver carregat piles o una força suficient per no deixar el pinzell massa dora o massa tard.

talls

1 comentaris
_ només quatres o cinc ratlles o més, entre música de Bach (bwv128, auf christi, himmelfahrt allein) per apuntar alguna troballa i algun desig :
+ per casualitat (?) trobo una pàgina d'en hernàndez pijuan molt recomanable, només sigui pel pas d'alguna de les seves obres entre les nostres pupil·les gastades o despistades de tanta ferida i adoctrinament visual diari_ obres que fan meditar i respirar una serenor alhora plàstica i lluitadora d'un dels més importants artistes catalans...
+ no els he acabat encara però ja els recomano, dins la meva -bona o desgraciada- costum de llegir varis llibres alhora, apunto:
=sincronicidad, de f.david peat (kairós)
=el cisne negro, de nassim nicholas taleb (paidós)
=la puta de babilonia, de fernando vallejo (seix barral)
=nocilla dream, de agustín fernández mallo (candaya) (ja sé que fa poc han tret el seu últim: nocilla experience, però jo no vaig llegir aquest primer i ara ho faig, després pel que em sembla -m'està agradant- ho faré el meu següent, tot i que trobo que no s'ha cansat amb el títol ni en tornar a escollir una marca d'untar xocolata de la nostra infància_ vols dir que varem superar el mirar tant al capitán tan i el locomotoro, etc... així va eurovisión aquest any, aviam si tot ja s'acaba de podrir del tot, amb nocilla o sense...
_ apuntaria altres dos o tres llibres però avui encara no ho faré ni potser aquí, no és el moment ni lloc (?)
_ estem en temps de festa religiosa per les coses que, diuen, va fer i li van fer a un home anomenat l'ungit, fa uns dos mil anys, però tot es incert o fals, però forma part de les eleccions que es poden fer a canvi de recercar quelcom dins les ments malaltisses o torçades...
_ estem alhora en temps de viatges però, sincronitzant, lao tse té una versió:

"Sense sortir per la porta
es pot conèixer el món
sense mirar per la finestra
és pot conèixer el camí del cel,
quan més lluny es va
tan menys s'aprèn,
per això el sabi
sap sense desplaçar-se,
entén sense mirar,
realitza sense fer."

preguntes

0 comentaris
_ podrà haver, un dia, llibres de sorra?
_ podríem aplaudir una pared en blanc?
_ un poema és un núvol?
_ es pot llegir un diari sense llegir?
_ perquè el passat dia dos no anotava a ph.g.?
_ el millor valor és no tindre'l?
_ caldria fer calendaris sense números?
_ és la màquina l'avantpassat de l'home?
_ on és ell?
_ on?

ferms

0 comentaris
_ hem consolat a un home (o dona) que plorava perquè es fa gran i no entén com passa el temps tan ràpid i no pot fer-hi res (o no sap que fer de res)... només alguna paraula esmorteïda, li hem ofert ferms, entre el sorolls de la por i la reiterada presència i coneixement per com passar ràpidament les pàgines d'una llibreta, la llibreta de la vida
_ o potser es clou un cercle i fa mal
_ o es mira un pinzell massa afilat que fa sang a la tela malaltissa
_ premem un segell entre els dits i esquincem una ànima perduda
_ hi ha un àngel a la porta, però: quina porta?

llums

0 comentaris
_marga gil roësset només va viure 24 anys, del 1908 al 1932, aquest mes és el del seu centenari, doncs es va suicidar, al comprovar un amor no correspost, sembla, per el nobel juan ramón jiménez, gran escriptor i no menys seductor
_un suïcidi ben premeditat per ella, doncs va voler acabar alhora amb la seva obra artística i es va proposar abans de matar-se de destruir tot el que havia produït en la seva curta vida i en bona (o mala) part ho va aconseguir...
_ el que m'ha sorprès especialment, perquè tot en ella m'està sorprenent a mida que vaig recercant coses, és la gran llibertat i qualitat premonitòria de la seva obra conservada_ hi ha reminiscències inclòs de moebius (i això no ho dic jo solament...) i més d'un dibuix misteriós per lo semblant, però 17 anys (!) abans que saint-exupery realitzés el petit príncep i els famosos dibuixos corresponents que tos coneixem_ podria ser que és conegueren en alguns dels viatges del escriptor a espanya, tot i que no hi ha dades...?
_ abracem també un misteri com el de darger i serafini que escrivia en anteriors post_ un misteri ple de obscura creació, arrelada entre somnis i passatges de la llum i de l'estrany...

