addiccions

. . .

2009-08-18T23:31:00.004+02:00

traspas a:
hoy no puedo dormir

gràcies

tc

saltos

2009-08-04T00:30:00.004+02:00

salto una edad de nuevo, y adentro en el mar de las nubes interminables, infinitas... donde la posibilidad de acortar silencios es grande, para actuar sin luz pero por un camino correcto... ¿correcto e incierto?
nos vemos en roma, donde todos los caminos van

esbozos

2009-07-25T00:00:00.004+02:00

...inevitable sentir un orgullo apelmazado y silvestre > en los alicaídos semblantes de los comedores de nocilla existe aún, aunque débilmente, un candor o un sentimiento de derrota, de gran sombra que se cierne sobre los poetas idólotras: simples objetos de peregrinación hacia y desde la locura o por la necesidad del alma rota...

los albaricoques están verdes y no cerraré nunca la página abierta...
permanezco.

expando el blog – cambio de idioma de nuevo y abro nuevos mundos – difusión más grande con apoyos débiles – sigo con corta o nula puntuación ni mayúsculas – es un vicio y me importa una puta mierda los resultados y las opiniones mentales (las escritas son inexistentes) – palabras rotas (¿palabrotas?) en aumento próximo para descoser el corazón y reprimir poco o nada – esto es gratis y la conciencia es feliz y el cargo de ella nulo – estoy harto, muy harto de todo y lo reflejo/reflejaré sólo en parte - ¡qué remedio si el mundo es corto! – no sólo el absurdo o el surrealismo o dadaísmo escorado saldrán a la superficie, también la suficiente mala baba – o quizás no saldrá nada – quizás mañana ya no escribiré nada y el aire se llevará todas las cenizas de un cuerpo que se pudre por no pintar lo suficiente, lo necesario o lo esperado desde el interior roto por la magnitud, alcance y estupidez de la tragedia..

g r r r ' s

2009-05-14T20:43:00.009+02:00

estic a punt de renovar el disseny de tot això o fer-ne un de nou, potser també un nom de blog nou, no sé... ja neguitejo: és cíclic, és temporal, és estacional, és carcamal...

m'agrada molt la revista de disseny gràfic gRrr, pel canvi de tipografia del propi títol i en el cas d'aquest últim nº 15, amb una bona colla de portades diferents, molt original tot, amb uns continguts interessants, que en quan a les propostes d'aquesta forma de portades diferents, m'ha recordat el nostre entranyable i llunyà aürt, tot i la gran diferència en el contingut he sentit -constato- una proximitat conceptual en les ganes de transgredir el continent... bé, molt bé !!
estic content pel premi -merescut- atorgat a antoni muntadas, el premi velázquez, és un dels millors (en muntadas)... el vaig conèixer farà ja uns 20 anyets mitjançant un casual a la galeria d'en benet costa, quan la tenia al carrer comerç de Bcn - va ser una conversa en un bar proper molt interessant - tot i que en aquella época creia que ja podíem superar les conceptualitzacions del conceptualisme, i jo dessitjava -no era l'únic, però quasi m'ho semblava- que la pintura tenia que imposar-se de vellnou, com si això fos una guerra - el temps en part m'ha donat la raó en alguna cosa - però que és la raó, si la construïm constantment a la nostre mida i és la que volem que sigui, o sigui que no és... d'en muntadas vaig admirar la instal·lació, em sembla que al pabelló d'espanya- a la biennal de venecia del 2005 - és un dels millors, ja ho he dit abans...
avui m'ha bufetejat l'expo temporal de la fundació miró que he visitat de kiki smith - també en una altre mesura la de l'espai 13 a la mateixa fundació feta per la basca abigail lazkoz - de la kiki em quedo amb tot el sentiment personal i plàstic de l'experiència -per a mi- tocant una realitat paral·lela que sovint anomenem -onírica, poètica o fantàstica-però que és molt més... possiblement és la constatació -una de tantes ja- dins l'art, de que estem -com ella- a la vora de fregar els missatges d'una realitat propera però no tangible físicament a la nostra - si que mitjançant el procés creatiu és manifesta una plàstica i un discurs on la coherència esta a punt de manifestar una realitat que camina de la ma amb ella, amb mi, amb tots...
la profunditat i la confecció en quasi tot blanc i negre de la lazkoz, també dona una mostra de la seva capacitat per captar les veladures d'un temps i un món de arquetips i de somriures d'un més enllà que també està aquí...
valdria la pena a partir de demà acostar-se al macba, on es mostrarà fins a finals d'agost, les últimes adquisicions del seu fons propi i dipòsits importants -pel que sembla, segons escriuen els diaris, en els cada dia menys espais disponibles per la cultura, devant l'atronadora euferia futbolística per culpa del barça (i el que resta si segueix guanyant així-
estic content per aquestes trobades i friso per agafar els pincells i continuar lluitant per fer quelcom d'autèntic, diferent alhora...
avia'm !
de moment a dalt a l'esquerra penjo una pintura sobre paper -meva- al atzar (?) crec que de l'any 07 (?)

fronteres

2009-05-09T00:02:00.004+02:00

la frontera és tènue, fonedissa, entre la raó i la bogeria - en art és mostra aquesta cruesa: una llista llarga d'artistes coneguts, uns més que d'altres, des de l'edat mitjana fins ara, pot donar certa mesura de la desmesura, de l'evidència que entre expressions d'art -i potser per això mateix- s'ha mostrat, i es mostra, la dèbil frontera entre la mal anomenada cordura i el salt cap a l'abisme de la por, el desconegut, la incertesa i la seva funda per a suïcides i si més com a missatge de la pròpia mort com a espectadora de l'imponent espectacle de la lluita entre la realitat i els somnis -i no solament de les hores de dormir- > els somnis no estan o no els creem a la nit de la son, perquè la vida és somni, i l'artista crea dins d'ells, a plena llum del dia o la nit, però sempre ben despert, atent i absent alhora, perdent la realitat per instants o hores, o dies...
per això és fa l'art, per això transformen la realitat - realitat o realitats somniades però unificades en una única pregunta i resposta a l'instant de construir l'obra - després l'obervador de cap a l'infinit, observant-la...
per exemple antonin artaud que li exposen important material a la casa encendida de madrid
per exemple...

passadís

2009-05-01T20:19:00.007+02:00

m'agrada passejar pel macba - vaig estar-hi fa uns dies - s'acabava vàries expos - entre d'elles una d'especial per la laboriositat de l'artista thomas bayrle - obra complexe on retrata mitjançant una metodologia i un discurs punyent la nostre realitat més recent, encara que cobreixi un llit que abasta fins els darrers decennis - la política enmig l'evolució de la nostre pobre civilització, basada en la lluita entre les llibertats i la publicitat o l'auto engany del materialisme que fonen constantment, aquesta minsa llibertat que obrim i tanquem a caprici dels poders, cínicament...
la forma, els materials, el concepte de treball i resultats m'ha deixat esbalaït, acollonit, és un gran creador que desconeixia - hi ha tanta gent que no coneixo dins -i fora- del món (?) de l'art...
també les propostes de cildo meireles i el gran joan rabascall, fugit a l'estranger des de fa anys i molt conegut a casa nostre/casa seva...
m'agrada passejar pel macba i rodalies- emulsions d'un temps passat on hi passava de pas cap a enlloc o cap a la por d'un carrer fosc, un passadís o d'una proposta del desconegut, de l'angoixa inconscient per quelcom esfereïdor i potser absent i que es tancaria aviat, passant les hores i a la vora de les hores d'estudi on potser genís hi anirà al setembre...
el pas ràpid per arrivar tard però, amb carrers i pareds humides. amb aquells colors gris i blau i gris i blau - carrers mollats sense ploure - ràpids entrepans i a preparar pigments per apendre quelcom entre paraules de vells i joves professors, entre amics inolvidables, entranyables, impagables -on deuen ser ara?-
alguna manifestació, potser masses i a correr darrera els grisos - el passar-ho bé i el treball constant i crític... on anavem i on estem? tant ha canviat tot? es clar que si... es clar?
tant que ens varem prometre...

suggeriments mentres buscava enllaços:
neo2
maría giménez
e-barcelona
blanca berlin galeria

darrers

2009-04-26T23:22:00.005+02:00

segueixo pinzellant més sovint que mai en aquests darrers mesos...
retorno i retorço mirades per entre vitralls i sales sense portes, esmicolant records d'un interior ampli, expansiu, pertorbador alhora...
la sal s'aboca a la ferida i espolsa la sang vella - hi resta un temps buit, apassionadament absurd, corbat per la força de l'avui, sense les ombres que ho envoltaven tot...
el llibres, les seves paraules, les pròpies lletres i signes s'esvaeixen massa depressa, sovint sense haver-me empassat encara el primer pensament, la primera imatge del matí d'una ideia, projecte o forma que per l'espai i el temps és l'única escusa per construir, per jugar o amagar...
la sal s'aboca sola a la boca oberta, al toll de saliva oberta per l'última onada, al mig de la platja groga, on alguns esperem que arrivi el nou paper amb els antics poemes...
som a temps per matar l'anterior verb, per acaronar la moneda de l'esperança (o el fastic)
gos:
ara el traç es torna troç de tronc i vermell...

llibres

2009-04-23T22:24:00.005+02:00

emociona un dia dedicat al llibre, llàstima l'espectacle lligat/enganxat a aquesta festa, massa exagerada per motius no sols comercials, també polítics i frikis _ sigui com sigui és millor això que un cop de peu a la intel·ligència d'una altre forma o de la forma habitual: televitzant l'espèrit i promocionant el nul coneixement generalitzant l'apatia cultural i la manca total de debat, així com perpetuar l'aussència quasi be absoluta de programes culturals...
no cal esmentar, però si, el cretinisme ben evolucionat/alimentat en el món educatiu, on el baix risc i la dessidia és manifesta arreu per continuar donant als educants poc alicient per la promoció de la cultura dels futurs lectors: poc risc i minsa qualitat = nens amb poc interés pels llibres enfront del fàcil món audivisual que ho envolica tot...
la literatura, la bona (que n'hi ha, si es busca/treballa bé -els educadors-) i també l'art, han de fer-se actuar com a eines/mitajns de suggeriment, no per imposició-obligació-exàmens corresponents - tampoc com a forma de escaquejar temps (excursions-sortides-viatges cap al no res, sino hi ha verdaderament un esperit de suggeriment, interès, imaginació, misteri, fantasia...)
un dia dedicat al llibre: doncs molt bé, però hi la resta de l'any
jo particularment ja fa anys que no em surt de l'ànima i de la butxaca adquirir-ne cap el 23 d'abril, però aquest any però, pel cap baix, ja en dec haver comprat més de trenta...
la rosa si, no sempre, però en gral. m'agrada comprar una (i dos) rosa vermella per st jordi i relalar-la a la persona(s) que estimes més... bona iniciativa catalana a nivell mundial, i lo del llibre també, vamoooooooooooooooos.........................!
més val un llibre (o trenta) i una rosa que una puta pistola, o haver aguantat guatànamo o les sortides assessines militars dels d'israel, per exemple...
(a dalt enganxo una pintura d'abil 2005, no sé perquè, o si...)

pigments

2009-04-18T20:16:00.009+02:00

lluita enmig de la terra que mostra-mata un pigment i el suc de trementina - un raig de joia o pensament que s'esmicola i tanca la forta presència de l'oblit celestial - la molla de l'angunia llargament esperada per a formar com a forma el dolor - l'aire que s'ensopega al no creure el que fa o li pot fer el millor dels colors - quin?

el cap sense cervell fa d'esponja del que pot, doncs ja no hi ha espera i el toll d'idees es centra en una: acabar en explosió, en el fotimer de rara expressió que enceta l'últim esclat de vermell, com de sang i ràbia...
des de la platja del blanc present (infinit) el pigment es torna carn, entre la llum d'una espelma que es torna més gran, aclaparant espai...
del núvol s'atura, en una dècima de segon, la grossa gota de suor, traint el guió i aquella llunyana (hores, dies o anys) primera sortida, enmig d'una terra i la dèbil boira de la trementina - a la següent dècima abraça el somni del somriure d'un color...

imperis

2009-04-13T11:22:00.008+02:00

solament bach m'ha continuat lligant amb quelcom de la mal anomenda -i aprofitada- setmana santa - he escoltat totes les seves passions -menys, encara, la de lluc- i el seu magnífic magnificat... amb permís de mozart és el millor, tot i que esmorcen sempre junts amb beethoven, haydn, mahler, brahms, vivaldi i uns quans més... deuen planejar alguna tornada per aquest nostre podridet món, avia'm si tornen a fabricar quelcom de creativitat i divinitat pels humans, tan necessitats estem...!
la resta del que es mal entén per setmana santa, és exemple de com es pot manipular i prostituir el saber humà, tan desviat interessadament pel poder polític i religiós, o ambdós, doncs han estat -i estan més del que ens pensem encara ara- ben juntets durant més de dos mils anys... ja en l'època de la suposada vida d'aquest personatge mal anomenat jesús de natzaret (jesua el nazrim, segurament...) tota aquesta errònea unió -pels pobladors de la palestina de'aquells temps- entre poder polític i religiós ja anaven ben de la mà, per extorsionar i recaptar impostos per a la imperial roma - això, com a totes les regions que tenien ocupades, significava pactar amb governs amables i sostenidors dels seus interessos - sinó imposaven un monarca titella - envers la religió eren més permissius, només perquè la gent, que al final d'ells espoliaven bona part dels seus bens- - i parlant de titelles la saga herodiana va ser una d'elles en aquell lloc i l'època corresponent - i aquí esta la gràcia i la manipulació en bona part dels fets i personatges que han format tota una religió -secta judaica en bona part- i alhora una civilització manipuladora i falsejada - perquè encara resten dades que els escribes manipuladors pels seus interessos de no fer enfadar a roma en l'època constantiniana especialment, no van creure necessari o possible estripar o tergiversar: per ex. l'arrel davítica del jesús polític, o sigui monarca, com així també l'executen els poders polítics herodians i romans del moment (no en va encara anoten el inri que fa posar pilatus, màxim cap polític-militar de roma) - també l'apressament amb una mica de sang d'orella, on molts no creuen que fos per una espasa, sinó que els seus seguidors eren realment guerrillers lluitant per tornar al poder al vertader -i desposseït- monarca. el famós ungit, d'on bé el nomenament de messies i alhora crist amb grec... son fets altament evidents que interessadament encara ara es volen passar per alt: aquest jesús, fill segurament de judes de gamala, també guerriller en contra de roma i ajusticiat (i aquest si que els anomena l'únic historiador seriós de l'època: en flabi josef) - o sigui tota una saga amb precaris o no tan precaris mitjans, - i amb una alta cobertura social, com en alguns llocs encara passa amb els anomenats ara terroristes - aquells però lluitaven i morien per aconseguir imposar el vertader monarca dels jueus, o sigui: rei dels jueus, un jueu o galileu que lluitava pel poder -també el religiós- amb una barreja nova - nova entre teories variants dels fariseus i potser del essenis, més a la vora conspirativa del que ens diuen i mostren les línies oficialistes encara ara... tampoc ajuda a una imatge pacífica la batalla al temple, doncs no és de rebut que només va tombar unes quantes taules i diners dels canvistes i venedors del temple, o les seves rodalies - és ben lògic que fes un atac amb cara i ulls i potser no suficients mitjans, salvo que un primer èxit després el portés a un apressament o derrota i posterior mort a la creu, segurament amb dos o més dels seus oficials.. és més possible tot això que no pas tota la retòrica que, gràcies a st. pau i els seus seguidors per no fer enfadar a roma, van crear una secta judaica amb suficient cara i ulls per agradar al poder de aleshores (constantí els va fer servir per unificar -finalment en va- pel seu ferit i decadent imperi romà de les acaballes...) i tot fins ara mateix, i enmig d'una història ben plena de disbarats, militars i de sang inclosos, que si bé a canviat en aparence els últims anys, no acavà de quallar el seu fil religiós i de pau i fraternitat, doncs una oligarquia, començant pels mateixos sant pares del vaticà, només s'encarreguen de fer perdurar aquest "negoci" que amb poques dosis de sentí comú i d'atenció històrica -sense manipulacions- faria tombar com una bufada de vent ho fa amb una rama d'un arbre: i quina rama, quina gran rama torçada i retorçada - i per cert... una gran rama del petit, però etern, arbre de la veritat...
i res em traurà però, d'admirar i seguir escoltant totes, totes les passions d'en bach.

compartiments

2009-04-04T23:41:00.004+02:00

pensava que hi ha d'interessant per la blogesfera i la web en gral. envers mons d'art enredats - alguns fa temps que veig però quasi mai anotava dades per a compartir i això està mal fet nen dolentot...
per ex., per a mi, una de les millors en català: artneutre, com a bon centre de difusió i comunicació del que passa pels nostres conreus herbacis o no - una altre on comprar art a bons preus i dels millors artistes: tinta invisible , a més de propostes expositives i d'altres varietats originals...
una d'un dels millors pintors d'ara: rai escalé, del que si crec ja he anotat quelcom d'ell altres vegades o alguna > gran força creativa, i li sumo el vell i jove alhora evru
també molt interessants: espai en blanc, salonKritic, e-limbo... on el món d'art pot resultar amb present i futir amb quelcom d'optimisme, sense llançar cap campana al vol, però...
la de mery cuesta y julio arriaga, com a exemples de coherencia i treball amb risc i qualitat suficient i a nivells diferents
també: les magnífiques il·lustracions de judit frigola, que potser compartirem colectiva el proper setembre?
hi ha gent que pensa molt i amb intensitat, i passió, com eldígoras, sempre... s'arrisca amb més gent amb projectes editorials com paralelo sur
estic envoltat de bones fonts, d'aquestes i d'altres, i cal aprofundir més...

branques

2009-04-02T23:09:00.007+02:00

pensava en aquelles olors de primavera, normalment avançada ja, cap a finals d'abril, època de fira, i de canvi de roba i de canvis en general, també de pensaments, de posicions i d'esdeveniments en i per la vida, aquella vida entremig de palmeres, oficines, estudis, bancs, fàbriques, pedres, vies de tren cap a l'infinit o si més no a frança, austria i itàlia, taques de pintura a les mans i als pantalons, texans levi's sense amagar el paquet sempre calent, tabac i altres sustancies equívocades i d'altres que impregnen encara el sentit del fracás a la pell
sense por
passió
la pintura i les suors netes, de calamarsa i vent...
el treball, l'esforç i el viatge, els amics, els amors, les companyes i les soletats,
el mar i la sang
la sal
dibuixar i la rauxa a flor, el sol
sol, sense dol (encara)
la cadira i el mar, i el mal, i les llargues-llargues hores entre tenebres laborals, fràgil tot i més...
sabors,
olor de pell, a sexe, a ulls, a música, a trementina, a pluja eterna i vent
diplomàtic insegur?
madur? com un arbre que s'atansa a les seves pròpies arrels per clavar les branques a la terra, si ho pogués fer ho faria, però no pot ser...
i perquè no?

