Topografies

Trobar-se davant de paisatges com els que ens mostra Manolo Laguillo al Macba és adonar-se que per un paio com jo, nascut a la perifèria, a primers dels 60, el paisatge majoritàriament visible de l’entorn de la gran capital barcelonina, era (és) com un pa de cada dia, semblant a les imatges mostrades per la cambra de Laguillo.

Més d’un cop havia somniat, mentre viatjava en tren fins a Sants o Plaça Catalunya, des de ben jove, que algun dia pararia en alguna d’aquelles estacions properes i alhora distants, com un decorat de pel·lícula en blanc i negre o de colors esmorteïts, i restaria parat durant hores observant aquells paisatges semi-urbans d’estranya vegetació, barrejada amb línies inacabables de totxo i deixalles industrials, envoltat de paranys i habitants solitaris, suggerint invisibilitat o amenaça, sempre ocupats a omplir sacs o cartrons. Estranys tallers, magatzems, fums llunyans i propers, metalls rovellats per arreu i alguna casa aïllada de color mort, només com a testimoni de passada vida...

Es pot anomenar-los: No-llocs, definició retratada/alimentada per intel·lectualitats malaltisses, massa acostumades a la llei del camaleó clonic. Tècnicament seran, però, interpretacions o resultats dins la nova topografia, com a tendència de la fotografia de fa més de trenta anys, on es podria anotar el treball de Laguillo i de tants d’altres, que em mereixen respecta i admiració.

També forma part del meu repertori mental i plàstic per desenvolupar formes quasi abstractes dedicades sempre a la terra, edificis, carrers, polígons, llums mortes, cantonades amb vegetacions esbojarrades, vidres trencats, filferros de tanques sense amos aparents, gats morts, pintades anònimes i pols de runes velles que trepitjo, visualitzo sovint (sovintejava)... I prenc com a referències per estripar continguts de l’ànima, del dia a dia constant i penetrant, absurd, només alterat per la pròpia dinàmica de cada present arcaic, d’un futur que es construeix pervertint més horitzons falsificats. També a la ment que no endevina quasi res, només constata les arrels trencades, adormides o transformades.

Som la carn del paisatge de ciment, ferro, males herbes o turons derrotats que ens anem menjant, on el cel resta perennement gris blavós i amb tocs de groc malaltís...