etruscos

0 comentaris
_ poques ocasions per veure meravelles antigues com les vistes ahir al caixaforum de bcn: imprescindible admirar: prínceps etruscos fins el 4 de maig...
_ notava l'expressió del desig per transformar la quotidianitat en art, de fixar en els objectes i les arquitectures a les pors del misteri de la vida i dels mites a expandir_ no n'hi havia prou en viure precàriament alguns i amb luxes de l'època els altres (com ara també...) per plasmar en bronze, ceràmica o pedra totes les esperances en fer una nova plàstica o seguir lluitant amb els veïns o no saber que menjar a l'endemà (com ara, en molts llocs...)_ expressar en els estris i les joies la llum precària del pas del temps i potser transcendir, traspassar ombralls de la por i les ombres dels segles...
_ molt original i expressiva l'expo paralel·la i elevada, tocant alhora a la soberbia d'en chaplin, l'expo a 3 parets de petra mrzyk i jean-françois moriceau, titulada golden eyes amb uns dibuixos originals, satírics, sorprenents...
_ i després m'agradava el tacte i tocs del paper dels catàlegs i dels llibres entre les meves mans_ la plàstica dels colors, de les lletres impreses en mil colors i formes, de llibres, llibretes i revistes, entre propostes bones i dolentes, com sempre...
_ l'art és molt necessari ara, però molts ja ho sentien i pressentien aleshores (abans i després...)


realitat (s)

0 comentaris
_ impressiona l'article d'avui a el país setmanal envers a henry darger, autor de la novela més llarga del món i d'unes pintures del tot misterioses i no tan naif com alguns pensen...
_ forma part d'aquest món estrany de l'art i la simbiosi amb el cantó ocult o poc sabut de la realitat adjunta
_ realitats adjuntes, que actuen (actuem) amb sincronització i multirealitat_ i son més que somnis
_ no tinc prou paraules per expressar el que penso, i crec, de darger i molts d'altres creadors, alguns molt coneguts, altres coneguts ben just, d'altres totalment desconeguts (alguns ignorats, que és diferent...)
_ parlariem de disler, artaud, dalí, serafini, el bosco, van gogh, klee, penk, ponç, evru, salinger, kafka, pessoa, miró, de chirico, saint-exupery, bacon, magritte, pollock, hundertwasser, rousseau, chagall, basquiat, borges, modigliani, rothko, lynch, oehlen... i tants d'altres que han traspassat, poc o molt, les fronteres d'una realitat que no és ni serà l'última ni gens menys l'única...
_de tots els que he citat a dalt, els que més s'han endinsat amb un corpus o quan menys amb uns resultats que abarquen societat, llenguatge, estris, moneda, estètica.. o sigui: comportament-resultat estranys però alhora molt paral·lels o complementaris al nostre, o recurrents en imaginació extrema i alhora quotidianitat possible, destaco a: serafini, darger, evru, ponç, lynch, kafka, el bosco, hundertwasser...
_ eran (son) conscients de que accedien a una plàstica diferent però pròxima (en alguns casos potser més llunyana) i que aquesta està a tocar...


notes (1)

61 comentaris
_ fins i tot joan jonas també em mostrava al macba, o millor dit, observava jo a l'agenda de l'hivern d'enguany, una gran foto amb dos figures teatrals humanes però amb capgrossos d'animals posades a sobre els seus rostres...
_ formen (formem) part d'un món humà a sota d'un món animalat des de fa una bona temporada -de temps- o des de la nostre més tendra infància i que ara ja s'ha sobredimensionat a la pròpia realitat quotidiana
_ recordava, i recordo sovint, l'últim film d'en lynch on, entre d'altres molts viatges a sota o sur realitats, en una habitació és relacionaven i actuaven uns personatges amb màscares de conill, enmig d'un teatre entre absurd i real
_ avui a el país en juan josé millas, a l'última pàgina, en una breu columna estirada, titulava tomo nota, escrivia que sempre esperava quelcom d'extraordinari a nivell d'inspiracions o de revelació però no, res de res: "...ocasionalmente, he sufrido destellos significativos, pero de apenas de dos o tres segundos, y me cogían siempre fuera de la mesa de trabajo. Nada comparable a la alucinación continuada de Dante o Cervantes...no he escuchado voces ni he visto aparciones. No he intuído nada que haya ocurrido días o semanas después. Ese silencio cósmico me ha hecho sentirme como una persona poco querida por los dioses.. quizá he recibido la revelación de que no hay revelación, de la que tomo nota."
_potser no hi revelacions, és que ja estem enmig d'una revelació, de la revelació... ja hi som, hi hem estat sempre i hi serem (?), però només escoltem o veiem molt de tant en tant les coses, coses, les altres coses...
_ no sé, aprofitant que genís va adquirir, un dia abans del llançament mundial, l'últim d'en harry potter, apunto unes lletres d'en juan cruz, avui també a el país, on escriu envers l'escriptora j.k.rowling, abans d'en potter totalment desconeguda literàriament i de fet a l'atur i amb una vida en direcció cap algun abisme:
"...harry potter se basa en la realidad, y a ella le sirvió para evadirse de la realidad. Le consiguió, a ella, una felicidad de que la que aún se extraña, pero no ha logrado aliviarle del todo de las razones que la llevaron a abordar su proyecto en medio de la desolación y de la rabia..." i segueix l'articuliste amb la iimatge que té de la seva senzillesa quan la va entrevistar fa temps: arribant en un taxi i marxant del mateix hotel a peu_ potser quelcom de tot hi ha en el misteriós capítol 34 que senyala...
_ no sé, o sí: el fet de crear t'acosta, perquè es origen d'ells, a mons que envolten, voregen i exploten, la nostra última realitat, però que, alhora, pot ser primera o vuitantena, o mil tres-cents, o infinit...