beneficis

2009-03-28T23:20:00.006+01:00

des de que a finals dels 70 vaig admirar en directe el centre pompidou de parís he admirat tota l'obra que he vist dels 2 arquitectes que van parir la idea _ tot i l'entorn fora de lloc -aparentment- d'on instal·laven, l'invent no tenia dubtes envers la magnitud del trencament que significava l'obra tan avantguardista com captivadora i innovadora... guerra als puristes i a prendre pel sac!!
al pas del temps he anat seguint quelcom d'ells, especialment de richard rogers, (l'altre és renzo piano), però la setmana passada al caixaforum, amb l'arnau, varem quedar garrativats amb l'escenagrofia dels seus projectes a nivell de maquetes i d'altres aspectes visuals i documentals de la seva obra al complert, o quasi...
el que per sobre de tot m'ha refermat en que és un personatge especial i no sol creativament -que ho és i molt- sino també l'aspecte social i/o laboral que envolta/impregna la seva empresa _ i com a mostra un botó d'un dels seus principis d'una empresa que de fet és una fundació amb importants i democràtics projectes d'ajuda a l'estil d'una ong, o millor encara: una empresa que no es dedica a fer guanys per a repartir entre accionistes purs i durs, sino tot el contrari, segons expliquen en el catàleg editat i que recomano adquirir -és gratis- i llegir al complert, a més de visitar l'expo el que pugui:

com ens organitzem:
creiem en la divisió equitable i transparent dels beneficis de la nostra feina - els sou dels directors es fixa en proporció al de l'arquitecte amb el sou més baix de l'estudi - després que es descompten els diners destinats a reserva i a impostos, la resta de beneficis es divideixen entre tots els treballadors o es distribueixen a organitzacions benéfiques, segons uns principis declarats públicament -

etc...
important exemple a seguir per importants empreses o corporacions que si bé en teoria ho podrien fer -algunes a més ho tindrein forçosament que fer- no sols no ho fan sino que tenen la barra de esclavitzar al treballador encara avui en dia, ja avançat el segle XXI
i no sols és un exemple a seguir sinó que podria implicar un verdader canvi de vida laboral i social, on el benefici del treball quedaria més i ben repartit, amb un component solidari autèntic, tan necessari avui en dia com tergiversat, aprofitat i insuficient, enmig d'aquesta nostra societat de l'opulència i la hipocresia - en lloc de fabricar això ens dediquem a falsificar arguments per argumentar crisis, falses expectatives i sentiments...

capses

2009-03-26T23:19:00.004+01:00

havia una capsa de colors que utilitzava a estones curtes en el desert de la por l'esquelet d'una forma nua que pul·lulava o millor dit encara pul·lula entre diverses idees desflorides i inútils del mag de les finances del mag de l'estupidesa més profunda al servei dels fillsdeputa de torn maleïts i desvergonyits eficaços segons ells i segons els més acòlits

és una estranya capsa és un estrany esquelet son els mites de les efímeres il·lusions on s'esvaeix la tendresa dels antics somnis dels antics propòsits adormits en una capsa de sabates on la presó eterna del temps aconsegueix esmorteir quelcom o massa segons el dia o les primaveres de torn

la capsa de colors i la capsa de sabates son la mateixa cosa i sovint es perden com a objectes estimats també dins el record dels embuts de les mentires perennes

no trobo però els colors corresponents

corresponents de què?

friso

o vomito

doncs entre d'altres disbauxes no trobo els pinzells ni les comes ni els punts necessaris com a penyores d'un temps mort

però necessaris per a què?

vomito

o friso

cargols

2009-03-21T22:49:00.002+01:00

preservant una decadent forma d'engolafrà pels límits de les pastures arbrades i els conreus herbacis que només fan que aniquilar breu però intensament els cargols que aniüen enmig de la foscor de la ment premsada al calor del all i oli que fa somriure de picor al brau entaulat i foll
i moll

sabis d'orient i alguns d'occident modereu-vos agafant-vos els ous o d'altres parts que us apretin suficientment per avergonyir les vostres arrodonides cares sense cap tipus d'expressió humana o com a mínim amb la necessària coherència del que hauria de saber escoltar o be saber-se lliure per llargs moments com a paradigma de tot el que no proclamen

rubianes

2009-03-09T20:53:00.007+01:00

amb una pintura no tinc prou per dedicar un adéu al millor còmic que ha trepitjat els escenaris de les nostres terres en els darrers anys: rubianes no ens ha deixat, és una broma de les seves...
els seus riures i les seves ganes de fer riure a la gent sempre romandran amb nosaltres, així com un cor solidari i una ment creativa i a la recerca sempre de l'humor, sovint gruixut però altament necessari, efectiu, anarquista i esmolador entre tanta hipocresia i estupidesa general que ens envolta...
ens deixa provissionalment un pallasso autèntic, no com els artificials que inunden la quotidionitat per fer-la més podrible, més manipuladora, feixiste i morta...
fan falta més rubianes, i no n'hi han, no n'hi han...
fins sempre !

àpats

2009-03-07T00:04:00.007+01:00

_ escoltant a roger waters i a david gilmour enmig d'un carrer encara mollat per la pluja oblicua d'un hivern massa llarg i antic... les espelmes criden al foc que s'allunya i tampoc escolta a l'única cançó autèntica que brama entre paraules descosides del pagesos que llauren camps erms...
i les campanes i els rosaris caiguts s'esmicolen rivalitzant per engendrar nous colors a les hores mortes de tots els capvespres del món,
dels mons
i
suarem encara més, abans no fem la darrera pinzellada absurda o serena, o ambdues...
sang de març
i llampecs, encara
o
perquè el sopar d'un divendres pot formar part del àpat nat de les esponges que suren entre els milions d'ampolles buides que mai serviran ja per apaivegar les cuisós més íntemes dels pecadors cercans i cercats?

esquitxos

2009-02-27T23:01:00.008+01:00

lligar una mirada per quadres de turner i alhora, o en breu temps, per uns quants de bacon força a l'esperit a enrocar-se en una espiral de plaer, amb tocs de desitjos foscos... son dos obres equidistants, però també plenes de semblances: maquinaven, especulaven i sagnaven en els entorns externs, pervertint paisatges de la memòria per arribar a l'interior i donar plaers dels racons de ments inexpertes, inexplorades i boixes d'angoixa... Les lluites amb noves presentacions del color com a eix principal per a trencar i crear noves fronteres d'un, i la llibertat per transformar el cos humà, lligant-lo i deslligant-lo del paisatge intern, també fins al cervell i la no-raó, perllongant-lo cap a mons paral·lels, molt més pròxims del que ens podríem imaginar, si és que ens resta imaginació...

son obres allunyades de l'espai, però ajuntades en l'essència que ho envolta tot, que ho penetra tot

renovem mirades, multiplicant esquitxos de pensaments on el color, l'explosió del nou color d'un turner i la perseverança de torçar les formes de l'altre, iniciada per picasso ja fa més d'un segle, arrenglera als dos a tocar dels gran genis de la història, d'aquesta història de l'art tan alliçonada per rates dels pinzells com ambdós...

atmosfera, carn, desig, raó, desassossec, perversió per creuar entre una realitat extrema, escorçada, somniada...

connexions

2009-02-17T22:34:00.005+01:00

_ pintar significa connectar, mitjançant un fil invisible semblant a una nota musical o a una succesió d'elles, amb un camp aparentment quiet, de silenci i llum, un espai net d'interferències de la vida quotidiana, un espai on es cou un guisat d'informació en forma de paraules, músiques, colors i ritmes aparentment desordenats i que només es poden "pescar" quan el creador recerca quelcom en l'univers immòbil del seu ser interior...
_ és el lloc, o no lloc, on esperem mentre la vista es mossega amb el res i amb el mai devant la tela o la pàgina en blanc corresponent...
- és un món tancat i alhora obert, entre passadissos i paisatges encantats, somniats a la recerca d'un temps perdut que no és gens llunya, més aviat a la vora dels meus abismes, dels nostres coneguts per sentits móns germans, a tocar mateix d'unes mans, orelles o ulls, però tossudament apartats cap a l'inconsciència, la desilusió o desencis de que els somnis només son això: somnis, enlloc d'admetre, de conèixer i reconèixer que allà i formem tota realitat, tota carn i matèria...
_ el temps es fa fonedís, es torna color de fang, però per poc que netejem amb la mirada interior o amb els ulls del cor autèntic, podem trobar-hi l'aire necessàri per aconsseguir la forma, la vibració eterna per fixar en un quadre, una escultura, una joia, una foto, un llibre, una música... l'acumulació de veus o poemes que furtivament robem o pesquem a l'espai etern, com habitació on es guarden els secrets i el misteris del mateix fet de crear...
_ agafem-ho sense por, és l'espai aturat on els elements es freguen amb la nostra realitat, més fexuga però intensament rica gràcies a aquest traspassos mal anomenants d'inspiració, doncs son d'ocupació, instrumentació o d'apropiació de l'eterna riquesa de l'energia infinita...
_ sóc aire...

tessitures

2009-02-10T19:50:00.006+01:00

_ fa poc javier marías, escriptor i articulista de el país que personalment considero uns dels millors en castellà -quan menys un dels més equanims, sincers i punyents-, descrivia com a les seves visites a museus d'art, passava sense entendre res pels d'art contemporani_ ho feia -ho fa- com una especie de militància, que li agrada, però que ja no troba cap tipus de missatge, explicació o significat... no és l'únic que li deu pasar, ja que es un tema recorrent des de el principi de l'art modern, especialment l'abstracta o el contemporani en general_ m'estranya quelcom que només fes referencia a quadres, doncs si es posés a fer d'observador, i de segur ho deu fer, envers les obrers conceptuals, segurament la suposada manca de missatge seria de segur més gran, tot i que dona un tomb al tema fins arribar a la molèstia que li produeix la visió d'algunes obres al carrer, siguin escultures o accions concretes, fins arribar també als nivells d'idiotesa que demostra el gamberrisme que atenta contra aquestes obres de tant en tant...
_ davant d'aquestes situacions, concretament la primera, només voldria recordar-li al sr marías, i d'altres que es troben sovint en aquestes tessitures, que no defalleixin i que continuïn mirant-observant quadres i art, sigui del tipus que sigui, doncs en qualsevol moment poden tornar a sentir i obrir-se cap el missatge que també tanquen les obres no realistes_ i també m'agradaria dedicar-lis un frase meva que recentment he anotat al quadern negre i que amb alguns retocs potser anotaré al catàleg de la meva pròxima exposició:

el significat d'una obra d'art no està en la pròpia obra, sino en la ment de l'espectador que l'observa...

_ caldria reflexionari més?

lliutadors

2009-02-04T22:14:00.007+01:00

_ m'escriu juan barbagelata des de les amèriques i m'apunto una revista feta per creadors independents del seu entorn, en format pdf, i d'una gran categòria per demostrar que no cal ser consagrat, reconsagrat o ben sistemetitzat (de sistema) per donar-se a conèixer productes creatius de gran i primer nivell
fora dels "circuits" oficials, arreu del món, hi ha uns nius creatius que no necessiten, a priori, de cap benefici ni de cap enlluernament de la massa elitista, que des de fa més d'un segle, s'han volgut emportar tots els mèrits de la difusió i suport de l'art contemporani, i així ens va: han capitalitzat una culturburg només per omplir les pàgines dels catàlegs de las organitzacions que tots paguem o si més no d'una elit enrocada en si mateixa i que només obre la porta per anar vomitant de tant en tant...
estem creant des de zero i per començar i acabar, potser només, en el propi zero, però el gust i plaer de no dependre de ningú no es canvia per a res ni per a ningú (a la curta o a la llarga es modifiquen comportaments envers això, perquè som humans, però coneixo gent -poca- que a pesar dels "èxits" i les "fames" efímeres o no, segueixen conservant una essència per haver sortit del zero i no deixar pujar-se massa els fums corresponents que pot implicar una canvi d'estatus...)
cada artista ha de saber moure's pels mons de la honestedat o dels inferns de la fama, on també pot implicar-se en un aterratge a la mediocritat o el servilisme estilístic i/o conceptual més absurd, com avui, cada dia, s'observen en breus atencions a publicacions, galeries i tota fundació "que se menea"... es clar: segurament forma part de l'esdevenir de l'essència humana i de les filosofies estètiques corresponents que no tindrien pàgines si abans no tapaven els seus papers podrits...
disfrutem doncs de l'art lliure, com els d'aquest companys lliutadors de paraná, entre ríos (argentina): bello y sublime, nº2
i que no decaigui ni decreixi res_ apostem-hi amb els estris ben afilats i ben apunt per continuar enmig dels camins enfangats...

apunts

2009-02-03T23:46:00.004+01:00

ja he començat a visualitzar tasques i taques per enfortir una vella il·lusió que, fins ara, s'emportava masses energies i cap realitat material...
caldria no viure d'il·lusions però perquè no fer-ho, qui o què s'imposa i s'empassa les benevolències del pensaments i les violències interiors, tan necessàries per altre banda per la pròpia essència i persistència del fet de crear
no necessito, ni vull, falses expectatives, però ja clama al cel el poder fer ja una expo, per exemple, o una sortida a l'intemperie encara que sigui pels quatre gats de sempre, que al final serem setze o disset, però encara que estigui sol, entre filferros rovellats pel temps i els pinzells, o el que és pitjor els propis pigments, eines indiscutibles i assassines principals de tot per canalitzar sentiments enganxats a l'autèntic punt d'arribada i, si fos el cas, també de trobada...
afilo un desig, llargament acaronat, i alhora em precipito a la incertessa, com un nen que proba un carmel per primer cop
l'àngel està al costat, com sempre, però caldria parlar-hi més o pensar que pot fer més del que mai li demano, i em moc...
Masses anys fent petar les xerrades interiors, només per inquietar i seduir la ment cap a camins del no res, o a tot estirar: aconseguir alçar breus crits a la muntanya de l'indiferència o al mar dels desemparats (alguna cop també al mar dels egoistes, que només suren si s'agafen fort a l'inmensitat dels aires -mediocres i inestables- del poder)
la casa és ampla però no m'he trobo bé, voldria ser nen de nou, i al poc tronar a marxar cap a viena i parís, per exemple

lligams

2009-01-30T20:40:00.003+01:00

Passen les hores en mig dels aixoplucs coneguts_ els verds s'han enfonsat dins del beix més acomodat i els blancs i negres que volen trencar les rutines on el vermell és l'amo absolut, quan vol, doncs acostuma a ser mandrós, però quan si posa si posa...

acaricio les noves fulles de paper estranger i els colors es manifesten sense masses angoixes_ el negre captiva per la seva seguretat operativa, ja fa temps l'he donat la llibertat absoluta (o quasi, no fos que s'ho cregui massa...) per recercar els perfils o els fons que desitgi, que envolti per si sol el discurs que vulgui dominar o aürtar...

la son escridassa a la raó però colpeixo encara les darreres veus d'una nit sempre present, sempre maleïdament present, com les golfes del cervell sempre obertes, massa obertes...

l'altre dia anotava coses d'en bacon i el seu estimat museo del prado, on em descuidava escriure que li fan una expo molt adient i necessària per conèixer més la seva obra, molt poc representada i vista per les espanyes, i no cal dir quasi gens present a les col·leccions privades i públiques_ voldria anar-la a veure el mes que bé, a més de l'arco, però encara no he preparat la motxilla necessària...

aprofito per preguntar a on para la pintura, les mostres de bona pintura, bons pintors avui en dia?

m'agrada la pintura de andré butzer, cecily brown i segons com em llevi la de neo rauch, cristopher wool, el keniata wangechi mutu i la de jonathan meese, que l'any passat vaig poguer veure i tocar al caixaforum de bcn

he comprovat l'obra de dos que s'ha semblen bastant a la de avner ben-gal, si: crec que tant wilheim sasnal i el mexicà daniel guzmán tenen quelcom amb el bó del avner, o més que bó es podria definir la seves mobres com un girar la ment cap a la primera (o última) cantonada de la por i de l'estrany, del interior més absurd, pervertit i fosc de l'ànima humana...

penetracions

2009-01-28T18:56:00.007+01:00

_llegia el diumenge passat un article al suplement de el país sobre francis bacon, on s'explicava la seva relació amb madrid, concretamente amb el museu de el prado i l'obra dels seus pintors favorits com goya, zurbarán, el greco i especialmente velázquez... també el fet de tindre un amant madrileny que el va atendre fins als seus últims moments, doncs va morir a la capital del ex-imperi...
_ pintor fonamental en la història de l'art del últim mig segle XX_ molt influït inicialment per picasso i el propi velázquez sempre, va anar fabricant el seu propi món plàstic en base a la distorsió del cos i l'ànima
_ per a mi saber, llegir i disfrutar de la seva obra i petjada significa un personal perenne homenatge, doncs només amb el pas del temps he anat identificant les meves influències més properes però alhora més interiors (com agafar o ser conscient d'uns imans que ràpidament es quedaven al meu interior per desenvolupar una obra, que per més personal i independent que sempre he volgut que sigui, alhora no puc -no podem- desvincular-nos/involucrar-nos de la pròpia evolució de la pintura del passat segle i d'ara...)
_ com l'espai de treball d'en brossa, bacon s'endisava també en una més que aparent caos, descontrol, brossa i bruticia, on sembla estrany la producció d'una obra pictórica tan meticulosa
_ l'extensió, distorsió, exposició, explosió, penetració, expressió de la carn i el desig, amb la raó sovint arraconada o absent, forma el nucli desassossegant principal de la seva obra i missió en aquest món, on l'obscuritat, el misteri, l'ocultació i els secrets, s'acaronaven entre ells pel seu sagrat desig i descontrol persistent
_ ha estat -i és- la magia i essència del seu legat més imoportant_ la valua del seu testament plàstic, no serà tan gran com la de picasso, però si més no, amb mi, ha significant un punt de partida per a ser més conscient de la nostre insignificancia dins el misteri de la pròpia vida, i la del propi fet de l'art, com presència i constància, amb tota la perversió, addiccions, i contradiccions, potswr paradoxalment per fer-nos quelcom millors o sabis...

lentituts

2009-01-27T21:05:00.013+01:00

...llegeixo, entre d'altres, elogio de la lentitud de carl honoré, i entre moltes sensacions apassionades i tangencials, imploro i ploro per aconsseguir quelcom de remei pels desassossecs entremaliats del dia a dia... i encara mal porto aquest blog tan pulcre, com deia dies abans: encara que més pràctic no porto massa bé el faltar-me quelcom de llibertat entre un disseny més trencador o fora del normal i un de més intim_ com sempre prefereixo anar de cap a l'autoconeixement constant i experimentació, però al final només he fet que desenvolupar diferents espais -i diferents blogs- alhora_ igual que em succeeix amb la pràctica plàstica, també l'evolució dels meus texts son multifuncionals o multivers, com responia a la vanguardia l'any passat_ en aquest últims messos lluny de alentir o unificar algun procés o pràctica corresponent, només he anat incrementant la diversificació, i espero que no la dispersió_ i per aquest cantó tampoc faig res per reprimir els resultats i especialment les evolucions futures, a curt i mig terme, que estic ja intuint i fabricant_ aquestes “queixes” només son una especie de dret al “pataleo” que no porta massa lluny o si més no porta a una breu conscienciació de on puc o no anar, entre dotzenes de pinzells embrutats de desitjos i les paraules envellutades de malabarismes per entre els túnels plens de curves marejadores de la creació, millor dit de la pròpia expansió interior que grata i crida per fer-se més present, més potent...

preguntes?

