negres

_amb tretze anys d'edat vaig visitar el museo del prado de madrid i pocs dies després començaria la meva vida laboral i encara ara, tant de temps després: parlo del 75, sembla difícil de creure o simplement inversemblant,( lo de vida laboral no el visitar el museu)_ vaig anar-hi doncs força content pel que podria significar per veure obres d'art de "veritat"_ els següents anys vaig anar-hi encara dues vegades més_ sempre m'he encantat davant les obres de velázquez i goya_ recordo i admiro especialment les meninas i las lanzas del gran velázquez i les, per a mí mal anomendades, pintures negres de goya_ aquestes les tindré ara ben a la vora per entendre quelcom dels seus grabats i del seu propi interior creatiu...
_de goya no oblido mai la senzilla i alhora immensa lliçó del seu enigmàtic quadre: el gos
_parlant d'interior, avui a la vanguardia una carta al director de pedro serrano de valladolid, destacada i contestada pel intel·ligent alex rovira d'esade,on escriuen envers el despido interior (l'acomiadament interior, vaja...) i cal reconèixer quanta raó tenen en descriure aquesta especia de patología i crimen laboral, segons del cantó que s'observi, que acaricia tota relació actual entre empresa i treballador_ com a mínim en una gran majoria de llocs de treball_ és fastigós com s'omplen la boca que els treballadors son el principal patrimoni de les empreses i al final, encara en ple segle XXI, son els principals marginats i atemoritzats, com simples mercaderies o mobles, que només cal acontentar amb la simple nòmina_ no solament s'ha perdut el caliu humà, si és que mai ni ha hagut, també continuem perdent la decència i el criteri assenyat, sincer o com a mínim el necessari per fer verdaders equips de persones al servei de persones...
_ no som màquines ni esclaus, o si?