finals

0 comentaris
_ fa poc tornava a observar obra d'en picasso dels seus últims anys de vida_ entre el 72 i 73 especialment comprovava de nou la riquesa creativa d'un home vell d'edat , ja passava dels 90, però molt jove -joveníssim- per fer art encara aleshores... era sabedor de la seva propera mort però lluitava contra el temps, el poc temps que li restava, amb un estil que alguns criticaven aleshores, entre deixat anar amb poca preocupació estilística i d'un control per trobar alguna raó introbable_ es emocionant i estrany, però mostra d'una força vital que l'empenyia a pintar prolíficament figures amb sexes desproporcionats, especialment el sexe femení on un observador-ell mateix com ego suprem i final- no parava de mirar en un suposat silenci i quietud total...
_ fa temps que no trobo autèntiques crítica, especialment les sagnants, dins del món de l'art_ costa de trobar_ com a molt en la sel·lecció que molt de tant en tant s'observa i llegeix a salonKritik_ enyoro un castro florez (tenim però el seu blog!!!!) o d'altres que esporàdicament tocaven allò que no sona al mal anomenat món de l'art, doncs al final només és una petita familia: culturburg l'anomenava tom wolfe a la palabra pintada...
_sembla que culturburg agonitzi (desapareix també exitexpress i el temps d'art? -pregunto-) i bones crítiques a d'altres revistes, ja no cal dir als diaris de gran i petita difusió: no cal però jo ho denuncio_ realment estic far de tan pelotari gremial i tan d'arco consagrat.
_ tot creix i es desintegra molt ràpidament, no hi temps per reflexions: galeries, fundacions, museus, centres d'art en general i cenacles de cultura obren i tanquen propostes sense temps a pair quasi bé res_ alhora entre i surten crítics, tertulians i diálogos para besugos en tot mitjà de comunicació, però a més cada dia menys...
_ falten molts picassos lluitant fins l'últim moment (no fins un final...)_ la gran majoria, i ja fa molts anys, ni tan sols han començat...
_ en art, com en tantes altres coses, volem anar massa depressa (anar depressa és atensar-se cap un final, si es que hi ha final...) i recordo unes paraules escrites del gran raimon panikkar:
" Vivimos en un tiempo en el que se pretende que el rosal crezca rápidamente tirando de sus hojas ... La felicidad es inversamente proporcional a la acelaración "

_ per reflexionar-hi...

camins

0 comentaris
_ recentment llegia una paràbola taoista, que potser caldria escriure al sostre i parets de totes les habitacions, al vidre del cotxe, als miralls de casa, a totes i cada una de les meves obres o a la pell de la vida...:
el recorregut mateix és la meta.
és infinit.
és etern...
_tenim massa tendència a voler un camí per arribar a algun lloc, una meta, uns objectius, "els objectius"...
_ no volem ser conscients que el mateix camí, el propi recorregut que estem fent, és principi i final, és la meta i aquest camí no s'atura mai, no clou, no hi ha final... tot es camí, tot és un camí.
_ posar-se una meta, uns objectius es posar-se crosses, crear espectatives que potser mai aconsseguirem, i si n'aconsegueixes alguna és per començar ne una altre i una altre, fins que la paranoia ho envolta tot i sovint entra al cor de l'ésser per fer-li mal, més mal encara...
_ la majoria d'artistes, però no tots, potser només els més bons, ho entenen o ho intueixen així_ el mateix fet de crear implicaria la consciència només dins del camí, del propi recorregut_ un abans o un després no tenen massa cabuda, només pels mediocres o pels excessos d'ego...
_ l'essència del fet de crear es manifesta dins del camí, durant el desenvolupament, el final no existeix, una obra no està mai acabada, no té final encara que l'observem penjada eternament en una pared, els ulls de l'observador -del bon observador- la fan diferent i nova cada cop que il·luminem una atenció.
_ no hem de creure en finals, en objectius, no serveix de res_ caminem amb honestetat i sentit creador: això es tot -el tot i el no res s'acaronen-
_aquests dies hi ha jannis kounellis i la seva obra per barcelona, caldria veure'l: és un exemple de recerca i fermesa per continuar en el camí de creació senzill, sanador, autèntic, amb les pautes i pauses suficients per perdurar etern.