2009-01-25T20:47:00.009+01:00

_ ara que finalment (o quasi) he modificat tota la plantilla, m'adono que tot resta massa pulcre i que la majoria de lletres, també algun dibuix, li manca més mala hòstia, i des de fa (massa?) temps_ i perquè? em pregunto sorprès o estupiditzat:

_ doncs no sé ben bé com expressar-ho i -de moment- no ho faré... només sé que torno a la maleïda -per alguns- manca de puntuació... (no sé d'on em bé el de no voler posar el puntet i seguit i/o apart quan toca, i després la corresponent lletra majúscula de torn...) les comes sí i els 3 puntets que m'emocionen per altres motius -llargs d'explicar per ací-
_ i què?
_ la manca de més mala hòstia deu ser per la maleïda continuïtat i contacte malaltís amb la crua realitat de la pandereta, tendareta, paradeta i d'altres etes que la quotidianitat absorbeix i m'absorbeix de collons cap amunt, cada dia, dia, dia,...
_ faré -faig- quelcom per a modificar la directriu inconscient fins avui i des de d'on em llevo, moc i mocu, i d'on em mantinc i mantenc a la prole varia i rellisco per entre la basarda generalitzada d'arreu, i boix per a tot i boix per a tu...
_ em farà falta una mica més de mala llet?, o bé més dosis de caracterització, insinuant menys camins de muntanya, afegida al molt agradable plaer de dibuixar, escriure i mastegar sobre aquest interior tan exterioritzat, tan absurd i prostituït nostre i meu de cada dia_ i no calen denúncies de masses coses que ja es denuncien i podreixen soles, només cal més mala llet, expressió o paciència (i les 3 coses?)
_ ahir vaig parir 14 pintures per una nova, sembla i per a fi , però només depenc de mi, expo a finals d'any o per a la tardor
_ una és aquesta de dalt, però no surt tot, encara trepitjo merda (com la del teatre?)
_ somni o dutxa, o caldria doncs, repetir?
_ també he canviat la planti de cops de bec, és millor?

anys

2009-01-04T18:20:00.023+01:00

Molts dies sense escriure i disseny nou, tot i que encara amb dubtes i peregrinacions per plantilles d'altres (amb permís), doncs em falta paciència per acabar els meus, encara que toco i retoco tot i més...Any nou vida nova, és un tòpic però de vegades es compleix. També prometo (procuraré) tornar a la puntuació normal, però aquest blog formava -forma- part de reflexions i alhora d'apunts escrits -i dibuixats- de taller, o sigui complementaris de la tasca de intentar crear quelcom paral·lel a la pràctica de la pintura, dibuix, collage, etc. i això m'obligava a escriure ràpid, amb poques correccions i afegits, i amb les meves ganes de retocar ben poc al pasar-ho als posts corresponents d'ací... També procuraré diversificar les tècniques que normalment presento gràficament acompanyants als escrits però, tot es líquid, sóc un home líquid com escrivia fa poc en la llibreta beix. Parlant de llibreta anotaré tot seguit alguns dels apunts, tant de la beix com de la negre:

D'entrada una reflexió molt suggerent d'en Henry Miller, que també pensava i escrivia quelcom entre fornicacions variades i variables:

Des del moment que hom presta atenció conscienciosament a alguna cosa, inclòs a un bri de herba, això és converteix en un món misteriós, sorprenent, indescriptible, grandiós per si mateix...

Suggerent perquè actualment també em fa de pont cap a d'altres constants que recentment exploro i anoto per altres ciutats de la internet, accelerant ments i sentiments...

A la llibreta negre he apuntat moltes coses per donar-me empenta a seguir utilitzant els pinzells i el cervell en missions de pau en mi mateix i potser -amb sort- al meu entorn:
No trobo unes notes de paraules que vaig extraure d'una entrevista recent a Ana Maria Matute, que fa poc ha publicat “Paraíso inhabitado”i que compraré. L'entrevistador la mostra, i ho suscric, com una nena dins un tratjo de iaia. Ella no creu que sigui un llibre trist però potser ho és. Es pregunta com perquè de petita, en algunes situacions, no es podia quedar-se allà... Ara és conscient que tot s'acaba. M'he impressionen els seus ulls, com ho fan les seves lletres i paraules. És una dona excepcionalment senzilla i entranyable, amb un món interior ple de referències a la fantasia i a mons i personatges que son més que els mites infantils i antropològicament universals. Dona i escriptora molt necessària entre el món ple de taurons de les lletres espanyoles i d'altres conreus...

Antoni Tàpies, i crec que Ràfols-Casamada també, ha complert 85 anys, que no son pocs... I Tàpies exposant a Madrid i en plena forma per l'únic quadre seus -fantàstric- que he vist reproduit del 2008. Son ambdós pintors que m'han agradat i influït de forma diferent però complementària alhora...

Al cinemes Verdi es podia veure el mes passat, ara ja no ho sé, la película Don Giovanni de Joseph Losey de l'any 1979. Aquell any, al mes de desembre, estava jo a Paris i recordo que la projectaven però no hi vaig anar, pensant que la veuria més endavant, cosa que no vaig fer i segueixo sense fer i no sé perquè... Coses que passen i no és la primera vegada, tant en cine com en llibres i pintors i pintures... Deu ser l'estrany destí... Crec però que vaig veure un troç del film, fa bastants anys, per la tv, amb la participació dels grans interprets: Te Kanawa, Raimondi i potser la Berganza...
Jove i feliç em sentia jo a Paris aleshores, divuit acabats de fer... Comprant els discs The Wall de Pink Floyd acabat de entrar i sortir d'una tenda parisenca (París i Londres van ser les dos primeres ciutats europees que van vendre el doble àlbum) i segurament vaig ser dels primers a tenir-lo (i no escoltar-lo fins arribar a casa al cap d'uns dies...). Per atzar (?) m'he trobat i he comprat, també aquest passat desembre, el mateix àlbum, vint-i-nou anys després exactes, però amb doble CD, ja que fins ara no ho havia fet i constato que segueix sent una música que no es passa gens ni mica, ben al contrari. I és que passen els anys i als teclats Wright ens va deixar el passat setembre...
Anys.

Apunto una web excel·lent per a conèixer més de història i llibres, o millor dit centrada per comentaris i crítica envers la història i els llibres, i amb les seves projeccions al voltant de la pròpia cultura, tant amb l'art com amb el cinema per exemple; editada magistralment per Pilar Alonso i que es diu: historia y libros.

Mostro tot seguit, al atzar (?), un dibuix del recull dels primers apunts, poema por poema -72-, que he dibuixat recentment (i he pogut entregar en mà al propi autor i amic) del llibre "El co razón del limo", de Javier Cubero.

primers

2008-12-06T21:01:00.006+01:00

_potser recordant el primer dibuix, potser amb un llapis mossegat en un paper d'embolicar xocolata, sabria d'aquella primera sensació de trobar-se amb una altre modalitat de freqüència, diferent per primer cop a la de l'instint estrany de protecció que minvava al desitjar la mirada i la caricia que ho envoltava tot...
_segurament dibuixava ensumant la fusta, el terra de rajola gastada, el vidre, el ferro, la roba i l'escletxa de claror de tarda de sol o vent, de groc nàpols si sortia aleshores a veure cels i terres, ensumant també l'aigua i la llet, i aquella olor de les mans entre pols de fang, motxo, flors, esperança i foc...
_ el primer dibuix potser no era aquell, com primer toc d'un paper d'argent blanc, com el plàstic d'una pilota de sang, com la fusta de la porta antiga i el vidre amb mil propostes de joc que no apartaven prou els cels i els núvols ni la foscor...
_ i ells dos, encara, procurant protecció o il·lusió, o joc o alterar freqüències, per un temps curt que s'ha fet i mostrat etern, xuclant-lo ara amic i proper, revisitant-lo entre una llum o poma...

amputacions

2008-12-02T23:07:00.007+01:00

_per bé que l'amputació va ser irreverent a l'hora de permetre el somriure atontat, quan va sortir un toll impressionant de sang, la fortuna o millor dit la mala fortuna, va fer que a l'hora de repartir el poc pollastre que restava, al final tot fos més confús del que s'esperava... _no cal ser massa espavilat per adonar-se que de rucs ni han arreu, també en els solcs que deixen les larves dels fills de puta de les butaques altes_ d'espardenyers arraconats i tafaners encara més, al menys per les contrades on es mou el lladregot, i de figures mal esbaldides i encoixinades per la saviesa obtusa rural de les comarques de vora mar moltes, moltíssimes més de les necessàries... alhora ens caldria disposar de més mitjans per arrencar el més ràpid possible aquesta mena de lepra o d'esbarjo sense cap música celestial...

autenticitats

2008-11-09T20:45:00.007+01:00

_ hi ha artistes en el sentit més ampli de la paraula com l'àngel jové, i alhora en el sentit que no té res a veure amb el que s'anomena normalment (si és que hi ha alguna normalitat vigent encara) artista_ vaig comprar fa poc un llibre/catàleg de la seva expo a girona titulada cristòfol pavese 1908-2008, relacionant/homenatjant tan al escultor català com al poeta italià... una feina esplèndida, en dibuix i escultura, que al seu moment no vaig poder veure i ara em conformo a seguir pels papers del llibre:

_ dibuixos a llapis amb un ressò de les fotografies inspiradores d'una postguerra terrible_ llapis de rastres d'un temps que es resisteix a l'oblid (tots els dibuixos tenen anotacions/comentaris/segells de tampons de lletres i signes d'un temps transportat...)_ conec poc l'obra plàstica de jové, crec que és el mateix que fa d'actor al film bilbao de bigas luna_ és home polifacètic, absort en el seu món de creació pura i tangencial, vital, col·lateral, visceral, d'esquena a tota moda/mercantilisme vigent.
_ m'hi trobo a gust i no allunyat en forma i continguts, en processos de creació que m'acosten a aquest món íntim, independent, colpidor i de revolució alhora_ també amb l'obra cinematogràfica i especialment la plàstica -poc coneguda- de bigas luna, ja que l'anomenava de pas...
_ com l'obra de juan barbagaleta, no recent ja que és de 2005, però és una serie que ha penjat i recomano de visitar al seu blog_ artista conscient de les injustícies i absurditats d'aquest nostre món tan ple de desigualtats i lluny d'una fàcil i prompta solució o solidaritat verdadera_ en la serie karma mostra el seu món interior entre la plasticitat i força creadora dels seus collages/imatges de fascinant força i treball, una màquina d'imaginació desbordant...
_ cal més gent autèntica com ells
_ però on son?

manifestacions

2008-10-25T20:23:00.006+02:00

_ remenats i emprenyats els de CdB, però el món de la cultura, bé: la gestió política i administrativa del món de la cultura funciona així: cagant-se en tot el que sigui sentit comú, i mentrestant a viure que son dos dies, això sí: a cost dels diners públics, dels diners recaptats dels nostres impostos i somnis, o no???

_ caldria eliminar, o potser no cal: només expulsar del cos polític i/o administratiu a tant inepte o lladre o ambdues coses_ no caldria vigilar, protestar ni enfadar-se tant_ caldria una societat, cultural i de tot caire, disposada a fer més control i seguiment del que passa arreu_ principalment a casa: el barri, el poble, la ciutat i no massa més, doncs la resta de geografia ja es posaria a tó tota soleta_ no seria massa esforç de participar-hi si tothom pogués informar-se, participar i votar el que passa a l'entorn més immediat, enlloc de deixar-ho tot a mans dels "encarregats" de fer i desfer, això si tot en nom de la democràcia i el bon rotllo: tú ens vas votar, ximple!!_ i és això el que pensen, envers a l'art i la cultura encara més, doncs és un món ben petit, que amb quatre duros acontentes a quatre artistes amiguets i "marchando que es gerundio"
_ la mare que els va parir, i encara hem d'anar a aquestes altures del segle XXI (i també del XXII, al pas que anem...) fen manifestacions per a conservar les essències del casm o dels que siguin...
_ ens foten els quartos, se'ns pixen a la cara i encara hem de somriure o manifestant-se que queda tot molt bé_ un problema sense manifestació no queda txupi guai, per snopy, collons!!, deuen pensar i creure-s'ho tota aquesta classe política que no ha apostat mai per subvencionar ni ajudar a l'artista jove, creant beques responsables i amb seguiments i coherència, que és pot fer si hi ha un mínim de voluntat i d'aposta per la creació, el seu desenvolupament, difusió i el comerç i l'industria que pot fer-se, només posant-hi ganes i seny !
_ perqué no hi han galeries d'art públiques, no cal solament centres d'art -que també-, però perquè que carai no hi han galeries d'art on paguin el lloguer o la propietat els nostres impostos?
_ perquè no hi ha una total difusió i inclusió al sistema educatiu dels centres d'art, galeries, fundacions, etc, i com a pal de paller de l'educació d'aquest nostre país, on està absent també l'ensenyament dels escacs i d'altres jocs, o de centrar bona part del coneixement a l'entorn social-cultural real, la natura, la conscienciació ecològica_ de veres formarien una nova i bona generació de persones que és deixaria estar d'osties per tanta collonada tecnològica o materialista, que entre tots hem edificat, per donar forma i vida a futurs esclaus per empreses i sistemes que només necessiten "perfils" sense iniciatives pròpies, dòcils i poc creatius!!??
_ aquesta societat canviaria a millor, sens dubte, però de moment no interessa!!
_ estic fart, i aixó és el que volen, potser cal manifestar-se, si, però encara amb més mala òstia !!!!!!!!!!!!!!!!

suors

2008-10-14T20:09:00.006+02:00

_ hi ha un tipus americà que pintava de meravella i que sempre m'ha sorprès per la precisió tècnica i una voluntat de treball immensa_ hi han i hauran d'altres de semblants per aquest nostre món, però ell és el més famós i més bo, és: norman rockwell
_ els que ens acostem a l'abstracció o expressionisme ens ha costat admetre als realistes o hiperrealistes com ell a ser "autèntics" pintors, però cal ser honest o deixar les coses clares: és una obra fascinant per la tècnica i potser no tan el concepte, però té cops amagats molt interessants, com a esponja de la realitat i circumstàncies de la seva època_ partint d'un concepte plàstic d'un velázquez per exemple fins a arribar a un cert realisme de còmic actual com quelcom de moebius, per exemple, doncs la seva obra de pintura a l'oli servia per il·lustrar a les més importants revistes de la seva època (els tres primers quarts del segle passat, que no és poc...)
_ i es que és inqüestionable la seva precisió tècnica en l'aplicació de la pintura per les textures de qualsevol superfície o líquids, així com la llum i l'estudi-aplicació excel·lent de rostres i tota anatomia i expressió humana i d'animals_ un domini total, vaja...
_ recomano un llibre sobre la seva vida i obra de taschen, bonito i barato -com sempre- amb una bon gruix d'il·lustracions i ben escrit per karal ann marling
_ salvant la evident distància, no he volgut mai desempallegar-me d'aquesta realitat paral·lela als afers quotidians i segurament més experimentals on apuntem més risc entre l'abstracció i expressionisme, com apuntava més a dalt, i la prova és que mantenc les meves dosis de "realitat" entre blancs i negres i la calor d'un aparent o suggestiu realisme_ és un bon punt de partida o si més no una necessitat, segurament també uns cops de bec al icebergs de totes les realitats que envolten la voluntat i la ment...
_ potser tot és una forma de no deixar de pensar del tot amb els cromos que la xocolata primer i els tigretons i bonys després ens acostaven a unes realitats pintades i que més d'un varem intentar emular i desenvolupar per altres camins plens de colors, paraules i suors...
_ i seguim!

silencis

2008-10-13T20:17:00.006+02:00

_ escoltava a pere portabella, el passat dissabte a millennium, comentar sense embuts que al cinema actual no hi ha, en general, cap tipus de risc i que s'aburreix molt en quasi tot tipus de pel.licules, de directors com ventura pons o del propi (gran) woody allen, per exemple_ Aposta per un cinema, difícil de trobar, però existeix, com el que fa ell mateix i que ara a més té un gran éxit de públic (el silenci abans de bach), perquè creu que cal creure i apostar per aquest cinema, igual que s'aposta i massa per l'altre, sigui d'autor o comercial.
_ tot és una mostra i una prova de la gran prostitució als interessos creats per les grans o mitjanes corporacions i els localismes, siguin polítics o culturals, o ambdós ja que tot sovint van plegats de la maneta...
_ sigui en art, cinema, literatura... tot resta en claques gremials i silencis còmplices, i aplegat alhora en una breu però penetrant massa de mediocritat i i d'interessos creats per emmagatzemar cap a la merda les millors propostes independents i amb criteri, >>>> amb RISC !!
_ sense risc i llibertat no hi ha autèntica creació !!
_ i m'excita veure un piano com cau a l'aigua blava i profunda de la mar...

gebres

2008-10-05T13:01:00.004+02:00

_ tinc la gebrada en marxa, com a mínim encetant un altre rovell de l'ou, de l'ou com balla, com ball constant per arreu de la ment i l'ànima
_ llegeixo envers el hirst, que s'ha embutxacat més de 140 milions d'euros en la seva última tonteria_ és un dels artistes encimerats pel saatchi fa un grapat d'anys, per reanimar l'art britànic i mundial alhora, però especialment la seva butxaca, un cop acaparava a artistes mediocres però amb idees (?) que enseguida avalaven galeristes i crítics que també volien xuclar d'una nova mamella, o potser la mateixa que ja varen inaugurar en dalí i en warhol, per posar dos exemples exemplars... imbecil·litat i el cretinisme a dalt dels imperis econòmics, a dalt dels cels dels cels del diner especulador i la mediocritat més absoluta... no estic quasi mai d'acord amb vargas llosa, però el seu article d'avui a el país és gràfic, d'aquesta merda que ens envolta i a sobre fa guanyar diners, que en si és legitim, només faltaria, però que ningú volgui vestir-se amb hirst i els seus lladres d'una suposada intel·lectualitat, ni tan sols quelcom aproximat a la prostituïda paraula i concepte d'Art...
_ aviam si d'una vegada fa ell mateix la seva obra, i ell mateix es disseca o es posa en formol_ tots aniríem a veure'l i riuríem_ O ploraríem !

solcs

2008-09-30T20:31:00.005+02:00

_ m'emociono, per fi, amb les pintures d'en joan hernàndez pijuan que esperava, especialment les del període a partir del 85 fins al final mateix_ és un honor haver-lo conegut i gaudir de la seva pintura: PINTURA, amb vermell i majúscules_ la pinzellada valenta que reflexa com ningú el mirall del paisatge nu i del solc on dibuixa l'esperit amb l'altre paisatge interior
_ dos llibres com a companys de viatge curt i car, amb mrw, dos joies descatalogades: el rescate del arte ruso de john mcphee, on explica les peripècies d'un heroi bastant desconegut: norton dodge, que entre els anys 60 i 70, va recorre l'antiga URSS, com a catedràtic nord-americà d'economia soviètica, i va anar recollint una impressionant obra d'artistes russos dissidents amb l'art oficial, i de fet marginats i perseguits_ en poc temps en va acumular més de mil obres i en pocs anys va superar els nou mil_ tot un personatge, digne d'estudi, però com tantes altres situacions: fàcilment oblidats o ignorats?_ he vist algunes de les obres d'aquests russos no massa coneguts, i son d'una excel·lent factoria, rara i molt personal, tot i algunes influències amb l'art d'aleshores o quelcom d'anterior i que es feia pels mons occidentals_ vés a saber com ho havien aconseguit entre tanta trava de tota mena o es tracta d'alguna connexió jungiana o sincronia??
_ l'altre és de georges hugnet, amb títol: la aventura dada i amb pròleg d'en tristan tzara, del qual apunto unes lletres seves que exemplifiquin o arrodonen la meva recent visita a l'antologia de picabia, duchamp i ray, alhora que m'adhereixo al seu concepte dada:

... el desprecio de dada por el modernismo se basaba sobre todo en la idea de relatividad, pues cualquier codificación dogmática no puede llevar más que a un nuevo academicismo_ debido a esto combatía al futurismo, al expresionismo y al cubismo_ al pronunciarse por el movimiento continuo y la espontaneidad, dada que se quería móvil y transformable, prefería desaparecer antes que dar lugar a la creación de nuevos tópicos...

_ i ara que he penso: pixar al fnac de plaça catalunya costa a la segona planta inferior vint céntims, però si vas a la planta dels llibres, al fons a mà dreta, hi ha un lavabo gratuït, o no, o tot és una visió-fixació unilateral i potser vaig pixar a la mateixa pared entre algunes prestatgeries de llibres estrangers?

idiomes

2008-09-28T20:10:00.006+02:00

_ es curiós com a la casa del libro pots filtrar la recerca de llibres per varis idiomes, entre d'ells el català, l'euskera, el gallec, l'anglès, el francès, etc... però també, caram!!: el valencià!!, i ja posats m'agradaria preguntar-lis: que ho fa que no apunten també, (ja que hi ha el castellà o espanyol): l'argentí, el peruà, el bolivià, el mexicà...?, seria l'equivalent a tanta tonteria envers el català/valencià que encara es troba per aquests mons
_ l'estrany es que en una casa de llibres, i mai tan ben dit, es pot fer aquestes definicions o distincions tan poc series, tot i que és pot fer si és fes per tothom igual, si és que es vol agradar a determinades zones geogràfiques de parla_ tot i la veritat de les evidents diferències entre la parla a les zones geogràfiques, és ben sabut al que s'anomena científicament català al que es parla al principat, valència, illes balears, rosselló francès, franja d'aragó, etc ...
_ si més no quan es fa distinció entre d'altres idiomes, doncs en aquest cas caldria apuntar també francès i quebequès, o també: anglès, australià, "estatunidenc", etc ... o tot s'explica com un altre menyspreu per aquest nostre idioma català tan sovint i interessadament dividit per interessos polítics, o senzillament mostra un altre passeig per la incultura o la plana i plena estupidesa...

intervals

2008-09-26T20:05:00.005+02:00

_ seria bo que dins d'uns anys pogués tindre catalogada en foto tota la meva obra, m'agradaria, però la feina no sembla fàcil, primera per extensa i segona diga-li murphy o buñuel, la qüestió estranya és que a darrera hora sempre!! hi ha un problema que ho retarda tot... i vaig naìxer l'any de viridiana però la primera que en va sorprendre i potser ser conscient d'algunes coses llargues ara d'explicar va ser l'angel exterminador...
_ tinc la bona o dolenta costum de ser persistent, això farà que algun dia ho tingui acabat_ no és vital, però m'agradaria, ara totes les prestatgeries les cremaria i saber que ho tinc més o menys ben arxivat, fotografiat i ben penjat per internet o bé m'animaria a cremar-ho de debò o bé a salvar-ho per sempre més... no sé, no sé_ l'instint o el canibalisme no em permet de moment decidir quelcom!
_ tot ha estat, i és, el resultat de l'acumulació però alhora de la necessitat de la "multicreació"... una necessitat vital, immensa, imparable per crear, procrear diferents estats plàstics, on evitar el màxim possible la repetició de models i resultats, potser no sempre aconseguit, però com a mínim amb la responsabilitat i resultat suficient per no esgotar temps, freqüències, mon sencers de consciència d'un tot inabastable que també en l'art existeix, inclús diré que és la seva verdadera llavor i sentit d'origen, on un resultat final és impossible, només avançar sabent que una infinitat de mons estan a l'abast_ caldria llegir a jane roberts o a michio kaku (o als dos i més...)?
_ per si fos poc no solament tinc ara dos blocs, ja ni ha un altre que és consolida i un a punt de nàixer ja dissenyat... i no serà l'últim
!?

ulls

2008-09-24T19:27:00.005+02:00

_ m'agraden molt algunes de les pintures de picabia, sobretot les que barrejava de pròpia collita amb la seva visió particular de les pintures de l'art romànic del pirineu,, o objectiva doncs les va visitar personalment quan va estar a bcn_ especialment les figures on una bona quantitat d'ulls s'enfilaven per les fesomies d'homes i animals_ jo encara, en la meva obra i de tant en tant, també em suren per algun motiu estrany, especialment a llapis...
_també una obra seva, portrait de femme aux allumetes, i que estava també present per a mi el passat dissabte, feta amb collage: amb alguns mistos, monedes i els ulls, em sembla, amb pinces pels cabells de dona_ em recorda una obra meva, dins la seria mozart del 91, on jo enganxava però trocets de fusta i els tons i motiu eran bastant diferents, però sempre m'ha recordat i relacionat, no sé ben bé per a què, amb aquest pintura d'en picabia, però és un honor i és gratis!
_ i admiro molt l'art romànic, tant el que he vist personalment per zones del pirineu, com tot el "traspassat" el mnac de bcn_ m'agradaria conèixer especialment al pintor de taüll, és senzillament, la seva, una obra de gran magnetisme i a l'alçada de qualsevol geni de l'història
_ voldria pintar més i volar per conèixer les rodalies del temps parat dels genis que ja no hi son
_ i no m'arriba el llibre d'en hernàndez pijuan que vaig demanar_ si sembla arribar però el seu alè de pintura i tabac, de sabor a l'eterna essència de traspuar el paisatge, a la pròpia terra o materia per trobar la ment perduda, o dubtosa sempre: per avançar?
_ felicito els de sofcatalà pel seu 10 aniversari: han fet i fan una gran tasca per el català a l'informàtica, i ho celebren el proper dia 3, segons aquesta adreça_ per molts anys més !!

dadaismes

2008-09-21T17:51:00.008+02:00

_ ahir tornava per segona vegada, doncs avui acabava l'expo man ray, picabia i duchamp, al mnac especialment per veure el que en vaig deixar de la 1ª sala i tota la segona, aquesta més petita mostrava al final una pel·licula dadaista i que ja estava començada i no vaig esperar als títols de crèdit finals, si és que havien i no sé perquè, la sensació era de quasi eufòria, bon humor, genialitat, realment eran bons, llibertins, trencadors, agoserats, intel·ligents, transgressors: es tractava d'una persecució d'un taüt que s'escapa amb el seu carro i cavall (o camell), tot delirant, ràpid, difícil de fer pels propis mitjans de l'època_ em va agradar molt l'escena on els convidats, un cop iniciada la marxa fúnebre, comencen a saltar a cambra lenta_ especial sensació per ami d'haver-ho vist o somniat, d'haver-hi estat?
_ compro el catàleg, miro -no admiro- la cúpula central del mnac i m'entorno cap a casa amb la seguretat d'have r vist/sentit/presenciat una mostra única, amb màxima informació i aportació d'obra, tècniques, documents, estratègies i propòsits de tres dels més importants dadaistes, no els únics, potser sí els millors... sensació també de saber-se poc compresos tot i figurar ara en totes les enciclopèdies_ sensació d'haver contactat tímidament amb aquelles nostres tertúlies a el progrés, las expos a el setze i l'entorn creat, el desenvolupament de l'aürt, la pràctica diària i essència d'aquells anys que no tornaran però que quelcom ens va quedar dins la ment o en el cor, també en els collons, però això és una altre història, o no... i no és nostàlgia, és només aquest tonto pas del temps... bé, sí: és nostàlgia !!
_ a la tarda torno a bcn i compro, entre d'altres secrets, un d'en boris vian: el otoño en pekín, i no sé encara per a qué, però el tinc ara a les mans, he llegit trepàgines i l'estimo molt, crec quer serà molt bó... recordar a vian em fa recordar converses amb david sobre l'escriptor_ boris va morir jove i jo només recordo haver llegi el seu: escupiré sobre vuestra tumba_ m'acabo de fer la proposta que abans del proper estiu hauré llegit tota la seva obra_ perquè? no ho sé, no fa cap falta saber-ho, només fer-ho...
_ ting ganes d'escupir sobre tot aquest nostre món que s'esquince per moments_ el dadaista se'm van adelantar i era d'esperar que tot continués seguint algun camí més creatiu i sincer, però la decadència ha estat total, no hi ha res a fer...
_ aquest blog està poc corregit, és un toll de paraules i dibuixos amb poc poliment, peró >>>>m'interessa com a mena de rauxa d'apunts, de comunicació pervertida, de ràpida consumició com a punt de partida per a quelcom no del tot previst, alhora res no ho sé ben bé, però és així, o simplement: és...
_ hi ha d'altres mons i estan tots per ací dissimulant o disfressats?
_ perquè el sr. servat s'assembla tant, o m'ho sembla a mi, de cara, amb en krishnamurti?
_ perqué no declarem a man ray com el millor fotògraf de l'història?
_ perquè = perquè?

orelles

2008-09-16T19:54:00.010+02:00

_ em sap molt greu l'absència d'ahir, per sempre, d'en richard wright_ encara l'importància de gilmour a la guitarra, el genial waters en tot i massa alhora -ofega, però és molt bo!!- i la percussió d'en mason, per no dir la presència omnipresent -ara també absència- del gran barret, sense wright els fluids roses no assolirien la cota altíssima de gran música, de gran poesia i ornamentació que sortia del fons d'aquestes ànimes absolutament creatives i fàbrica de somnis i sensacions...

_ necessito tornar a velles (i belles) essències, mig entretingudes per passadissos d'amors, morts i mots dubtosos_ allunyaments innecessaris, accions a distància de fills de puta que només fan que tocar els ous, però no els podran esclafar: els ous de la creació i de la llibertat, de la continuïtat del desig de crear, de ser i fer quelcom, encara que algú no li agradi aquest puta paraula: creació... jo la reinvindico, ara i ací: CREACIÓ, !!
_ el demés és merda !!
_ noto els pinzells entrant per l'orella i sortint pels ulls !!
_ fins sempre, richard...

nàusees

2008-09-12T19:00:00.006+02:00

_ directa, intel·lectual, lliure, feminista, anarquista, conscient, compromesa... nancy spero, al macba, en una llarga nit d'agost, tots quatre enmig de la nit, la llum feixuga, la humitat, calor i suors de tots els habitants de la negror de l'antic barri xino de la barna post-olímpica... molt intensos els treballs envers artaud, forts i necessaris, antològics...
_ artaud trobant paraules, escenaris, pèlecs i dibuixos entre la necessària follia, entre la nàusea i la sang bruta, els ulls fora de lloc, sempre m'ha fet impressió la figura i l'obra d'antonin, i encara em fa por entrar massa dins les entreparaules dels seus textos i poesia, doncs allà hi ha quelcom, potser el mateix que jo faig o penso, o semblant i em fa por o alegria en alguna nit d'estiu possible, ofegable...
_ ha estat, és, un estiu d'intensitats variables, però a la fi intensitats que ajuden a pujar amb menys boires el camí d'escales de pedra o de fang, segons el dia o la nit...
_ comunicació, inversemblances, nocions, premonicions, contactes amb la plàstica visible que es torna quan vol invisible
_ és la nit de l'inconscient i del conscient
_ és l'amor al clar i l'obscur
_ nàusees

freqüències

2008-09-02T18:48:00.007+02:00

_ potser recordant el primer dibuix, potser amb un llapis mossegat en un paper d'envolicar xocolata, sabria d'aquella primera sensació de trovar-se amb una altre modalitat de freqüència, diferent per primer cop a la del instint estrany de protecció que minvava al desitjar la mirada i el joc que ho envoltava tot...
_ segurament dibuixava ensumant la fusta, el terra de rajola roja gastada, el vidre, la llum, la roba i l'escletja de claror de tarda de sol o vent, de groc nàpols si sortia aleshores a veure cels i terres,
ensumant també l'aigua i la llet, i aquella olor de les mans entre pols de fang, motxo, flors, esperança i foc...
_ el primer dibuix, el primer toc d'un paper com argent blanc, i el plàstic, la fusta, el vidre, la pilota, el cel i els núvols, i la foscor...
_ i ells dos, procurant protecció o il·lusió , o joc o alterar freqüències... per un temps curt que s'ha fet i mostrat etern...

molts

2008-08-23T20:12:00.008+02:00

_ he comprat molts llibres, molts, aquest mes, aquest any i també tot l'any passat
fa temps que compro molts, molts, llibres
molts: salvo a la butxaca no fan mal_
els últims ahir: de rené descartes: meditaciones metafísicas - adrián paenza: matemática, ¿estás ahí? - c.g.jung: recuerdos, sueños, pensamientos
fa pocs minuts teresa m'informa que ha llegit al diari que al casablanca-gràcia fan una peli, documental inèdit i reestructurat per l'estrany (?) director: salomon shang..., de fet és una entrevista inèdita a carl gustav jung,
òndia !
és curiós, no casual, que en menys de 24 hores em retrobi amb jung d'aquesta forma, quan no fa ni una setmana recollia informació sobre ell i les seves connexions amb la massa d'energia-pensament no circumscrita, com explica ampliament chopra en el seu llibre sincrodestino que estic acabant de llegir, però el més interesant és aquesta sincronicitat que només amb l'intenció i l'atenció s'atansa a un només aplicant un no massa calculat interés... només atenció i... consciència
unifico, sento unificar: pols oposats, però potser no tan com semblen, pols sí, aixó si...
noto també, be més que notar els tinc al davant i no escanejats encara, que últimament dibuixo molt a llapis,
molt,
molts...

lleus

2008-08-11T18:13:00.005+02:00

_ no sé si pel fet de tindre pendent encara una nova visita al mnac de bcn per acabar de veure la mostra d’en picabia, ray i duchamp, a més de tornar a admirar les parets amb el romànic recollit (o robat, amb bones intencions sí, però pres tot dels llocs d’origen...) dels pirineus d’amunt i d’avall, d’esquerra i dreta, venen doncs, i s’en van, de la ment (i tornen a veure’m) les possibilitats creatives del dadaisme, de les fonts més profundes de la modificació i enaltiment de les arrels de l’art, l’esperit i la força d’un temps que sembla encara únic i llunyà, però que per a mi sempre es a tocar de la ment cap a la física absoluta i l'impredictible, com ha de ser (hauria de ser) TOT.

_ però la qüestió es que aquests dies que haurien (i de fet ho son) de descans i esbarjo alhora, són en realitat plens de petites excursions a l’essència de la ment que angoixada o relaxada (encara no sé com diagnosticar-ho...) s’enfila per les parets de la memòria, de les possibilitats de l’ànima, de l'aventura de vell nou de crear signes i paraules, de la complexitat complaent de saber-se enllaçat amb l’esperit universal...

_ és estiu i estranys els perfils dels somnis lleus...

moments

2008-07-31T21:02:00.008+02:00

_ escolto després de molt de temps even in the quietest moments dels supertramp, ara que aquest dies ha estat per catarland (!?) el roger hodgson_ aprofito per dedicar el dibu d'avui a copsdebec, mira per on!!_ deuria ser pel 76 que vaig portar, sense saber quasi res d'ells, l'àlbum (LP!!!) crime of the century, comprat a andorra junt amb altres a molt bon preu, com sempre.. en jordi, toni, javi, mercé, núria... varem ballar una música quasi desconeguda aleshores pels nostres conreus, blocs , autopistes, ponts i rius... mira per on!!

_ caldria veure, urgent!!!, els dibuixos de la nancy spero, al macba, tot i que em molesta el títol de dissidències, que deu ser correcta, correctíssim!!, però entre dissidències, no-llocs, alteracions i d'altres paraules màgiques del món de l'art i l'intel·lectualitat actual, m'altero i em faig dissident per qualsevol no-lloc i/o lloc del món mundial (altre parauleta...!!!)
_ vamoooooooooooooooooooooooooooooooos !
_ hi ha moments quiets?
_ hi ha moments que engegaria...
_ hi ha...?

nits

2008-07-27T12:42:00.004+02:00

_ acostumar-se a no ser fullola o simplement foll, quan no caldria, és una feina adient pels que somnien fluix
_ en quin moment va ser necessari clavar el llapis a l'interior del cervell?
_ perquè no beure de nou tinta xinesa, a les onze, cada jorn després de sopar?
_ sabré emmagatzemar amb paper la congel.lació eterna de les paraules i els estupefaents a la sorra de la nit?
_ acostumar-me a ser fullola o també foll amb el llapis al cervell, amb la tinta xinesa a la sorra de la nit, després de sopar...

cucs

2008-07-17T21:10:00.005+02:00

... el somni estrany on el tren anava per la via estreta on milions de cucs i després rates i després dos potes grandioses de pollastre negre s'atansaven cap el propi vagó i arribava al moll on terra gris i herbes i matolls enfilaven algun ball còsmic... i la tenda on una mostra d'artesania i llum veig d'espelmes o de gas espera ulls i mans, i la mare o professora parlava amb el noi que escoltava o no...
on som i on estem?
la feina estúpida de cosir propòsits, propostes, breus definicions d'un món caducat i pervers, ple de cucs...
som una espècie de sac de por i pols de pebre a dins de culs podrits de rics
i els arbres semblen morts
el somni és estrany però la llum és la de sempre, si més no la provable i la desitjada
o l'alba, entre sol, lluna i llàgrima, plora al saber de les teles arxivades al buit, al res, a l'infinit oblid
i la serp escolta encara la cançó dels pinzells secs
m'estimo el qué, no el quan, i sembla (és) tard...

incapacitats

2008-07-08T19:05:00.004+02:00

_ jo no sé perquè publicitar periodísticament als sabis del G8: tenen els sants collons de dir la gran mentida -entre dotzenes d'altres que han dit, diuen i diran- de que, per exemple, reduiran les emissions de CO2 a la nostre desgraciada atmosfera pel 2050... però quin cinisme els cabrons.. fe-ho ara, hòsties!!! i envers als països necessitats. deixe-vos ja de tanta demagògia si només us interessen pels vostre sagrats interessos, tot el demés és demagògia: si vole-ho donar-lis aliments fe-ho ara, no quan ja estiguin morts de fam i de les vostres propostes rapinyaires...!!
_ quanta falsedat: igual que els del manifiesto per la defensa del castellà, (quina "pandilla": confonen la llibertat d'expressió amb la demagògia...), tanta hipocresia i mentides fredes o calentes però ben dissenyades per aconseguir rendiments personals i polítics
_ i la política i els polítics? de puta pena, també el socialistes i els d'esquerres, tot i el progressisme o valentia que han portat a terme en algunes qüestions socials de tant en tant han d'agenollar-se a la tonteria i "correcció" generals, que al final només es simple i plana por... a l'esglèsia, a els que pensen lliurement i sense por (pocs), a les properes -tot i ser llunyanes- eleccions, curioses eleccions que legitimen a quatre paios perquè representin al poble i encara que siguin pocs els lladres, la majoria escenifica una gran farsa per solidificar l'avorriment, la injustícia i que perduri la indiferència de la gent per seguir regnant com a classe que insulta, dia darrera dia, a la pròpia intel·ligència humana: es comença martiritzant a una pobre llengua (i perquè encara no els permeten més...) i al propi aire que respirem i acabem fent discursos de sopar per idiotes, siguin a les seus itinerants del G8, al Congreso o a qualsevol parlament "legitim", només faltaria...
_ caldria recordar -ara que hi penso- i enmancar a totes les escoles, empreses i espais on pot encara conservar-se alguna raó l'article d'en javier marias del passat diumenge a eps
_ ens tracten com a imbècils els propis polítics imbècils que hem votat democràticament per continuar imbècils -tots plegats- tota la puta vida !!

solvències

2008-07-07T21:33:00.002+02:00

_ fa pocs dies visitava l'última expo d'en joan-pere viladecans al palau moja de bcn i la sensació de haver apreciat una sabiduria i sensibilitat extrema encara no m'ha marxat i espero, crec segur, que no ho farà mai... viladecans és ara el millor pintor català viu...

_ vaig estar molta estona, amb genís, observant cada una de les seves obres... i no és normal en mi, últimament tanta devoció, però cal reconèixer la maduresa i solvència creativa d'en joan-pere: IMMENSES...
_ tinc però la sensació (extranya?) de que a més d'un especial resum com a experiència molt personal, també deixa un traç o un regust a presència tràgica i testament_ és, repeteixo; una sensació...
_ encara em falta la sala 2 (entremig em vaig perdre contemplant l'obra del mestre de taüll entre d'altres joies de la corona(?)... -tornaré un altre dia per acabar la feina-)però ja he vist la meitat de l'obra dels dadaistes que ens han portat al mnac:
_ manies de personalitzar només a man ray, picabia i duchamp, però falta tristan tzara i la resta_ tot i que va ser un moviment molt especial és, per a mi, de vital importància per l'evolució de quasi tot l'art de vanguardia del passat segle i fins ara mateix la seva influència i fortuna es desplega per a la gran majoria de propostes "instal·lables" i conceptuals d'avui mateix_ encara no ens hem desempallegat, ni falta que fa segurament, d'ells quan poc es mira d'encaixar la innegable, extensa i veritable imprompta que sura per arreu de l'art actual
_ gran deute envers el dadaisme doncs, camuflat o no, però ben viu i això si: massa edulcorat ara...
_ desitjaria que és revisés el moviment en tota la seva totalitat_ de mitjans, com aquest que ens arriva ara al mnac ni han arreu de culturburg i hi manquen masses noms i sobren masses propostes per construir obres efímeres de tots ells i caldria, especialment, ressaltar en extrem la seva gran influència al surrealisme i resta de moviments i tècniques com: op art, pop art, fotografia de vanguardia, collage, grattage, performans, conceptualisme, recerques amb les noves tecnologies (primeres experimentacions amb el cinema i la fotografia...) objectes trobats o inicialment no convencionals per fer una nova escultura, dibuix, pintura...; també origen de la bauhaus i d'altres, canvi radical en fer i divulgar la poesia, i dissenys, teories i pràctica i orígens del teatre de l'absurd, existencialisme, situacionisme i en essència l'anarquisme posat al servei de la creació, pura i dura: com hauria d'ésser i no és...
_ he estat a punt d'agafar el supositori d'en nouvell i posar-lo a l'inrevés un cop firmat com a r.mutt i datar-lo: 1917-2008.
_ un altre dia...

_ vies

2008-06-26T23:44:00.005+02:00

_ durant tota la setmana els de cultura del diari la vanguardia, des de internet, publican un dibuix meu, des de el dilluns fins divendres, avui ha estat el quart: el poder de la paraula !!
_ és una oportunitat de donar més a conèixer la meva obra, especialment la que toca la temàtica del còmic, sel·lecció d'obra del meu blog: cops de bec, però amb un món oníric molt personal: una barreja de dibuixets iniciats mentre parlo per telèfon i una aproximació difícil, però constant, al món del somnis i de realitats parael·les (a la vora o ben allunyades...)_ El sota-conscient que parla fluix i dibuixa per donar a conèixer quelcom?
_ gràcies a tots els que per e-mail o des dels propis comentaris de la secció de la vanguardia i d'altres aventures em fe-ho costat, i especialment a la periodista mònica cebrián per la seva constància, perseverància i treball...
_ des de l'interior d'una balena o forn de pa: seguiré lluitant, treballant, il·lusionant i mortificant... !!

Nos

2008-06-24T20:03:00.002+02:00

_ No hi ha massa temps per crear a les paraules que clouran en mig del desert de la ment nua
_ No hi ha cap ànima que no sàpiga que tot es fum
_ Un no és el resultat de l'oblit segur...

meninas

2008-06-22T20:22:00.004+02:00

_ vaig visitar oblidant velázquez, las meninas, al museu picasso de bcn, val la pena només per revisitar la revisitació que fa el mestre de l'altre mestre, en aquest a més amb l'icorporació d'obres que donen voltes a les primeres, no sé ben bé per a qué, potser seria millor posar-les al costat de l'obra del prado, doncs la versió picassiana comença i acaba per ella mateixa_ suposo que tot es monta per donar continuïtat, sense treba ni sentit i/o mantenir el perfil tour-turístic de la ciutat...
_ no sé que fan alguns del quadres de picasso enmig de algunes obres: menines per menines no hi ha massa sentit, doncs el que volia donar picasso és molt diferent dels altres pintors, encara que l'influencia de velázquez fos l'origen
_ diria que picasso va fer tota la serie -uns quadres que no em canso mai de visitar- amb el seu sentit carnívor i camaleònic necessari i de sempre en quasi tota la seva obra, per fumigar l'obra_ també per fer una obra definitiva més gran, a l'estil guernika, però va ell i ho fa tot al revés, començant per una primera obra més gran que totes les que aniran darrera, tot ho capgira com només ell sap fer, cada obra actua alhora com un apunt i alhora com un ganivet que ratlla i ratlla un original, siguin els propis personatges capgirats, el propi espai i procés on els pigments expliquen una decadència i una lluita per acabar amb l'art, una peça més, un argument més per fer-ho...
_ i ací seguim nosaltres, o no...

amagats

2008-06-13T18:33:00.005+02:00

_ llegia ahir a el país, pag.50, un article sobre "los escondidos", comentant i enaltint l'obra de gonzalo hidalgo bayal, com a modest professor d'institut a plasencia però amb una obra metòdica, feta sense pressa, sense l'angoixa de la promoció i l'éxit, un bon geni literari entre desconeixement general relatiu i una obra d'alta qualitat... formaria part d'uns amagats que el temps els hi dona una poca però segura raó, doncs treballen amb la llibertat suficient com per fer-se i desfer-se d'un món propi sense lligams, ni aparents ni materialistes, com fan la gran majoria d'ens i ànimes del món literari i artístic
_ per extensió a mi em toca l'artístic i puc donar fer de tota aquesta realitat, potser absurda però del tot inevitable: res és el que hi ha en aparença però avui en dia sembla que el que no té èxit gran o dins dels cenacles més o menys tancats, senzillament no existeix_ però alhora hi ha tota una fauna de creadors que tiren endavant amb força honestedat, sentit comú i creatiu d'amplia llibertat, amb tot un corpus d'originalitat i vitalitat
_ seguiríem doncs un camí com el dibuixat en les lletres de vila matas al seu llibre bartleby y compañia, on una serie d'artistes transiten sense pausa, aliens a les promocions i focus d'atenció mediatitzada, medallística, gremial i de fanfàrria pura i dura_ també i resumint: la mediocritat enfront -a mort- al res, la inseguretat o la inanició... però això seria una altre història (o és la mateixa...?)
_ no som pocs (sembla), i ningú respira massa!

_trenco:
_ per altre banda torno amb la llarga protesta per la meva manca de temps o per l'acumulació de llibres pendents de lectura que s'apilen de forma angoixant_ aconsello dos de nous que em menjo amb calma però constància (com tot el que puc...):

el complot del arte (ilusión y desilusión estèticas) de Jean Baudrillard, llibre molt recomanable (d'amorrortu- editores)per saber de la realitat esfereïdora de l'art actual o dels últims anys posmoderns i conceptuals, entre altres parèntesis de situacions, dissuasions, reflexions i paranoies de l'art contemporani...
L'altre és de quim casas de càtedra i és una més que aproximació a la vida i obra de david lynch, molt detallat i amb una visió molt especial, real i desacomplexada del gran director i la seva producció (també la no específicament cinematogràfica i formes de crear plàstiques diferents i alhora complementaria o iniciàica de la seva intensa producció, doncs aquest paio és molt més que un director de cinema...)

_ apostem per seguir amagats o ens obri'm?

rooms

2008-06-11T20:24:00.007+02:00

_ d'un extrem a l'altre? escoltava el requiem de mozart per si al final m'animo pel grec d'enguany el dos del vuit, dia abans del quaranta-set, però passo cagant llets al setting sons de the jam, com aquell que no vol la cosa... eren (son) molt bons, entre the police i els pistols, temes curts i ràpids, més lírics que els ramones però efectius, sincers, directíssims com una fuetada a la cara o als ous... em quedo amb tots, més els the clash, the smiths, the cure, the who.........
_ en treballs meus del 01 he trobat ja els personatges del barret cònic i nas llarg vermell o de pallasso, com el treball casual (aparentment) d'algun il·lustrador, com el del cultural abcd del abc (cretins), no pas previ al d'aquells apunts en the room del 01 i posteriors_ estranys fils que s'ajunten amb molts d'altres que he anat comprovant molt sovint en feines de consagrats, coneguts o inèdits artistes i artistets_ persistència i extensa sincronicitat (en aquestes imatges i d'altres que es magnetitzen, emmagatzemen o s'acaronen "creativament")_ es curiós com el que abans era bastant hermètic ara, en pocs anys, s'ha "democratitzat", s'ha obert, s'ha fet quotidià, amic o company... es així i no té perquè ser dolent, oi?
_ m'ajuden (sons i rooms) per a la recerca d'alguns colors, formes i situacions (també landscapes) o millor dit o profunditzant: personatges/missatges químics entre el meu jo i el diàleg per fer figures i formes noves, no pas gens fàcils, de moment, però m'endinso entre l'essència sagrada del mite pigmentari obscur i la ciència dels afers quotidians, tampoc gens fàcils però gratificants
_ no sé perquè el color rosa, i més d'un dia també el marró cabró, ha sortit tan ràpid com potser acabarà marxant... i el negre que ho inunda quasi tot, quan menys oposa resistència al blanc cabró que vol netejar tot (com sempre...) i la foscor és immensament i proporcionalment equidistant i necessària en temps de crisi com els d'ara o en temps d'imbecil·litat crònica com sempre... ens envolten parpelles carregades de merda i no fem prou cas de la basarda, el patiment, més l'intenció suprema d'arraconar veritats per part dels que porten tapa punys amb angles d'or...
_ i sobre la taula vermella sobta retrobar el sentiment dels aromes de la carn, dels sons i la son... i the room ?

preliminars

2008-06-08T18:28:00.009+02:00

_ al final a la laie trobo el llibre-catàleg per 28 eurets de l'obra del pintor que m'ha tingut tota la setmana amb una relativa, però persistent, tensió doncs no sabia si aconseguiria el llibre però, passada una setmana doncs, l'he trobat, i era l'únic que quedava i existia allà i qui sap si a d'altres llocs d'aquest país i no ha volat: com ha de volar un llibre sobre un artista quasi desconegut, però tot podia passar en una llibreria d'un centre d'art tan transitat amb milers de visitants setmanals_ es tracta de: avner ben-gal, pintor israelià i no és entrenador del barça_ imatges sel·lecció d'una mostra de la seva obra a la kunstmuseum de basel_ és d'aquells fets estranys que passen -em passen sovint- i reconec que l'obra és estranya però m'agrada molt_ es com si l'avner m'hagués fet bona part dels quadres que jo hagués tingut que fer durant els últims anys i que no he fet per haver-me dedicat a fer el burro en d'altres coses, suposo que també, o més aparentment, necessàries, però em resta un buit molt gran al meu interior o la meva ment tan desviada...
_ això em passa molt de tan en tan amb d'altres artistes com: baselitz, oehlen, guston o el malaurat kippenberger, és una sensació molt estranya i antiga: en mig del meu desig de ben jove de no voler assemblar-se la meva obra a ningú, el cost deu ser aquesta sensació de que algú s'aprofita del que jo voldria fer o pretenia fer_ aquesta sensació va començar una bona tarda de 1ers dels 80's visitant la galeria dau el set o la metràs a bcn on havia una col·lectiva d'artistes (joves?) austríacs i també a la trece amb un desconegut aleshores barceló_ en fi com deia: deu ser el cost de voler preservar quelcom d'autenticitat o de paranoia evolutiva o degenerativa, que hi farem... m'ho prenc amb calma i alguna dosis de llunyana il·lusió per continuar treballant lliurament, amb total llibertat, vaja...!!
_ remarco però que tot és més aviat conceptual que material doncs, per altra banda, difuminant dualitats però reconeixent alguna realitat, no m'assemblo tan al final plàstic d'aquests que anomenava i d'altres que el temps instal·la en alguna carpeta de l'oblid teòric, no: realment he aconseguit fer quelcom d'original, crec molt en la meva obra original -una altre és la pèssima o nul·la difusió- però es clar: les fronteres avui dia son molt difícils d'impermeabilitzar i també de penetrar, com a pigments morts...
_ me voy:
_ ara ja preparo, i tot això m'ha ajudat crec, juntament amb els esdeveniments llargs d'explicar de l'últim any i de més enllà, una llarga serie de dibuixos i, espero: una serie de pintures sobre paper i tela, segurament oli i tècniques mixtes... perquè: ja toca, no puc més...!!!
_ de moment amb desertitzaré pensaments i m'embolicaré amb essències vitals durant unes setmanes adolorint els dits, els ulls i el cervell amb uns preliminars de seducció i angoixa alhora, com aquest:

grans

2008-06-05T20:32:00.006+02:00

_ en un dia he passat d'escoltar les suites franceses de bach interpretades pel gran glenn gould a injectar directa al cervell i cor les cançons de the who del cd who's next, comprat fa una hora al eroski -vés per on!!!- pel grandíssim preu de 4,99 €, impressionant temes com: baba o'riley, my wife, won't get folled again o going mobile...
_ el gran arriaga a la icatFM, em sembla que era ahir però, entrevistat per la gran mery cuesta que té una web de putamare, ella que em va fer un sabrós article a la gran el temps d'art, filla del gran setmanari el temps, que sembla(?) que no es publica o no la sé trobar pels puestos que hauria d'estar...
_ en un altre ordre de coses i preferències, molt llunyà i a la vora alhora:
_ avui he pensat (quin remei!!!) amb els grans cracs (departamentals aquarterats...) que m'envolten el cervell de dia, millor dit es pensa'n que fan quelcom de gran al meu-nostre món laboral superior, i per freqüència amiga o enganxosa he trobat una descripció casual o definició del que pensava i escrivia fa quelcom més d'un any pel meu antic blog dado i traspasso ici, ipso facto:

Tomates verdes (la nube no lo sabía...):

Si bien aún no es oficial, ya se puede publicar: El concepto ausente o la sinrazón escenificada en las, sospechosamente cohesionadas, asambleas de jefes de marketing ha parido un tomate verde casi único (?). Y no uno de artificial, sino uno como verdadero, físicamente igual a cualquier otro tomate verde, de cualquier país donde se paren a lo natural, claro.
Ello no es motivo para declarar, a escondidas pero con rotundidad, que con este tipo de muestras, por muy reales que parezcan o sean, ser pervierten demasiados reflejos del alma empresarial, no consiguiéndose que los trabajadores laboren más y no se profundizan ni se debaten los problemas reales. Más bien se siguen pasando por los cojones cualquier idea para ordenar la nada. Y la Nada continúa cara y necesaria para poder mantener a tantos cerebros-culos insolentes e inútiles... Incapaces.

_ continuem la farsa i el món de fantasia on perdura una realitat perversa i pervertida que es desintegra gradualment i tota sola-soleta, dins la pròpia mediocritat, imbecilitat i tendresa de la pròpia por i de la inutilitat més estesa i morta i que forma part, a gust sembla, de la nostre societat i d'un suposat ordre laboral, empresarial, sindical i carcamal... absurda realitat per un NO RES monumental...
_ en fi: alguns grans de grandaria i de grans al cul...

arestes

2008-06-02T20:12:00.006+02:00

_ em va agradar ahir visitar, amb l'arnau amb matí plujós, l'expo de jonathan meese al espai montcada de caixaforum_ tanca el proper dia 8, val la pena, hi ha poesia i malaostia tan necessària davant del cofoisme d'avui en dia a l'art i cultura en general
_ llunys els 70 i 80's, on semblava quelcom es movia per millorar, si més no per revolucionar fonaments i realitats caducades en aquest nostre pais tant petit i a la resta d'aquesta europa també rovellada, ara només podem observar petites pinzellades de risc en obres com les d'en meese, tot i la seva anarquia aparent i el freekisme manierista manté i ens mostra un discurs directa, autèntic, sense additius, sense por, amb la cruesa suficient i poc acomodatícia enfront de la gran farsa dels circs mediàtics i de moltes grans estrelles de l'univers of art
_ sembla estrany que no es doni més pas a galeries d'aquests, penso jo, punts de partida a realitats noves, amb risc si, però tenia modestament entès, o malentès, que l'art és risc...
_ vaig tocar un llibre d'un artista que no recordo el nom (potser van-gel) però el haver trobat a la mateixa llibreria laie de nou la revista exit-express, de la pròpia emoció, doncs em pensava que ja no la editaven, em vaig distreure i ara tindré que esperar un altre dia, i esperar alhora que l'únic exemplar no hagi voltat, doncs em va agradar per les mateixes raons que el treball d'en meese (alhora potser s'acosten, es toquen, el meu propi, però amb algun discurs variable...)
_ hi veig i noto una sinceritat, sota un aparent infantilisme, que s'acosta potser a propostes plàstiques d'en lynch, oehlen, dahn, kippenberger i d'altres ara no tan anomenats però igual de vigents i d'arrels de risc, de voltar sense por per les arestes dels abismes i també de la poesia infinita que un troba si rasca la superfície real i amorfa que ens protegeix (?)_ i si un (o una) fa servir la ment i el cor enlloc de recercar falsos glamours...
_ i la crema catalana segueix cremada, encara.

draps

2008-05-30T19:04:00.010+02:00

_ a punt de canviar la web, pujo tot potser aquest vespre mateix, continuo amb la fascinació i necessitat vital d'anar contra l'avorriment omnipresent en tota vida humana generalitzada i a la meva en particular_ un cercle estrany o peix que es mossega la cua: la vida i la seva monotonia absurda, massissa, absorbent, maleïda i puta...
_ va agradar molt la feina del rai a iguapop el passat dissabte_ passejo per carrers del voltant del de comerç i recordo vells temps, galeries i bars, carrers mullats i poc il·lumintats, ente els il·luminats _compro el llibre d'en josé ribas sobre les seves vivències dels 70's, i la de tants d'altres, com jo, doncs tot i que sóc més jove que ell però hi ha força esdeveniments que em tocaven de la vora i varem traspassar pels 80's _ i essències que encara avui vull conservar i compartir o quan menys no oblidar, no deixar fluir -com és diu ara- o especialment que no s'evapori l'esperit perfectament valid d'aleshores, es digui el que es digui ara (els de sempre...)_ josé, si m'escoltes: on està l'ajoblanco que a punt havia de ressucitar fa poc temps?_ ens fa falta quelcom de semblant, tan sols semblant... ! !
_ de totes formes: que nos quiten lo bailao ! !
_ i arrossego alhora també alguna de les essències utòpiques, vitalistes, anarquistes, situacionistes, "tocacollonistes" del maig del 68... tot i els neo-lliberals i la patuleia nazi-globalitzadora que ens toca per arreu i el que no sona...
_ també llegeixo -i miro i admiro- llibre sobre vida i obra de de kooning, cabró i boníssim tot ell, tota ella (l'obra...)
_ tindria que anar a la funda miró, la tàpìes (pero estan d'obres), el Macba i el Mnac, també d'altres però tinc l'estiu a la vora i l'articket a la butxaca...
_ demasiados dias sin saber nada de eldígoras, no puede ser... tampoco de paralelo sur, no puede ser, y cómo está eom, ?? _hay que llamar-hacer-mover algo, y b del eme, y tantas y tantos...??
_ i ara ja fa un any de el corazón del limo... Un any ! !
_ apunt de canviar també aquest blog i l'altre (forma part del mateix instint de modificar o carregar-me el fet, els fets i les imatges per trencar monotonies i apaivagar el desassossec i la basarda que envolta masses voluntats rovellades, toma ya!!!!...) o potser no ho faré: em cau bé la fragilitat i l'abisme de l'incertesa, la sorpresa i tot el no programat_ que ja és desig doncs en la quotidianitat tot està perfectament programat, promocionat, sessionat, sancionat, previst, objectivat, acomodat, departamentat, podrit vaja...
_ i de crear-ne un de nou, però molt especial, hermètic, quasi invisible (potser a ple estiu...)_ per continuar sent un "culo de mal asiento"_ en creació i en quasi tot és l'única manera que entenc que les coses han de progressar: movent-se, fent sempre quelcom de nou_ i costa, costa molt, però s'ha de lluitar
_ em sap molt de greu que hagi mort en sidney pollack, gran cineasta, gran, molt gran...( però a mi no m'agrada memorias de áfrica, apunto...)
_ he pintat bastant, però encara tinc el ferro, el totxo, la fusta massissa, el milió de draps, el ciment armat, el clavegueram, l'ansietat, la mort, el pessebre vivent, la serp de pedra i diamants, la negror de d'incertesa i de l'amor tombat: com a possibles elements per no veure una crua realitat o vells aliats per estimbar-me relliscant a la primera corva perillosa, però especialment suports, ferides i desviacions d'agradables guions per no obrir la capsa, enlloc de la caixa, definitivament...
_ l'aire és feixuc però sembla alterar un segona visió d'un ordre intern que no vol caminar per deserts ni glaceres
_ cal més alegria i sexe i colors o demanar capses per pintar-les a les dues de la nit, com abans, molt abans...
_ cal un arbre nu per vestir-lo.

ulls

2008-05-23T18:18:00.005+02:00

_ em serveixen unes paraules de josep pla del quadern gris, per expressar un sentiment de veritable claror i obscuritat alhora_ ho porto/portem a dins (i a fora...)_ sorpren i electrifica i altera per les cantonades de la memoria i de la vida:

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

liquats

2008-05-14T20:42:00.006+02:00

_ ah!
aquest matí quan esmorçava un troç i traç de pa amb buti negre i estrella -entre espais de basarda esmorteïda pels sotracs financers d'una massa suficientment grossa o ample per obligar, segons com i/o quan, vomitar a estones o baixar de recules i amb les mans alçades (com titulava pedrolo, fa temps), al arribar al mig del cultura|s de la vanguardia, observo, amb sorpresa i goig, algunes de les obres d'en rai escalé que ahir mirava i admirava per la seva web i fa dos dies comentava jo aquí un post, i:
_ m'alegro molt perquè és un gran artista i té una gran obra_ amb un cantó especial, obert però obscur i... especial, obscur i obert...
_ ah!
_ apunto una artista nord-americana, descoberta fa poc des de camins paral·lels, liquats o laminats londinencs, i m'agrada molt: julia schwartz...

decorats

2008-05-14T19:56:00.006+02:00

a un dinosaure gros i gris:
_ s'acosta el temps d'apuntar les cartes marcades per un destí uniforme o erm
_ hi ha un futur per la meva sang (part) on pinzells esperen tacats de pintura o basarda
_ també recorda: l'esperança de l'angoixa constant (entre cromos i nocilla)
_ es difumina un cos entre mil lliris, en clara bonhomia per ser discret per continuar fumigant pols de bledes (o eucaliptus)
_ la sabata persisteix a restar sola, es tractaria -si volgués- de fotre un cop als collons d'algú, però és massa bona... sabata
_ eixamplar el paper per vomitar-hi de nit i la carn blanca
_ un riu
_ estimo al peu i la lluna, després de la primera llàgrima
_ aigua i quelcom hermètic
_ perdérem aquells rellotges de la renfe antics ( i la palmera?)
_ l'espurna del fàstic acostuma a crear absència, no es massa bo, no es massa... no sé: he perdut quelcom del 2006, però no sé...?
_ mirar dissabte o la radio o l'escombre, mirar entre un escenari de plenitud o solitud, mirar...
_ és clar
_ és clar?

sincronos

2008-05-12T20:13:00.007+02:00

_ es curiós (molt més curiós, diria...) que ahir pensava amb la propera mostra swab, concretament si començava el proper dia 15 o la propera setmana i que la primera de l'any passat em va agradar molt o com a mínim sorprendrem i refrescar molt, molt..._ amb algun desencís (molt íntim però i alhora agradable -masoquisme de la casa...-)_ també que ni en G ni jo varem gosar a deixar cap anunci-postal de la meva web, ni tan sols parlar amb cap galerista (tot i l'apropament curiós d'alguna, com una noia d'una galeria nord-americana, però es devia pensar que era un possible comprador, i tot i el seu bon castellà no vaig aprofitar per dir-li que també era un puto pintor i que potser voldria quelcom d'atenció o que anava carregat de gelosies immenses, o etc...) però tot això forma part del meu tarannà, no solament inconformista i/o anti-stablishment (qué maco aquest nom...!) sinó que també i més concretament: d'autèntic gilipollas que no pensa en difusió de la seva puta obra sinó en seguir pintant: només pintar i acumular obra fins el sostres de mil cases, edificis, castells i cervells varis...
_ en fi, la qüestió és: que pensant amb tot aquest desgavell personal i proper esdeveniment d'art barceloní in and on, fassion and young, cool i cul, etc... va i m'escriu el meu admirat (com pocs, tinc que reconèixer, i alguns amics en son testimoni dels pocs artistes de bcn que m'agraden i que potser he tinc afinitat(s) d'estil i/o intenció que és: en rai escalé i que ara exposa (recomanable: jo hi aniré el proper dijous...) a la iguapopgallery_ em comenta un post d'addiccions del passat 5-4 envers el pintor, admirat però en escés avorrit i amanerat fins no sé quin extrem!!- antoñito lópez i la seva peli amb l'erice del membrillo
_ coincidim en el pronòstic i conclusió i aprofito doncs, de nou, per re-anunciar la seva expo_ fa temps que conec l'obra i l'enllaço en els meus links del costat dret... m'agrada la coincidència amb la meva obra a que de tant en tant el collage es fa molt protagonista, com una primera pell per distorsionar una nova realitat més ambigua, estranya, nova o tangencial quan no també multirreal , transformant un tot nou o potser només desitjant una lectura com angoixa esquinçada, modificada i acaronant alhora una nova raó o un nou monstre...
vero?
_ també acabo amb tot plegat com una (gran) "coincidència" (diem estranya o recurrent sincronicitat?) amb d'altres -i mateixes- coses/fets:
swab, trobada entre un quadre i els seus (possibles reals a l'instant (i posteriors trobades a d'altres llocs de mostres d'art...), de maig a maig, d'abril a abril, de carrer comerç de fa vint anys al d'ara, de benet a iguapop al mateix lloc o al costat, de ninos i nines a collages que es transformen amb paral·lelismes, de formes, colors i calors que es modifiquen, lliguen, alteren, conserven, perllonguen, escapen, reiteren, entren i surten...
vero?

mayos

2008-05-05T21:05:00.003+02:00

_ hay que reconocer que babelia sigue siendo un gran suplemento de cultura de un gran periódico como el país_ aunque un lector criticaba el pasado sábado, en una carta al dire, que en el suplemento sobre el mayo francés del 68 del sábado anterior se olvidaba o no mencionaba a la internacional situacionista como movimiento previo importantísimo a tanta explosión de ideas, deseos y cambios, políticos y sociales... creo que tiene mucha razón la crítica del lector ya que conocí de primera-segunda mano (y muy prematuramente: a mis quince añitos de edad concretamente -en aquel insti del 76 infestado de "quematodo"...-) a las ideas de los señores/as situacionistas y es de justicia reconocer su labor de pre-mayo como mínimo y de los malditos, inauditos, tontos (¿deliberados?) olvidos (o es que es muy laborioso estudiar este y otros movimientos vitales previos y para que no sólo sean los señoritos de siempre con los adoquines en la mano los únicos protagonistas y "héroes" entonces y ahora cuarenta años después...) porqué, además, no todo el mundo estaba en parís aquel glorioso mayo... ¿verdad?
(a suivre...)
ah! y gracias a babelia por las palabras de benjamin black y roger waters...

pàgines

2008-04-28T19:58:00.005+02:00

_ no he comprat cap llibre per st jordi, no acostumo a compra-ne quasi mai en aquesta diada tan maca i tan polla... tampoc (però alguna vegada caig)els llibres super-super vendes a priori (de prior de les ordres monàstiques de les editorials, tan maques elles i tan nostres...), tot és tan maco que no compro en aquesta data tan maca i tan santa ella... uns dies abans sí, com per exemple un que ja porto una trentema de pàgines i és molt recomanable per saber més de la simetria i la seva relació amb la ciència, la plàstica i les mates per exemple i molt més, està encara a totes les llibreries, espero: doncs en breu ho canvien tot als aparadors, i es diu: belleza y verdad (una historia de la simetria) de ian stewart, una meravella saborosa i amplia, amb moltes possibilitats addicionals per descobrir...
_ la puta rosa, sí que la compro quasi sempre... l'anomeno així no despectivament ja que és una flor especial però cal reconèixer que en fem un gra massa, es treuen flors de fins a sota les pedres o de la mar salada, ara que fins l'aigua la veurem de la mar... la puta rosa també, qui sap!
_ també he començat el zoo cuántico de marcus chown: per entendre més sobre la complexitat i senzillesa alhora del nostre univers real (o imaginari...); i també sembla especial, molt especial el més conegut i a dalt de tot de les llistes: el noi del pijama de ratlles de john boyne (de tan en tan ja deia que ensopego a la tentació, o a la esporàdica moda. si crec que el llibre s'ho val, es clar...) Ah! i em deixava l'últim d'en mendoza, divertit, imprescindible i erudit, com sempre...
_ la setmana passada vaig estar a punt de saludar al moebius però l'espera semblava massa llarga i tampoc havia fet el dibuix que m'hagés agradat donar-li, però un altre any serà... el saló em va semblar molt bé, molt complert i ple d'iniciatives i propostes molt vàlides i necessàries, però tanta massa per veure em va saturar, segurament prefereixo la taula, la cadira, el paper, la tinta en un estudi de treball, la difusió -com sempre- és una altre cosa i així ens va als que no estem dins el "negoci"...
_ caldria escriure a la vicky, no ho he fet mai, tot i les ganes, i segurament ho faré algun dia perqué hi han qüestions que s'esveren per entre la memòria, les parpelles, els dits, els guants, els pinzells, les lletres, els ous, les llunes, la ment i els valors ofegats entre mil gats o colls d'artistes morts... i vius.
_ ja veurem...
_ en un glop de sang s'enterren varies cartes de formigues estrangeres i s'acaba un ritual_ o comença?

mirades

2008-04-16T20:44:00.003+02:00

_ boníssim el treball de marlango amb automatic_imperfection (tinc una edició especial), val la pena, del millor musicalment parlant per aquests nostres mons de déu, encara que sigui amb anglès quasi tot-tot...
_ traspasso amb la mateixa música i el seu ritme tranquil i enèrgic alhora a les fotos que david cos em deixà publicar en el meu primer blog pensart, farà ja més de tres anys... una pruna i també un estudi del dolor: fotos amb gran contingut i mala llet apreuada enmig de la nit de la son, la por o una mort amagada (dic jo...), d'entre tantes no vistes o poc de la vida abrupta i/o trencadissa, del gran amic, poeta i fotograf, que aprofito públicament per demanar-li que fabriqui constants somnis i sovintegi la difusió creativa, tema gens fàcil i ho sé: son paraules d'un que fluixeja molt aquest fil d'agulla mal endinsat... Cal, però...
_ el mateix david em recomana una expo a la virreina de fotògrafs xinesos, segurament aniré ben aviat, i jo alhora li recomano la d'artistes també xinesos contemporanis a la fundació miró... anava quelcom escèptic però cal reconèixer obres d'una gran originalitat, creativitat i seguretat en unes possibilitats difícils pel risc a copiar en l'art d'arreu avui en dia... Alguns s'han surten prou bé i amb una paciència i tècnica de treball infinita (ah! feines de xinos, es clar...). Em sembla que aviat hi haurà també quelcom d'art xinés d'ara al caixaforum. Fa una mica de por l'excés de proliferació o promoció d'aquesta gen d'aquest formidable país, tan mal portat políticament en contra d'elementals drets humans per la seva classe idiota política_ potser massa art xinés per arreu, ja ho vaig constatar a la biennal de venezia i d'altres però és el risc per voler saber de tot art potser mal anomenat emergent...
_ hi el proper cap de setmana aviam si saludo a en moebius, el gran moebius, al saló del còmic de bcn ?
_ pregunto a més: on són ara, per exemple: druillet, muñoz&sampayo o carlos giménez... Em feu falta !?

exemples

2008-04-11T20:02:00.004+02:00

_ en que coincideix per exemple, una imatge d'en picasso pintant una tarda-nit el guernika i una parella assentada menjant crispetes en un sofà i mirant la tele un vespre d'un any entrat el segle XXI, per exemple...?
_ una flor que mata amb ganivet a una mosca podria arribar a ser presidenta d'un govern?
_ hi han projectes interessants com rizoma, e-limbo, espai en blanc i esferapública, per exemple... i també propostes de creadors o desertors del zèro o del no-res com per exemple: jeffBrigges
_ hi han rodes que passen per sobre de l'art i per les ombres de l'encaix enganxifós de peces d'escacs a temps parcial o per les cavitats poc conegudes de temps furtiu, amb algunes deïtats que perseveren, encara, suplicant ofrenes...
_ les sabates d'un esportista (com clown) son més febles que la pota d'un cocodril...
_ es fonen masses icebergs o s'encenen masses fogueres en ments assassines...?
_ caus?

codonys

2008-04-05T19:35:00.005+02:00

_ fa pocs dies llegia a el país una entrevista amb el gran pintor figuratiu antonio lópez, entre unes fotos on es veia treballant una gran escultura de la cara, em sembla, de la seva neta... tot típicament lopezià, tant les opinions com el seu treball meticulós, lent, repetitiu, somnolent, esmorteït sinó fos perquè està en una xarxa especial de creació pura (i dura)
_ però el que em cansa d'ell, com d'altres pintors de l'estil, és la seva capacitat d'avorrir_ ja ho va fer, millor dit ho van fer, amb víctor erice a la peli el sol del mebrillo_ d'acord molta sensibilitat, constància i paciència, també pels espectadors_ igual que els seus quadres -que de fet he admirat sempre- l'avorriment sublima-impregna tot_ perquè la filigrana no esborra el tedi_ m'agrada la tècnica però especialment amb lópez un fil de lucidesa única en el moment de crear_ és el més difícil pels que pintem i alhora ha de sorgir de forma espontània, sinó no hauria de valdre_ hi han quadres que de fet no son vàlids per això: la seva manca de connexió per fer-los amb una sinceritat més profunda del ésser que crea, i de fet el que fa de veritat l'obra: l'autèntic jo_ els autèntics creadors -tot i que la majoria no ho son del tot conscients- tenen com a veritable autor i protagonista intern, extern i etern que treballa, crea, ho encercla tot...
_ lópez supera la tècnica nua que no portaria enlloc perquè s'enganxa al fil de la llum de l'autenticitat, la veritat, la sinceritat, la calidesa del gest, de l'harmonia, d'un món apart necessari, tímid i majestuós alhora que té tota bona obra d'art, però li manca quelcom que tenia el seu estimat velázquez per exemple, li manca vitalitat, energia, inclús més amor i avorreix molt, però molt, com els membrillos...

pinzells

2008-03-24T19:58:00.004+01:00

_ amb arnau al museu picasso de bcn, tard però hem pogut veure tot el més essencial... primer la variada col·lecció particular del pintor on hem vist mestres de les vanguardies on hem pogut mig esbrinar quelcom del fet del seu crear: algunes influències fortes d'en cézanne, corot, braque i matisse per exemple i d'altres més tangencials però igualment amb gran força i afinitats: impressionants els rousseau, matisse, braque, fernández, renoir, prèvert, modigliani...
_ després la seva pròpia obra en la col·lecció permanent del museu, ara feia alguns anys que no visitava, on destaco especialment tota la serie sobre les meninas de velàzquez_ és una riuada de treball i esforç per arrancar del quadre original tota una nova lectura mitjançant la recerca de tot l'art del segle XX, on picasso és el gran geni i artífex, on la pintura fins aleshores i les sortides que és podien presagiar i fer, va quedar triturada sota la seva ment i les seves mans...
_ resta molt per fer, però per culpa d'ell de vegades no ho sembla, més aviat sembla que tot és un gran desert, sembla que tot s'ho va emportar ell, arrasant, però el perdono_ o no.
_ sigui com sigui: espero haver carregat piles o una força suficient per no deixar el pinzell massa dora o massa tard.

talls

2008-03-21T18:55:00.006+01:00

_ només quatres o cinc ratlles o més, entre música de Bach (bwv128, auf christi, himmelfahrt allein) per apuntar alguna troballa i algun desig :
+ per casualitat (?) trobo una pàgina d'en hernàndez pijuan molt recomanable, només sigui pel pas d'alguna de les seves obres entre les nostres pupil·les gastades o despistades de tanta ferida i adoctrinament visual diari_ obres que fan meditar i respirar una serenor alhora plàstica i lluitadora d'un dels més importants artistes catalans...
+ no els he acabat encara però ja els recomano, dins la meva -bona o desgraciada- costum de llegir varis llibres alhora, apunto:
=sincronicidad, de f.david peat (kairós)
=el cisne negro, de nassim nicholas taleb (paidós)
=la puta de babilonia, de fernando vallejo (seix barral)
=nocilla dream, de agustín fernández mallo (candaya) (ja sé que fa poc han tret el seu últim: nocilla experience, però jo no vaig llegir aquest primer i ara ho faig, després pel que em sembla -m'està agradant- ho faré el meu següent, tot i que trobo que no s'ha cansat amb el títol ni en tornar a escollir una marca d'untar xocolata de la nostra infància_ vols dir que varem superar el mirar tant al capitán tan i el locomotoro, etc... així va eurovisión aquest any, aviam si tot ja s'acaba de podrir del tot, amb nocilla o sense...
_ apuntaria altres dos o tres llibres però avui encara no ho faré ni potser aquí, no és el moment ni lloc (?)
_ estem en temps de festa religiosa per les coses que, diuen, va fer i li van fer a un home anomenat l'ungit, fa uns dos mil anys, però tot es incert o fals, però forma part de les eleccions que es poden fer a canvi de recercar quelcom dins les ments malaltisses o torçades...
_ estem alhora en temps de viatges però, sincronitzant, lao tse té una versió:

"Sense sortir per la porta
es pot conèixer el món
sense mirar per la finestra
és pot conèixer el camí del cel,
quan més lluny es va
tan menys s'aprèn,
per això el sabi
sap sense desplaçar-se,
entén sense mirar,
realitza sense fer."

preguntes

2008-03-16T13:40:00.002+01:00

_ podrà haver, un dia, llibres de sorra?
_ podríem aplaudir una pared en blanc?
_ un poema és un núvol?
_ es pot llegir un diari sense llegir?
_ perquè el passat dia dos no anotava a ph.g.?
_ el millor valor és no tindre'l?
_ caldria fer calendaris sense números?
_ és la màquina l'avantpassat de l'home?
_ on és ell?
_ on?

ferms

2008-03-14T20:44:00.005+01:00

_ hem consolat a un home (o dona) que plorava perquè es fa gran i no entén com passa el temps tan ràpid i no pot fer-hi res (o no sap que fer de res)... només alguna paraula esmorteïda, li hem ofert ferms, entre el sorolls de la por i la reiterada presència i coneixement per com passar ràpidament les pàgines d'una llibreta, la llibreta de la vida
_ o potser es clou un cercle i fa mal
_ o es mira un pinzell massa afilat que fa sang a la tela malaltissa
_ premem un segell entre els dits i esquincem una ànima perduda
_ hi ha un àngel a la porta, però: quina porta?

llums

2008-03-12T20:43:00.010+01:00

_marga gil roësset només va viure 24 anys, del 1908 al 1932, aquest mes és el del seu centenari, doncs es va suicidar, al comprovar un amor no correspost, sembla, per el nobel juan ramón jiménez, gran escriptor i no menys seductor
_un suïcidi ben premeditat per ella, doncs va voler acabar alhora amb la seva obra artística i es va proposar abans de matar-se de destruir tot el que havia produït en la seva curta vida i en bona (o mala) part ho va aconseguir...
_ el que m'ha sorprès especialment, perquè tot en ella m'està sorprenent a mida que vaig recercant coses, és la gran llibertat i qualitat premonitòria de la seva obra conservada_ hi ha reminiscències inclòs de moebius (i això no ho dic jo solament...) i més d'un dibuix misteriós per lo semblant, però 17 anys (!) abans que saint-exupery realitzés el petit príncep i els famosos dibuixos corresponents que tos coneixem_ podria ser que és conegueren en alguns dels viatges del escriptor a espanya, tot i que no hi ha dades...?
_ abracem també un misteri com el de darger i serafini que escrivia en anteriors post_ un misteri ple de obscura creació, arrelada entre somnis i passatges de la llum i de l'estrany...

etruscos

2008-03-03T20:31:00.007+01:00

_ poques ocasions per veure meravelles antigues com les vistes ahir al caixaforum de bcn: imprescindible admirar: prínceps etruscos fins el 4 de maig...
_ notava l'expressió del desig per transformar la quotidianitat en art, de fixar en els objectes i les arquitectures a les pors del misteri de la vida i dels mites a expandir_ no n'hi havia prou en viure precàriament alguns i amb luxes de l'època els altres (com ara també...) per plasmar en bronze, ceràmica o pedra totes les esperances en fer una nova plàstica o seguir lluitant amb els veïns o no saber que menjar a l'endemà (com ara, en molts llocs...)_ expressar en els estris i les joies la llum precària del pas del temps i potser transcendir, traspassar ombralls de la por i les ombres dels segles...
_ molt original i expressiva l'expo paralel·la i elevada, tocant alhora a la soberbia d'en chaplin, l'expo a 3 parets de petra mrzyk i jean-françois moriceau, titulada golden eyes amb uns dibuixos originals, satírics, sorprenents...
_ i després m'agradava el tacte i tocs del paper dels catàlegs i dels llibres entre les meves mans_ la plàstica dels colors, de les lletres impreses en mil colors i formes, de llibres, llibretes i revistes, entre propostes bones i dolentes, com sempre...
_ l'art és molt necessari ara, però molts ja ho sentien i pressentien aleshores (abans i després...)

realitat (s)

2008-03-02T22:03:00.004+01:00

_ impressiona l'article d'avui a el país setmanal envers a henry darger, autor de la novela més llarga del món i d'unes pintures del tot misterioses i no tan naif com alguns pensen...

_ forma part d'aquest món estrany de l'art i la simbiosi amb el cantó ocult o poc sabut de la realitat adjunta
_ realitats adjuntes, que actuen (actuem) amb sincronització i multirealitat_ i son més que somnis
_ no tinc prou paraules per expressar el que penso, i crec, de darger i molts d'altres creadors, alguns molt coneguts, altres coneguts ben just, d'altres totalment desconeguts (alguns ignorats, que és diferent...)
_ parlariem de disler, artaud, dalí, serafini, el bosco, van gogh, klee, penk, ponç, evru, salinger, kafka, pessoa, miró, de chirico, saint-exupery, bacon, magritte, pollock, hundertwasser, rousseau, chagall, basquiat, borges, modigliani, rothko, lynch, oehlen... i tants d'altres que han traspassat, poc o molt, les fronteres d'una realitat que no és ni serà l'última ni gens menys l'única...
_de tots els que he citat a dalt, els que més s'han endinsat amb un corpus o quan menys amb uns resultats que abarquen societat, llenguatge, estris, moneda, estètica.. o sigui: comportament-resultat estranys però alhora molt paral·lels o complementaris al nostre, o recurrents en imaginació extrema i alhora quotidianitat possible, destaco a: serafini, darger, evru, ponç, lynch, kafka, el bosco, hundertwasser...
_ eran (son) conscients de que accedien a una plàstica diferent però pròxima (en alguns casos potser més llunyana) i que aquesta està a tocar...

notes (1)

2008-02-22T20:31:00.008+01:00

_ fins i tot joan jonas també em mostrava al macba, o millor dit, observava jo a l'agenda de l'hivern d'enguany, una gran foto amb dos figures teatrals humanes però amb capgrossos d'animals posades a sobre els seus rostres...
_ formen (formem) part d'un món humà a sota d'un món animalat des de fa una bona temporada -de temps- o des de la nostre més tendra infància i que ara ja s'ha sobredimensionat a la pròpia realitat quotidiana
_ recordava, i recordo sovint, l'últim film d'en lynch on, entre d'altres molts viatges a sota o sur realitats, en una habitació és relacionaven i actuaven uns personatges amb màscares de conill, enmig d'un teatre entre absurd i real
_ avui a el país en juan josé millas, a l'última pàgina, en una breu columna estirada, titulava tomo nota, escrivia que sempre esperava quelcom d'extraordinari a nivell d'inspiracions o de revelació però no, res de res: "...ocasionalmente, he sufrido destellos significativos, pero de apenas de dos o tres segundos, y me cogían siempre fuera de la mesa de trabajo. Nada comparable a la alucinación continuada de Dante o Cervantes...no he escuchado voces ni he visto aparciones. No he intuído nada que haya ocurrido días o semanas después. Ese silencio cósmico me ha hecho sentirme como una persona poco querida por los dioses.. quizá he recibido la revelación de que no hay revelación, de la que tomo nota."
_potser no hi revelacions, és que ja estem enmig d'una revelació, de la revelació... ja hi som, hi hem estat sempre i hi serem (?), però només escoltem o veiem molt de tant en tant les coses, coses, les altres coses...
_ no sé, aprofitant que genís va adquirir, un dia abans del llançament mundial, l'últim d'en harry potter, apunto unes lletres d'en juan cruz, avui també a el país, on escriu envers l'escriptora j.k.rowling, abans d'en potter totalment desconeguda literàriament i de fet a l'atur i amb una vida en direcció cap algun abisme:
"...harry potter se basa en la realidad, y a ella le sirvió para evadirse de la realidad. Le consiguió, a ella, una felicidad de que la que aún se extraña, pero no ha logrado aliviarle del todo de las razones que la llevaron a abordar su proyecto en medio de la desolación y de la rabia..." i segueix l'articuliste amb la iimatge que té de la seva senzillesa quan la va entrevistar fa temps: arribant en un taxi i marxant del mateix hotel a peu_ potser quelcom de tot hi ha en el misteriós capítol 34 que senyala...
_ no sé, o sí: el fet de crear t'acosta, perquè es origen d'ells, a mons que envolten, voregen i exploten, la nostra última realitat, però que, alhora, pot ser primera o vuitantena, o mil tres-cents, o infinit...

finals

2008-02-19T19:58:00.006+01:00

_ fa poc tornava a observar obra d'en picasso dels seus últims anys de vida_ entre el 72 i 73 especialment comprovava de nou la riquesa creativa d'un home vell d'edat , ja passava dels 90, però molt jove -joveníssim- per fer art encara aleshores... era sabedor de la seva propera mort però lluitava contra el temps, el poc temps que li restava, amb un estil que alguns criticaven aleshores, entre deixat anar amb poca preocupació estilística i d'un control per trobar alguna raó introbable_ es emocionant i estrany, però mostra d'una força vital que l'empenyia a pintar prolíficament figures amb sexes desproporcionats, especialment el sexe femení on un observador-ell mateix com ego suprem i final- no parava de mirar en un suposat silenci i quietud total...
_ fa temps que no trobo autèntiques crítica, especialment les sagnants, dins del món de l'art_ costa de trobar_ com a molt en la sel·lecció que molt de tant en tant s'observa i llegeix a salonKritik_ enyoro un castro florez (tenim però el seu blog!!!!) o d'altres que esporàdicament tocaven allò que no sona al mal anomenat món de l'art, doncs al final només és una petita familia: culturburg l'anomenava tom wolfe a la palabra pintada...
_sembla que culturburg agonitzi (desapareix també exitexpress i el temps d'art? -pregunto-) i bones crítiques a d'altres revistes, ja no cal dir als diaris de gran i petita difusió: no cal però jo ho denuncio_ realment estic far de tan pelotari gremial i tan d'arco consagrat.
_ tot creix i es desintegra molt ràpidament, no hi temps per reflexions: galeries, fundacions, museus, centres d'art en general i cenacles de cultura obren i tanquen propostes sense temps a pair quasi bé res_ alhora entre i surten crítics, tertulians i diálogos para besugos en tot mitjà de comunicació, però a més cada dia menys...
_ falten molts picassos lluitant fins l'últim moment (no fins un final...)_ la gran majoria, i ja fa molts anys, ni tan sols han començat...
_ en art, com en tantes altres coses, volem anar massa depressa (anar depressa és atensar-se cap un final, si es que hi ha final...) i recordo unes paraules escrites del gran raimon panikkar:

" Vivimos en un tiempo en el que se pretende que el rosal crezca rápidamente tirando de sus hojas ... La felicidad es inversamente proporcional a la acelaración "

_ per reflexionar-hi...

camins

2008-02-16T20:34:00.008+01:00

_ recentment llegia una paràbola taoista, que potser caldria escriure al sostre i parets de totes les habitacions, al vidre del cotxe, als miralls de casa, a totes i cada una de les meves obres o a la pell de la vida...:

el recorregut mateix és la meta.
és infinit.
és etern...

_tenim massa tendència a voler un camí per arribar a algun lloc, una meta, uns objectius, "els objectius"...
_ no volem ser conscients que el mateix camí, el propi recorregut que estem fent, és principi i final, és la meta i aquest camí no s'atura mai, no clou, no hi ha final... tot es camí, tot és un camí.
_ posar-se una meta, uns objectius es posar-se crosses, crear espectatives que potser mai aconsseguirem, i si n'aconsegueixes alguna és per començar ne una altre i una altre, fins que la paranoia ho envolta tot i sovint entra al cor de l'ésser per fer-li mal, més mal encara...
_ la majoria d'artistes, però no tots, potser només els més bons, ho entenen o ho intueixen així_ el mateix fet de crear implicaria la consciència només dins del camí, del propi recorregut_ un abans o un després no tenen massa cabuda, només pels mediocres o pels excessos d'ego...
_ l'essència del fet de crear es manifesta dins del camí, durant el desenvolupament, el final no existeix, una obra no està mai acabada, no té final encara que l'observem penjada eternament en una pared, els ulls de l'observador -del bon observador- la fan diferent i nova cada cop que il·luminem una atenció.
_ no hem de creure en finals, en objectius, no serveix de res_ caminem amb honestetat i sentit creador: això es tot -el tot i el no res s'acaronen-
_aquests dies hi ha jannis kounellis i la seva obra per barcelona, caldria veure'l: és un exemple de recerca i fermesa per continuar en el camí de creació senzill, sanador, autèntic, amb les pautes i pauses suficients per perdurar etern.

abstraccions

2008-02-10T11:38:00.000+01:00

_ on és l'abstracció?_ fora dels "clàssics" no hi ha casi bé cap tipus d'abstracció en el nostre entorn plàstic més immediat o actual... és estrany, però és així_ aquest dies escrivia envers a un cert infantilisme ninotaire que s'impregna per arreu -m'he incloc jo, en segons quines obres-, alhora que es barreja amb l'estil anomenat bad painting, on la lletjor és fa propòsit i religió... i on un dels extrems s'acosten a les plàstiques fílmiques i gràfiques d'un lynch, per exemple, i d'altres extrems a paranoies freudianes de cinquena categoria_ sigui com sigui tot crea un corpus on hi perduren treballs molt interessants, però repeteixo: on és l'abstracció actual_ en algunes de les meves obres més o menys seriades o compartimentades en mostres mensuals a la meva web, quasi de forma inconscient, comprovo a posteriori la presència d'alguna obra abstracta (per a mi ben bé no ho son, però el resultat sí...)_ el collage sovint ajuda al propòsit amagat i al mateix temps endinsa la proposta inicial cap a sorolls més intensos i desconeguts: de fet hauria de ser aquesta l'ànima de tota obra creativa...
_ ahir anomenava el blog de sonia com a exemple de obra recent d'artistes i/o il·lustradors que treballen també a la red, amb una força presencia de la figuració a dalt definida, però un dels meus favorits segueix sent: rai escalé, tot i que ens acostem bastant en la pràctica, tenim (espero) essències i objectius diferents, si és que en art és pot dir així...
_ però, de veritat, on és avui l'abstracció?
_de fet estem -estic- molt immersos amb la figuració, estem literalment coberts de figuració, imatges i figures -quietes o en moviment- per arreu, des de alaska fins a la xina, cap a la dreta_ i tot , forma i color, es barreja en espirals de temptació, perversió i potser de claustrofòbia infinita....
_ una abstracció com la d'en rothko, ens ajudaria a saltar-nos la paranoia continua que ens sotmet la ment, las ments?
_ buscaré quelcom, no pot ser que ens ho haguem carregat del tot_ o sí.

enfilats

2008-02-08T20:50:00.000+01:00

_ aquest món és més enfilat (de fils) del que sembla permet connexions empàtiques i afortunades entre el temps i les realitats poc conegudes_ hi han unitats entre el caos i entre l'esplendor de les paraules, les imatges i la materia.
_ no trobo quasi mai masses blocs de pintors o dibuixants que pintin_ si en foto la llista deu ser inmensa en art plàstic és més difícil_ un cas recent és la esplèndida obra que he vist de sonia puga al seu blog, que enllaço també.
_ de passo també m'he retrobat, ara si activa, amb la pàgina d'en zush, ara evru, una web que cal visitar, possiblement es la pàgina actual, que jo sàpiga i amb modesta opinió, més creativa d'un artista plástic a nivell mundial...
_ per arrels o tocs d'ànimes amb cops de bec m'acosto amb curiositat, humor i alguna passió per la nova lakodorniz, ara només -llàstima- per internet, vés per on_ ...i quelcom hi faré, espero...
_ seguim entre mons oberts on només es tanca la sabiduria i l'esplendor si un NO fa cas a la seva intuïció per generar claus noves, reptes nous...
_ per altre banda -t- caldria acariciar i perdonar, si o no?, crec que sí....
_ no segueixo endevant amb los desastres, com jo voldria, costa, em trobo lent i no hi estic acostumat.
_ un pas de fa dies:

_ caldrà posar-se les piles o el barret de palla, no ho sé, però en breus dies voldria decidir: el to, la intensitat, la progresió temporal i l'espai corresponent a negociar: necessari per penjar i penjar-mi_ caldria quelcom més d'atenció o millor encara: recercar la dosi formal o radical de passió, entremig veuria un escletxa o horitzó (vertical)_ cal més canya i aparcar falses decepcions. El tedi mata, la por també, tot i que son artífex d'alguns punts de partida creatius, per estrany que sembli_ en fi...
_ i per quan la solució de les quatres (noves o velles) parets? No demano prou, potser tot és massa feble o massa ferit (de mort?)

raons

2008-02-05T20:44:00.000+01:00

_ ha sortit el nou lookdebook, bona revista gràfica, és el nº 1 però és el segon doncs van fer primer un nº zero_ felicito, de vell nou, iniciatives com aquesta_ vull enviar-hi col.laboració tot i no estar segur de si la meva obra, o part, encaixa doncs constato bastant disseny gràfic o d'aquesta moda dels últims anys -rojo no està exent- on prima un infantilisme aninotat que sovint fa por -i sovint literalment-_ i fotografia, però si fem cas a la iniciativa creativa que hi posen i anuncien alguna relació i podria haver-hi amb els meus pigments i formes_ i com sé que no encaixo en algun lloc si em moc poc, com cargol assegut mirant la terra o els papers_ més val fer quelcom, arriba un moment que només pintar s'acosta a la bogeria eterna si no encallo en algun port i millor que no sigui entre roques de mar tempestuós...
_ bones raons per anar aviat a madrid: 1)= l'arco, com sempre, negoci però moviment necessari d'aquest món de l'art que per ací a bcn sembla que no faci falta i caram! si en fa de falta i molta_ esperarem si fan la segona de swab perquè sinó tot està pansit, molt pansit!!!..., 2)= el thyssen-bornemisza amb una formidable dedicada a modigliani i el seu temps, i 3)= al reina sofia: més de 400 obres molt bones d'en ruíz picasso del museu picasso de paris, atiborrat d'obres d'ell i dels seus descendents com a pagament d'impostos en espècie i no com aquí que cada dia estem més atontats en no fer res envers aquests temes... a més ens foten al borja-villell per acabar-ho d'adobar...

minuts

2008-02-02T23:36:00.000+01:00

_ durant tres minuts i quaranta segons janis joplin em diu/canta move over, des de una distància llarga de trenta set o trenta vuit anys i, alhora, una distància curta, molt curta...
_ bogeries que també s'escurcen, ara massa sovint, to i que el sabre ho allarga tot com cal_ el sabre, avui, és un pinzell_ un pinzell que es clavarà a l'ull d'una figura amb abric marró...
_ i no en fa cas, tot i que jo, al mirar la postal, pensava que si...
_ resta com un arbre nu al mig de la plaça_ pot semblar com la por de no tornar mai a l'altre lloc...
_ he vist una bona pàgina per fer difusió i veure finestres necessàries, es diu artportic
_ llepo caramels grocs

calaixos

2008-01-30T19:26:00.000+01:00

_ existeix -encara- la necessitat de pintar, com sempre, però on només es crea multirrealitats mitjançant pensaments i sincronocitats especials_ també on el perfum de l'oblid encara no s'ho ha emportat tot...
_ hi ha, com sempre, les dificultats atrapades entre les il·lusions o sota jardins d'amor i foc.
_ la lluita del ego esclata devant la sinceritat o l'autenticitat_ es mira alhora per tots els cantons (espais nous)
_ s'analitza, amb compte suficient i necessària, tots els marges de l'abisme (close to the edge)
_ canviar (netejar) lo vell (renovar)_ arraconem l'antiga i persistent sensació d'acumular, fer per oblidar, potser no de tot, o sí, però fer-ho, fer quelcom...
_ la soletat (no l'aïllament) com a eina_ la recerca d'una novetat implica el risc com a referència principal i moviment, com a gran escletja inicial i fi...
_abandonar dubtes, sobretot els destructius, per construir un cos, el COS... i començar sempre de zero, com si fos el primer dia... saber-ho com a inici del camí de la creativitat, de la plenitud.
_ deixar més sovint les paraules en alguna butxaca i passar a l'acció: dibuixar, per exemple...
_ no deixar cops de bec, suposem-hi un punt de subjetivitat, relativitat, necessitat i distorsió.
_ omplir un nou calaix...

cossos

2008-01-27T19:36:00.000+01:00

_ahir visitava, amb genís i arnau, in extremis doncs l'expo clou avui, la temporal un cos sense límits a la fundació miró_ va ser una grata experiència poder gaudir d'obres originals, entre pintures, dibuixos i escultures d'uns dels millors artistes del segle passat i d'aquest, sobre la importància i la persistència del cos humà dins la pròpia pràctica i com a tema primordial de tot l'art passat i present_ per exemple amb obres de: picasso, chagall, matisse, miró, moore, tàpies, giacometti, légér, baselitz, freud, klein, bacon, derain, de stäel, magritte, etc.
_ la persistència del cos però, trencada, per la pròpia dinàmica de les vanguardies i les postvanguardies que des de finals del XIX ja varen raspar l'academicisme per sempre més... Tot i la diferència d'estils, temes i tècniques, entre tots es pot percebre el pas, la consistència i el desig de mostrar una nova realitat a partir de la pròpia plàstica, del propi cos que des de aleshores , durant tot el segle XX , fins ara i amb noves projeccions i plantejaments, mostra al cos unit al pensament , com un únic desig de progrés, al costat de la ciència i la consciència, la nova consciència que en mans i ments d'artistes, com aquests, signifiquin un art suprem per anar més lluny...

primers

2008-01-27T19:05:00.000+01:00

_ja he començat els primers apunts envers els desastres de goya_ alguns els pujaré aviat a la meva web dins dels treballs d'obra recent de gener_ no hem trobo tan estrany com em semblava en un principi, al considerar a priori que caldria separar-se, el màxim possible, de la plàstica del gravat, doncs volia -vull- aplicar la pintura la més nua possible i un collage i d'altres amb una aplicació ràpida i directa, tot el contrari del procés del propi gravat... potser encara es dora, no hi ha presa per fer cap judici raonable, si és que cal massa raó en tot plegat_ doncs al final voldré que signifiqui tot un al·legat contra la guerra, totes les guerres, que encara n'hi han masses_ no he pogut evitar, de moment i encara que només siguin apunts, d'incorporar el color a partir del tercer desastre, però ja ho aniré corregint, o no, més endavant...
_un primer pas:

intensitats

2008-01-25T20:46:00.000+01:00

_ he quedat gratament al·lucinat quan he vist els dibuixos de l'andreu_ de tant en tant visito el seu blog doncs en buenafuente és del millor que hi ha pel nostre país i bona part dels altres, i tant per veure, escoltar com llegir... però no hi havia fet massa cas als seus dibuixos, em pensava que eren per passar el temps, sense massa importància, però no, ni molt menys: són molt bons, quan menys vàlids-molt vàlids i personals, amb una vida pròpia radical, amb moltes coses a dir, a escopir si cal, molt però que molt bé i necessari....
_ també m'ha sorprès alhora el treball, amb recent expo inclosa a la senda de bcn, conjunt amb el mikel urmeneta (co-creador de kukuxumusu)_ crec que son realment obres molt bones_ tot i que és una persona famosa, especialment per la seva activitat televisiva, és estrany comprovar com té un món creatiu-plàstic molt intens i amb unes connotacions d'expressió molt a la vora de treballs que es realitzen -realitzem alguns-, paral·lelament per mons plàstics que es toquen molt (en quan a tema i sentiment, en principi...)_ porto una llarga llista de gent molt interessant amb obra molt interessant, i no hi son tots, per aquest meu blog de passions intemporals i/o vitals...............vamoooossss !!!
_ no sé, suposo em posaré en contacte amb ell, o ells, per veure o parlar d'aquest mons que anem construint en mig de la batalla_ de les batalles diàries que tant sovint ens distreuen d'un més que verdader camí cap a l'expressió de llibertat pura (òndia, com ha quedat això...!!!!)
_ no sé, però hi ha quelcom...

estirats

2008-01-20T19:49:00.000+01:00

_llegeixo que susana solano té el seu estudi a gelida, vés per on... m'agradaria veure'l, però no serà fàcil.

_m'agrada l'obra de solano des de fa bastants anys, no sabia que tenia l'estudi a gelida...
_estudi, estudi taller...
_hi ha tantes coses a fer, el món gira a una velocitat que no es pot seguir, però cal fer quelcom.
_si algú et vol matar et matarà, i seguim massa lligats a la materialitat, seria bo desfer-nos-en...
_si algú et vol...
_la vida segura i acomodada és contraria a la llibertat, encara que sembli el contrari, no cal donar-hi masses voltes, però còmode i segura de què i perquè?
_on és el carbonet que esgarrapava el paper dur en aquella sala quasi buida, d'una tarda d'hivern, a l'escola massana, mig mullats els dits de trementina o sang?
_no m'agrada fer forats a les parets, però tindré que fer algun pas, doncs no puc, sembla que no podré, seguir guardant els quadres entre els barrots de les bones fustes que els acaricien_ caldrà desfer els claus, caldrà canviar d'estada, buscar una masia o un castell o un palau o un hemisferi o una lluna... no sé, però res serà, aviat, igual...
_què carai ha significat tot aquest temps d'acumulació, d'entretenir el temps i alguna saviesa per acabar estirats i abatuts tots els projectes de la mà boixa?

negres

2008-01-18T20:28:00.000+01:00

_amb tretze anys d'edat vaig visitar el museo del prado de madrid i pocs dies després començaria la meva vida laboral i encara ara, tant de temps després: parlo del 75, sembla difícil de creure o simplement inversemblant,( lo de vida laboral no el visitar el museu)_ vaig anar-hi doncs força content pel que podria significar per veure obres d'art de "veritat"_ els següents anys vaig anar-hi encara dues vegades més_ sempre m'he encantat davant les obres de velázquez i goya_ recordo i admiro especialment les meninas i las lanzas del gran velázquez i les, per a mí mal anomendades, pintures negres de goya_ aquestes les tindré ara ben a la vora per entendre quelcom dels seus grabats i del seu propi interior creatiu...
_de goya no oblido mai la senzilla i alhora immensa lliçó del seu enigmàtic quadre: el gos
_parlant d'interior, avui a la vanguardia una carta al director de pedro serrano de valladolid, destacada i contestada pel intel·ligent alex rovira d'esade,on escriuen envers el despido interior (l'acomiadament interior, vaja...) i cal reconèixer quanta raó tenen en descriure aquesta especia de patología i crimen laboral, segons del cantó que s'observi, que acaricia tota relació actual entre empresa i treballador_ com a mínim en una gran majoria de llocs de treball_ és fastigós com s'omplen la boca que els treballadors son el principal patrimoni de les empreses i al final, encara en ple segle XXI, son els principals marginats i atemoritzats, com simples mercaderies o mobles, que només cal acontentar amb la simple nòmina_ no solament s'ha perdut el caliu humà, si és que mai ni ha hagut, també continuem perdent la decència i el criteri assenyat, sincer o com a mínim el necessari per fer verdaders equips de persones al servei de persones...
_ no som màquines ni esclaus, o si?

focs

2008-01-16T20:40:00.000+01:00

_m'agraden les paraules de maria zambrano:

¿Es el mismo tiempo
el de los cuerpos bañados por la luz
que el de los cuerpos por ella aligerados?

_que retallo del llibre aromas de chillida -esplèndid llibre- del meu escultor preferit...
_paraules de zambrano que em serviran per encapçalar els meus primers escrits de taller de la nova serie, a punt de començar
_potser a més de sèrie, o en lloc d'ella, serà una proba de foc envers alguns desastres més dels que descriuré al costat imaginari del sr de goya y lucientes, que com es tradició en mí, estarà al costat però alhora lluny, molt lluny, com a forma supina de transformar i recrear quelcom d'original i autèntic........... espero.
_i més val que agafi ja el pinzell, em fa molta falta...

desastres

2008-01-15T20:38:00.000+01:00

_després de molts anys tinc a les mans la reproducció dels 82 gravats de los desastres de la guerra de goya_ ignoro encara si suposa un missatge supra o intravenós, la qüestió és que des del diumenge passat em plantejo seriosament fer unes variacions o re-visitacions als esmentats gravats_ crec que hi ha quelcom de deute amb el meu passat i, entre goya i mussorskij, se'm presenta, potser ara, una oportunitat per retornar a un nou espai plàstic i alhora expositiu_ si més no l'inici d'una altre però, renovada relació obtusa, entre el fet creatiu i l'exposició física i cansada envers l'espai, entre el moviment i la quietut, entre el saber i la consciència més profunda...
_també per repassar els meus propis desastres davant de la poca operativitat i interconnexió amb el meu poc real o minsos marketing i públic-
_quasi mort el món pràctic de fer difusió física de la meva obra, salvo per internet i alguna cosa més, importants sí, però esporàdiques_
_ sempre preferència a l'obra més recent, en aquest cas també_
_ considero molt atractiu alhora poguer acostar-se de la mà d'aquest mite dels gravats d'aquest mite de l'art universal al mite de la guerra_ l'idiotesa i el drama de la guerra: les guerres com a plat gastronomic quasi inofensiu i inexpressiu de la nostre cotidianitat més avorrida, avorrida i banal per culpa de la repetició i l'abús sistemàtic i interessat del poder o poders que ens envolten i ofeguen cada dia més i més_
_aviam què, doncs...

adoctrinats

2008-01-12T20:44:00.001+01:00

_és una de les meves addiccions això del sistema educatiu o la preocupació per un ensenyament millor a les escoles, font de tot projecte i realitat de futur per la humanitat, de tot el que hi ha i som en el món mal anomenant civilitzat...
_als catorze i quinze ja em vaig afartar de llegir pamflets i llibres anarquistes i d'altres on la llibertat es posava per sobre de tot preu i propòsit de l'ensenyament de aleshores i per endavant...
_durant tots aquests anys assisteixo quelcom trist a la realitat pròpia i aliena per definir, sense masses traves o distorsions, que poc hi ha a fer envers a fer realitat un bon sistema educatiu, basat en el respecte, l'interès i la llibertat...
_ recentment he trobat una breu i exacta definició de la gran doris lessing, potser es el més pròxim a la veritat que ens envolta avui i com a realitat crua i concreta per demà:

“Esteu sent adoctrinats. Encara no hem trobat un sistema educatiu que no siga d’adoctrinament. Ho sentim molt, però és la millor cosa que podem fer. El que ací se us està ensenyant és una amalgama dels prejudicis en curs i les seleccions d’aquesta cultura en particular. La més lleugera ullada a la història us farà veure com de transitoris poden ser. Us eduquen persones que han sigut capaces d’habituar-se a un règim de pensament ja formulat pels seus predecessors. Es tracta d’un sistema d’autoperpetuació. Aquells de vosaltres que siguen més forts i individualistes que la resta, els animarem perquè se’n vagen i troben mitjans d’educació per si mateixos, perquè eduquen el propi judici. Els que es queden han de recordar, sempre i constantment, que estan sent modelats i ajustats per encaixar en les necessitats particulars i estretes d’aquesta societat concreta.”

Doris Lessing, “Prefaci” a El quadern daurat

llibertat

2008-01-11T19:39:00.000+01:00

_desitjo un món més interessat en potenciar la intuïció mitjançant el coneixement, a més de desenvolupar l'interès i la difusió de  l'art i la cultura assoliríem més llibertat, una llibertat possible i necessària...
_dissortadament això no és possible encara a nivell general, però cal no perdre  una il·lusió, saber que alguna senyal d'optimisme existeix, i si més no sembrar llavors per aconseguir quelcom algun dia...

senyoretes

2008-01-07T20:07:00.000+01:00

_si picasso no titulava la majoria de la seva obra devia ser per quelcom, sigui com sigui persisteix, cent anys després, el títol las señoritas de aviñon o la seva traducció original en francès per acabar-ho d'adobar_ encara costa molt a nivell internacional acceptar la definició gens puritana de les senyoretes del carrer d'avinyó, bordell del carrer barcelonès que pablito sovintejava i del qual es va inspirar_ lloc, situacions i personatges com a tema, com excusa principal per arrodonir o concentrar les seves inquietuds, principalment espacials i de forma, que els últims mesos havia remenat, des de gósol, horta de sant joan, pintures de el greco i de cézanne, i les influencies de l'art africà que aleshores s'exposava per paris, varen fer la sopa per produir un dels quadres més importants de la historia de la pintura_
sabia picasso que estava davant d'una obra importantísima per a la seva evolució personal com a artista i potser intuïa alhora que transformaria l'art d'aquells moments a paris i per extensió el mundial_ segurament va intuir aquella importància, encara que fos per passar la seva mà per davant de matisse, braque i la tropa que freqüentava als stein...
sabia picasso que cercava un nou món que s'obria cap a noves propostes, on la seva consciència ja actuava més fermament envers les accions invisibles que servien per vèncer casualitats, els imprevistos, on potser la intuïció visible lluitava contra la no visible_ sabia que escriuria pintant aleshores unes noves connexions, entre la raó i una altre realitat que transformava, es transformava entre els seus dits i una nova ment...

moments

2008-01-06T20:17:00.000+01:00

_agafar el temps aquest matí a la sorra, el sol, la platja i especialment la visió, la presència de la mar... voldria acariciar una pintura o dibuix de guston, per exemple, i saber quelcom de perquè va canviar el procés, el seu procés d'emoció, la física i l'entorn mental del seu saber: noves sensacions, nous sentiments, nous colors, noves presències... ja passat el meridià de la seva vida.
_voltes per la malla i paro a l'entorn dels gossos de l'assassí de trotsky, interessants paraules i retorno a una antiga idea plasmada en antics apunts de: Trotsky estirat en una platja a mèxic, no arribat mai a la tela, igual que els quadres d'una exposició de Mussorkij (que algun dia faré, faré, faré...)... és una visió, son visions o desitjos recurrents que em visiten de tant en tant, fa anys eren persistents, ara no tant però hi son_ al igual que la visió de dos cossos nus, sovint endinsats fins a a les cames en un estany o riu, al mig de les dues figures un arbre amb poques fulles i sovint tot en un paisatge nevat o amb volves de neu caient_ també em visitaven un braç i mà estesa amb coses al palmell, com una flor o eines punxants_ perfils de rostres, alguns semblants al perfil en blau i/o gris d'un personatge, estudiant de medicina crec, que incorporava picasso en els seus primers apunts de les senyoretes del carrer avinyó i que després va descartar...
_moments i visites, i espais per algunes paraules, el desig de que descansi joaquín, el germà d'isabel, amb seixanta-sis ens ha deixat, -continua un temps de pèrdues-, amb una au que s'enlaire cap un cel infinit i blau brillant...
_ uns moments, un dibuix, unes paraules i una música:
La música de Bach és una de les proves principals que aquest món no és un fracàs (E. Cioran).
_crec que és cert, si més no provable...

freds

2008-01-04T19:27:00.000+01:00

_s'acostuma a fer balanç -de tot-, per aquestes dates de colorets i com a principi i final de res_ prefereixo acostar-me al meu dibuix de carn i desig amb fons blanc -provisional, com sempre- i brindar per un millor món, a poc a poc però sense pausa...
_cosim massa desesperació entre pedra i pedra, entre pensament i pensament, acaronem massa dolor encara.
_quanta merda, encara.

somnis

2007-12-31T20:06:00.000+01:00

_presagi d'esdeveniments propers en capses llunyanes enmig d'una llum, de la llum eterna d'una espelma que no s'apaga mai, com un sol_ visc i crec no creure en la nostàlgia agredolça com barreja de teatres, ombres, ones i somnis emboirats, blau verdós o crema_ crec per no creure en la pinzellada eterna que esmicola projectes i realitats i crec en el dibuix de la suau pendent que arriba a la cruïlla on tots parem a demanar quelcom, inclosa la necessitat de la son, i el somni_
voldria dormir-me ara mateix i despertar l'endemà enmig d'un concert de cap d'any, despullat i borratxo, sol·licitant ajuda per els desnodrits, pels realment necessitats que en son molts_ i pregaria alhora menys joies pels fills de puta_ aquests però rondinarien i aleshores podrien començar més guerres, fet que quasi ningú vol_ ningú però farà cas al foll de la font vella ni de la font amarga o vermella de nit_
voldria però dormir, dormir molt, uns quants dies seguits i... somniar, somniar per relacionar-me amb els altres (una bona estona, ara que em recordo més de tot plegat...)...
somniar
somniar
somniar
...

... (dedicat a javier cubero egea)

temps

2007-12-30T13:20:00.000+01:00

_observant avui obres de picabia, picasso o modigliani, m'ha adono que l'art per ells, entre d'altres, era -és- una cursa contra el temps...
_ens sembla que al pintar el temps s'atura provisionalment, alimentant una forma conceptual com d'engany, allargant-la al màxim, però gaudint alhora d'aquesta aparent falsedat_ Dic aparent perquè aleshores aturem el temps entre el moment de començar a mirar la tela en blanc fins un final alleugerit per l'anotació de la no assegurada última pinzellada: Potser sí que entre els dos fets no hi ha entremig cap més espai de temps real_ és un moment sublim de creació, de lluita contra els mites, formes i colors, contra un mateix i les alteracions de la quotidianitat, de la malaltissa i malentesa realitat que toquem i trastoquem_ un espai irreal de temps on la vida i el no-moment de l'artista es retroba amb un antic marc o pou amb absència de realitat_
Una realitat sense temps?

magentas

2007-12-28T21:14:00.000+01:00

_de magentas hay muchos pero es la base, por lo menos el hexadecimal #ff0090, de muchos otros colores, y la base de todo junto al amarillo y el cyan, (sin olvidar blanco and negro)_ lo curioso e intolerable es que una cia de telecomunicaciones a patentado dicho color para alemania y holanda (de momento), según me entero por el país y por estos mundos como pixel y dixel, por ejemplo_ y no es el único color básico que está patentado_ increíble que alguien se crea con la suficiente desfachatez, no libertad, de poder poseer en propiedad un color creado por la naturaleza, otra cosa sería un variedad creada de la nada o de otro color como ya pasa en nuestra realidad virtual informática, otra cosa sería como si yo quisiera patentar mañana el motor de explosión por ejemplo o el teléfono... existe una página para protestar -freemagenta- y mostrar algo de enojo eterno para tanta tontería.

_dias de paz que no existen si uno enciende algún televisor o lee páginas de diarios_ dias de supuesta paz entre supuestos momentos celebrados con luces, sombras, juguetes, comidas, loterías... como orígenes y efectos hacía el viaje por y para la Nada_ sigamos haciendo el imbécil en este baile carnevalesco anticipado y contagiado para llegar algún día al éxtasis, que seguramente mostrará una estación de tren vacía o paisaje desolado, pero una flor al fondo, a lo lejos, lejos...
_beso todo en magenta absoluto.

ausencias

2007-12-26T12:56:00.000+01:00

_ las desapariciones de cuixart y guinovart no serán reales del todo ya que perdurará siempre su obra en el olimpo del arte_ son ausencias que me han molestado de este año que termina_ de guinovart visité su fundación hace unos años situada en agramunt muy recomendable para todo quien pueda, guste o beba de la creación pura y riesgo_ ha sido una de las grandes influencias que a fines de los setenta merodeaban por mi obra_ siempre me despegaba, como de tantos otros, pero era tiempo de aprendizajes, aunque siempre queda un poso o limo o sonrisa de cómplices y un lamento breve por no habernos conocido, me hubiese gustado_ pego su obra para siempre en mi mente abierta_
de cuixart destaco su enorme energía creativa, también tiene una fundación en barcelona, con períodos que no me gustan nada y otros muy buenos, cofundador de dau al set y otras iniciativas indispensables para el arte catalán y universal_
fins sempre, ambdós.
mi lista catalana: fortuny, gaudí, picasso, miró, tàpies, brossa, ponç, ràfols-casamada, hernàndez-pijuan, guinovart, muxart (con eme de martorell), barceló...
otro dia más

llums

2007-12-24T19:59:00.000+01:00

_ son dies boirosos de llum grisa i groga alternant-se enmig d'un blau estrany que apaga -pot fer-ho un color- alguna raó_ son moments d'entranyables soletats entre gent i naps
_ és... què és?
_formidable expo envers charlie chaplin al caixaforum que vull tornar a veure_ és més que un clàssic, és el millor i únic, cal saber si algú s'acostarà mai, a més de charlie rivel, a la comicitat tràgica i essencial, com la pròpia vida i sacsejar els afers que ens envolten i només ells saben com sortir-ne sense massa desesperació, si més no: la suficient o amb el somriure de la saviesa.
_ gràcies,

interés

2007-12-22T13:42:00.000+01:00

_ la falta de interés en la escuela (sistema educativo, dicen) es el principal problema de Todo, para los pocos que se dan cuenta, claro_ obstáculo, entre otros, para continuar sumergidos entre la perenne mediocridad (fracaso, dicen), creado-desarrollado por la propia sociedad que nos merecemos, o no...
_ nutrido todo por unos profesores, alumnos, padres (agentes, dicen, nos llaman...) que no sabemos que hacer, donde ir, llamar a qué puerta... es que de hecho no hay puerta ni nada, dónde acudir entre la inmensa mediocridad (política, por ejemplo).
_ una primera propuesta fácil: hacer kaizen, un kaizen adaptado al contexto educativo o del conocimiento -hay que cambiar conceptos a fondo- y kaizen en cuanto a movimiento del trabajar muy organizadamente pero paso a paso, con constancia y consistencia, sin miedos_ para consolidar, atraer e insertar interés_ un poco, sólo un poco al principio, pero el suficiente para que la imaginación y la calle -la propia sociedad y su compleja realidad- por ejemplo entren en las aulas, en las mentes, en la propia complicidad libre y participativa de todos los "agentes"... Participando, construyendo e interesando conjuntamente informes PISA, poso o pose se irían a tomar por culo, para empezar.
_ el arte, la cultura, podrían hacer mucho, para continuar...